1 de febrer del 2010

USHUAIA, TIERRA DE FUEGO, ARGENTINA


Quan fa uns anys em vaig sentir buit, insatisfet i avorrit, els amics i coneguts van diagnosticar que estava passant la crisi dels 40.
-“Però si en tinc 38”, deia jo.
-“L’edat no importa”, deien ells.
-“Aleshores, perquè li dieu dels 40?”, replicava jo.
-“Doncs perquè és cosa de l’edat”, responien ells.
Bah! Em sentia trist i acabat, i vaig començar a pensar en fugir, en deixar-ho tot enrere i començar una nova vida ben lluny de tot i de tots, i vaig pensar en la Patagònia, en la Tierra de Fuego, en el Far de la fi del món. Era allà on passaven les aventures que a mi tan m’havien encisat des de sempre, un lloc fred i amb immensos espais per desagobiar a un solitari com jo.
Amb el pas dels dies i dels mesos, vaig descobrir que no cal anar tan lluny, que la Patagònia –i les sirenes, i l’illa de Robinson, i tot allò que hom posa com destí final dels seus anhels- es troba en un mateix.
La crisi va passar, però l’encís d’aquelles terres, que venia de quan jo era nen, encara continúa, i potser algun dia pugui visitar-les.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest post que s’ha acabat...
...si no fos perquè el dilluns de la setmana passada, en obrir la pàgina de Webstats per veure quanta gent havia entrat al bloc, em vaig fixar que en el mapa de visites hi havia un puntet de llum a l’extrem d’Amèrica del Sud, a Tierra de Fuego.
Em vaig emocionar amb el pensament que algú, des de l’altra punta del món, m’havia visitat.
I divendres el vaig enxampar: a les 18:36 de la tarda –hora nostra- el contador de Webstats va identificar una visita d’"Ushuaia, Tierra de Fuego, Argentina".
Un fueguino m’estava llegint, possiblement mal direccionat pel Google, però no això no importa: el fet és que era des d’Ushuaia –aventura, mite, fascinació-, i em ve de gust enviar-li una forta abraçada virtual.

17 comentaris:

  1. Emocionant.
    Potser algú maldireccionat o perquè no, algú que va marxar per la crisi dels 40 i sent un xic d'anyorança.
    Ho sabràs mai?

    ResponElimina
  2. Amb un amic argentí és recurrent parlar de la Patagònia -la meva llibresca d'ençà el "Lau", Verne i, de gran, Bruce Chatwin-; ell em va explicar el vell somni del sionisme de fundar-hi un nou Israel. Imagina't quin gir històric hauria sigut!
    Per la webcam d'Ushuaia (que consulto de tant en tant) veig que ahir s'hi podia passejar en màniga curta...

    ResponElimina
  3. Leb,
    No vius a la Patagònia física i psíquica?

    ResponElimina
  4. Sí que fa il·lusió, sí, trobar lectors vinguts d'indrets improbables, com ara Timor o Kamchatka, encara que et visitin pels motius equivocats. Ves si no serà el principi d'una bella amistat...

    ResponElimina
  5. A mi em va passar el mateix fa poc. Pocs visitants que té el meu blog i a sobre un s'equivoca, segur. En el meu cas era de Nova Zelanda, o sigui dels nostres antípodes . Però fa il·lusió , encara que sigui una equivocació.

    ResponElimina
  6. m'hi has fet pensar http://www.fredforest.com/ushuaia/indexsp.htm :) hi he d'anar, tinc un amic que serveix cafès davant del Perito Moreno, a veure quin any em decideixo :)

    ResponElimina
  7. M'encantaria saber-ho Carme, i estic convençut que més d'un fueguino és fill d'una crisi dels 40, 50 o l'edat que vulguis.

    ResponElimina
  8. Girbén, se m'ha posat la perll de gallina amb això que comentes que la Patagònia podria ser la terra promesa dels jueus. I vols dir que no queda molt lluny de tot l'escenari sagrat?

    ResponElimina
  9. I Girbén, no em puc estar de preguntar-t'ho: has estat allà baix?

    ResponElimina
  10. Galderich, home, depèn de com es miri, visc al cul del món, i al meu cap tinc un quants culs, haw, haw. No, seriosament, el que dius m'ho prenc com un elogi.

    ResponElimina
  11. Allau, t'asseguro que no m'importaria gens ni mica iniciar una relació virtual d'amistat amb un fueguino, o ja posats, amb una fueguina.

    ResponElimina
  12. Llum, penso que per molt tòpic que sembli, és emocionant que de les antípodes et vinguin a dir-te hola. I per cert, jo sempre em pregunto quina classe de recerca els deu portar als nostres blocs, que per si fora poc, estan escrits en català.

    ResponElimina
  13. Clídice, quan hi vagis, pregunta pel gallego Leblansky, el de las piernas flacuchas. Que igual, per aquelles coincidències que de tan difícils són probables, jo en aquell moment passava per allà.
    I si hi soc, ens prenim un cafè davant del Perito Moreno. Convido jo.

    ResponElimina
  14. Si viatjo poc per l'estranger per ultramar ja resulta pràcticament impossible. Dic viatjar -no fer turisme-, i això suposa un volum d'equipatge (equip muntanyenc inclòs), una llibertat de moviments (no m'imagino sense fer-hi una bona travessa amb caiac) i uns disponibilitat de temps que em situa la Patagònia exactament on és: a l'altra punta del món.
    També et diré que ara farà deu anys els meus pares hi varen fer un bon viatge organitzat.
    Com veus la cosa ve de família.

    ResponElimina
  15. Girbén, ets un crack de l'aventura, el muntanyisme i l'espeleologia. Però no sé jo si una travessia amb caiac entre els glaciars de la Patagònia seria bona idea ;)

    ResponElimina
  16. Leb, si vols prendre un glop llarg de Patagònia profunda -és a dir: dels darrers espais verges de la terra- has de passar per la web del Donoso. Ell, i no jo, sí que és un crac de l'aventura. Si m'ho vaig passar de bé seguint les cròniques del seu viatge!
    http://www.patagoniaincognita.com

    ResponElimina
  17. Ei, genial aquesta web i les imatges que mostra! Gràcies, Girbén.

    ResponElimina