El meu amic El Persa és un amant de les motos. No necessàriament de les motos cares o de gran cilindrada, sinó del que ell anomena motos boniques.
Pràcticament cada cap de setmana se’n va, amb la seua BMW i una colla de moteros com ell, a recórrer colls i valls del País Valencià -el seu preferit és el Coll de Rates-, i cap a mig matí fan una paradeta en algun bar o merendero de muntanya per prendre un esmorzar. I no importa la comarca on s’aturin, solen trobar-se el mateix tipus de gent: la família que va a menjar-se una paella, la colla d’avis excursionistes, la parelleta que va o torna del bosc.
Quan arriben els moteros, tothom se’ls mira, i quan El Persa –que sovint arriba l’últim- es treu la jupa i el casc, hi ha un xiuxiueig en veure que és un senyor d’edat, filiprim, de barba blanca, força arrugues i pocs cabells. És aleshores quan al meu amic li agrada fer una petita trapelleria, consistent en mentir sobre la seua edat.
Aprofitant que els cambrers del bar i els clients, veient que és una persona gran, l’ajuden a baixar de la moto, ell inicia conversa, i quasi sempre acaben preguntant-li els anys que té.
Ell respon afegint-se’n deu més als seus seixanta i pico, i això provoca que el murmuri de la gent esdevingui exclamacions d’admiració –“Xe, que bé està este home” , “Pareix mentida com se conserva”, “Jo no sé com pot amb el pes de la moto”- i acabi en preguntes –“Vostè no era aquell que feia de manager de l’Alfonso Nieto?”, “I a la seua edat no li han prohibit prendre cafè?”, “Em signa un autògraf?”.
Finalment, quan s’ha acabat l’esmorzar –sovint convidat per l’amo del merendero- i els altres moteros ja estan en marxa, El Persa puja a la seua moto, dedica un somriure afectuós a la concurrència, i se’n va fent adéu amb el braç mentre s’allunya.
Al merendero romanen les cares de sorpresa, d’admiració i fins i tot d’una certa enveja.
Pràcticament cada cap de setmana se’n va, amb la seua BMW i una colla de moteros com ell, a recórrer colls i valls del País Valencià -el seu preferit és el Coll de Rates-, i cap a mig matí fan una paradeta en algun bar o merendero de muntanya per prendre un esmorzar. I no importa la comarca on s’aturin, solen trobar-se el mateix tipus de gent: la família que va a menjar-se una paella, la colla d’avis excursionistes, la parelleta que va o torna del bosc.
Quan arriben els moteros, tothom se’ls mira, i quan El Persa –que sovint arriba l’últim- es treu la jupa i el casc, hi ha un xiuxiueig en veure que és un senyor d’edat, filiprim, de barba blanca, força arrugues i pocs cabells. És aleshores quan al meu amic li agrada fer una petita trapelleria, consistent en mentir sobre la seua edat.
Aprofitant que els cambrers del bar i els clients, veient que és una persona gran, l’ajuden a baixar de la moto, ell inicia conversa, i quasi sempre acaben preguntant-li els anys que té.
Ell respon afegint-se’n deu més als seus seixanta i pico, i això provoca que el murmuri de la gent esdevingui exclamacions d’admiració –“Xe, que bé està este home” , “Pareix mentida com se conserva”, “Jo no sé com pot amb el pes de la moto”- i acabi en preguntes –“Vostè no era aquell que feia de manager de l’Alfonso Nieto?”, “I a la seua edat no li han prohibit prendre cafè?”, “Em signa un autògraf?”.
Finalment, quan s’ha acabat l’esmorzar –sovint convidat per l’amo del merendero- i els altres moteros ja estan en marxa, El Persa puja a la seua moto, dedica un somriure afectuós a la concurrència, i se’n va fent adéu amb el braç mentre s’allunya.
Al merendero romanen les cares de sorpresa, d’admiració i fins i tot d’una certa enveja.
Deu ser el primer cas que sento d'algú que s'afegeix anys... però li funciona!
ResponEliminano deixa de ser una forma de presumir :)
ResponEliminaD'un recolze perdut de la meva memòria remota -fatal pels noms de persones!- m'arriba que hi havia un dibuixant que signava com "el Persa"...
ResponEliminaM'ho miro i veig que el valencià José Cardona és del 1943.
Desconec si és motero però m'ensumo que sí.
Carai!, quina enyorança al llegir tot això pot arribar a sentir un/a motero/a vingut a menys i sense possibiitats de tornar a ser-ho !
ResponEliminaFelicitats a tots els que saben ironitzar sobre ells mateixos i les seves circumstàncies.
Felicitats a qui sap ser feliç i té il·lusions, sense perjudicar ningú.
i. . .Felicitats a en Girbén per la seva ment prodigiosa !
De les poques vegades que vaig agafar una moto ( de trial) una em vaig fotre una llet que una mica més i no ho explico. O sigui que ni ara, ni quant tingui 100 anys penso pujar un altre cop a una moto. Ara, trobo bonica la imatge del motero i la seva màquina. Sí.
ResponEliminaSM, igual ho provo a verue si així em fan més cas. O més ben pensat, no, definitivament no.
ResponEliminaClídice, quan em diguin que estic vell i achacoso, m'afegiré 30 o 40 anys a sobre, i així em diran que estic molt bé, haw, haw!
ResponEliminaGirbén, un cop més ho has encertat, eres un fora de sèrie, i novament et faig la ola virtual. Per cert, m'ha sorprés que no diguis res del Coll de Rates.
ResponEliminaCarme, t'imagino de motera :)
ResponEliminaI perquè no, si et ve de gust, tornar-hi?
Llum, benvinguda al club dels patosos :)
ResponEliminaBàsicament no puc tornar, perquè jo de motera només tinc el reconeixement de ser "un bon paquet", cosa de la que em sento orgullosa per molt menyspreant que soni l'expressió.
ResponEliminaI pel moment no tinc tractes amb el personal adequat per a tals fites.
Leb i Carme, de prodigis res si la meva porta d'entrada a València (on vaig viure i treballar unes bones temporades) foren les dibuixants de còmic; i a principi dels 80 la ciutat no era tan gran (més amable, segur!)
ResponEliminaI tampoc he dit res de la meva pèrfida moto, una Ossa-160.