8 de febrer de 2010

VIDAS EJEMPLARES (18): LES AVENTURES DE JOAN PERUCHO


Argumentava Perucho que la vida real sovint és més sorprenent que la ficció, i per recolzar aquesta afirmació, ens va explicar, al meu amic Salvador i a mi, el que li va succeir un matí que s’havia aplegat a les paradetes de llibres de segona mà que abans hi havia al carrer Diputació.
Va trobar un exemplar força antic que feia temps que cercava, i en agafar-lo per preguntar-li el preu al venedor, aquest es va persignar i li va demanar un bitllet de cinc pessetes, preu força irrisori tenint present que es tractava d’un llibre molt valorat pels col·leccionistes.
Tornant cap a casa, i encara estranyat tant per la senyal de la creu que havia fet el venedor com pel baix preu que li havia cobrat, Perucho va seure en un banc per fullejar la seua adquisició, i del llibre va caure un sobre tancat. En recollir-lo, la sorpresa va ser gran quan va llegir que la carta anava dirigida al “Senyor Joan Perucho”.
I en obrir el sobre, es va quedar del tot estupefacte en veure que contenia un bitllet de cinc pessetes.
“Què us sembla?”, ens digué l’escriptor al meu amic i a mi un cop acabada la narració, “oi que és per tornar-se bojos?”.
Nosaltres no teníem clar si el que ens havia explicat era cert, o es tractava d’un relat que ens estava encolomant, per veure la nostra reacció.
“No s’ho acabeu de creure, ja ho veig”, va intuir. I aleshores, ens va explicar com, uns anys més tard, aquella història increïble va perdre el seu to fantàstic. Fou quan es va retrobar amb un vell amic que feia temps que no veia, i aquell li va explicar que encara tenia un deute, “Cinc pessetes, Joan, et dec cinc pessetes”, digué. “Que per cert, havia posat en un sobre al teu nom per enviar-te-les, però el vaig guardar en un llibre, i t’haig de confessar que, necessitat de diners, vaig haver de vendre gran part de la meua biblioteca, de manera que el sobre ves a saber on para”.
Vet aquí l’explicació lògica del misteri del sobre. I el fet que el venedor es persignés i li demanés només cinc pessetes pel llibre ens el va explicar Perucho adduint que molta gent té costum de demanar el mínim per la primera venda del dia, i de senyar-se per demanar sort.
El meu amic i jo vam passar tota aquella tarda escoltant històries i més històries, cada una més fantàstica, que Joan Perucho deia que li havien passat. I a nosaltres el fet que fossin reals o fictícies ens va importar poc, el que comptava era poder escoltar-les de boca de l’escriptor.

16 comentaris:

  1. Veritat o mentida: el conte és impecable.

    ResponElimina
  2. si és veritat, enveja podrida, si no ho és ... també :)

    ResponElimina
  3. Va ser una entrevista genial, en dono fe. Perucho era tot un personatge. T'explicava una història com aquesta i tu te l'acabaves creient. I una mica més tard et confessava que ell s'inventava la majoria de cites que posava als seus llibres. Deia que si ho feies amb prou autoritat, ningú no es qüestionava si el famós en qüestió ho havia dit realment o no. Guardo en un lloc destacat de la meva biblioteca l'exemplar de les històries naturals que em va dedicar aquell dia.

    ResponElimina
  4. Quina història més ... fantàstica. Sigui certa o no. Quina sort poder compartir històries amb l'escriptor!
    I posats a fer, incremento el meu lot de llibres a llegir o re-llegir amb les Històries naturals. Espero que no allarguin molt més l'edat de jubilació, perquè al pas que vaig si no és jubilant-me no sé d'on treuré temps per llegir tot el que vull llegir.

    ResponElimina
  5. Tinc un déjà-vu i ara no sé explicar com. Diria que jo he llegit ja aquesta anècdota de Perucho...

    ResponElimina
  6. Boníssima! Ja som uns quants parlant del Perucho, i sembla que el podríem recuperar.

    ResponElimina
  7. Ostres, el meu sogre podria ser un nou Perucho!

    ResponElimina
  8. Quan he començat ha llegir la història pensava que sortiria algun dip pel mig.

    ResponElimina
  9. Allau, Perucho era un narrador nat. Contava i contava sense parar, i sovint deia que tot era cert, fins i tot posant com a protagonistes a personatges catalans destacats.

    ResponElimina
  10. Clídice, jo crec que les històries que explicava en Perucho ens han passat a tots, però ell sabia contar-les.

    ResponElimina
  11. SM, l'època Dinamo, com l'època LM, van ser glorioses ;)

    ResponElimina
  12. Llum, les Històries naturals són una obra mestra d'erudició peruchiana, i al llarg de la seua lectura un no sap ben bé si és una novel·la, un tractat d'història, un de botànica, o no importa què, però tot és fantàstic (en part figurativa, en part literalment).

    ResponElimina
  13. Eulàlia, és ben possible que Perucho narrés aquesta història en alguna entrevista. On segur que apareix és en la mítica Dinamo, però no sé si és allà on la vas llegir.

    ResponElimina
  14. Lluís, cal una ofensiva per recuperar Perucho. Jo m'apunto, i dimecres, més a la Galeria d'imatges.

    ResponElimina
  15. Carles, el dip no va arribar a temps, estava al la mar morta, intentant decidir-se entre mossegar a Pamela o a Diana.

    ResponElimina