USHUAIA, TIERRA DE FUEGO, ARGENTINA

Quan fa uns anys em vaig sentir buit, insatisfet i avorrit, els amics i coneguts van diagnosticar que estava passant la crisi dels 40.
-“Però si en tinc 38”, deia jo.
-“L’edat no importa”, deien ells.
-“Aleshores, perquè li dieu dels 40?”, replicava jo.
-“Doncs perquè és cosa de l’edat”, responien ells.
Bah! Em sentia trist i acabat, i vaig començar a pensar en fugir, en deixar-ho tot enrere i començar una nova vida ben lluny de tot i de tots, i vaig pensar en la Patagònia, en la Tierra de Fuego, en el Far de la fi del món. Era allà on passaven les aventures que a mi tan m’havien encisat des de sempre, un lloc fred i amb immensos espais per desagobiar a un solitari com jo.
Amb el pas dels dies i dels mesos, vaig descobrir que no cal anar tan lluny, que la Patagònia –i les sirenes, i l’illa de Robinson, i tot allò que hom posa com destí final dels seus anhels- es troba en un mateix.
La crisi va passar, però l’encís d’aquelles terres, que venia de quan jo era nen, encara continúa, i potser algun dia pugui visitar-les.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest post que s’ha acabat...
...si no fos perquè el dilluns de la setmana passada, en obrir la pàgina de Webstats per veure quanta gent havia entrat al bloc, em vaig fixar que en el mapa de visites hi havia un puntet de llum a l’extrem d’Amèrica del Sud, a Tierra de Fuego.
Em vaig emocionar amb el pensament que algú, des de l’altra punta del món, m’havia visitat.
I divendres el vaig enxampar: a les 18:36 de la tarda –hora nostra- el contador de Webstats va identificar una visita d’"Ushuaia, Tierra de Fuego, Argentina".
Un fueguino m’estava llegint, possiblement mal direccionat pel Google, però no això no importa: el fet és que era des d’Ushuaia –aventura, mite, fascinació-, i em ve de gust enviar-li una forta abraçada virtual.