VIDAS EJEMPLARES (19): BUBOTES

La meua rebesàvia Caterina Anna va dedicar-se a l’admirable ofici de bubota o buberota, i a més en solitari.
En aquella època es passava fam, i a Xàbia la pesca sovint resultava insuficient per mantenir a la família, així de tant en tant calia completar els ingressos familiars amb alguns extres derivats del contraban, tasca mal vista, nocturna i perillosa, sobretot perquè qui el practicava s’arriscava a un mal encontre, sigui amb algú que volgués compartir o robar el producte, sigui amb la Guàrdia Civil, i amb aquests darrers no valia a badar, ja que primer disparaven i després preguntaven.
De manera que els contrabandistes van haver de recórrer a les bubotes, aparicions espectrals pròpies dels cementiris i que causaven gran temor a la gent. Els contrabandistes pagaven un sou a qui es prestés per fer de bubota, i l’enviaven un centenar de metres per davant d’ells cobert amb un llençol per espantar a qui es presentés i deixar el camí lliure.
Però la meua rebesàvia, que per cert segons diuen era alta i molt templada, no tenia ganes d’intermediaris, així que en arribar a la platja on es rebia el contraban, es carregava els sacs –principalment era tàbac- dalt del cap, es posava un llençol ben llarg a sobre, i s’enfilava costa amunt fins recórrer sense cap ajuda els tres quilòmetres que hi havia fins on estava esperant el carro que s’emportava la mercaderia.
Una nit, altres contrabandistes van decidir donar-li una pallissa, per que no podia ser que una persona sola, i a més dona, els fes la competència. Així que la van esperar a mig camí, i quan la interceptaren li van dir que no li tenien cap por, i que més li valia que els hi donés tot el contraban, que si no rebria.
La rebesàvia Caterina Anna, sense treure’s el llençol del cap, es va encarar als matons.
-“Aneu amb compte amb mi, que faig més por que les bubotes”, els hi digué.
Els altres rigueren. I la rebesàvia els tornà a avisar.
-“Porto la morena a la faixa, i com no s’aparteu, la sentireu piular”, amenaçà.
I aquells, que no es movien. I la rebesàvia que es treu la morena de la faixa, i sense saber on apuntava, dispara un tret que forada el llençol i a ella la tomba cap enrrere.
Se senten crits i carreres, i la rebesàvia que es treu la tela com pot, i en veure lliure el pas, es torna a posar la càrrega i el llençol, s’enfunda la morena a la faixa i segueix el seu camí.
A la matinada, en tornar a casa, es creua amb el rebesavi Tomevet que se’n va a pescar, i ella que li explica la trobada.
-“El que més em dol, Tomevet, és que per culpa d’aquells animals haurem de dormir amb el llençol socarrat”.