SEED OF CHUCKY
Cada cop que, amb suavitat i dolçament, anava a dir-los als veïns propietaris de Chucky –el gos bordaire- que el fessin callar, aprofitava per xerrar una estona amb ells, i aquell dia em van explicar que ella estava una mica marejada.
-La pressió, potser -vaig dir-los.
-Potser si -van respondre’m-, el que seria més fotut és que fos vertigen, que nosaltres un cop en vam tenir, i les vam passar magres.
I és clar, jo vaig haver de preguntar-los el motiu, donant-los així peu per seguir conversant i explicant-me una curiosa història referent a l’epilèpsia canina.
Resulta que Chucky, a part de bordar com un condemnat, patia epilèpsia, de manera que els propietaris li donaven un medicament adient que el tranquil·litzava i el deixava molt relaxat. I resulta també que una nit d’estiu d’aquelles que fa molta calor, els dos vellets no podien dormir, i es van començar a posar nerviosos i a donar voltes al llit, fins que un d’ells va tenir la gran idea:
-I si ens prenem el medicament del Cuqui? Si a ell el relaxa, a nosaltres també.
Així ho feren tots dos, i al matí següent no podien ni aixecar-se del llit del vertigen que tenien. Va haver de passar un dia sencer fins que un d’ells va poder anar fins al telèfon i avisar als familiars per que vinguessin a rescatar-los.
-Va ser molt dur, molt dur. Així que ja ho sap, jove –em va dir l’home mentre m’ensenyava una caixa de medicines-, per nerviós que estigui, per malament que es trobi, no prengui mai aquest medicament.
-O si ho fa, tingui un telèfon ben a prop -sentencià la dona.
Aquell dia aquell parell encara em va caure millor.
Cada cop que, amb suavitat i dolçament, anava a dir-los als veïns propietaris de Chucky –el gos bordaire- que el fessin callar, aprofitava per xerrar una estona amb ells, i aquell dia em van explicar que ella estava una mica marejada.
-La pressió, potser -vaig dir-los.
-Potser si -van respondre’m-, el que seria més fotut és que fos vertigen, que nosaltres un cop en vam tenir, i les vam passar magres.
I és clar, jo vaig haver de preguntar-los el motiu, donant-los així peu per seguir conversant i explicant-me una curiosa història referent a l’epilèpsia canina.
Resulta que Chucky, a part de bordar com un condemnat, patia epilèpsia, de manera que els propietaris li donaven un medicament adient que el tranquil·litzava i el deixava molt relaxat. I resulta també que una nit d’estiu d’aquelles que fa molta calor, els dos vellets no podien dormir, i es van començar a posar nerviosos i a donar voltes al llit, fins que un d’ells va tenir la gran idea:
-I si ens prenem el medicament del Cuqui? Si a ell el relaxa, a nosaltres també.
Així ho feren tots dos, i al matí següent no podien ni aixecar-se del llit del vertigen que tenien. Va haver de passar un dia sencer fins que un d’ells va poder anar fins al telèfon i avisar als familiars per que vinguessin a rescatar-los.
-Va ser molt dur, molt dur. Així que ja ho sap, jove –em va dir l’home mentre m’ensenyava una caixa de medicines-, per nerviós que estigui, per malament que es trobi, no prengui mai aquest medicament.
-O si ho fa, tingui un telèfon ben a prop -sentencià la dona.
Aquell dia aquell parell encara em va caure millor.
Doncs l'antidepressiu per vaques que jo prenc mai no m'ha fet cap mal...
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaJa notava jo alguna cosa estranya... Hauries de prendre el tripi del Carroll per estar a to!
Aquests vellets són una mina!
ResponEliminaI quan cremen brossa? Just quan en Leb estén la bogada? L' hauríeu de veure, sulfurat del tot, o perseguint els seus gats, blasfemenant a tort i dret!
Bé només dono idees per a més episodis . . sinó hauré de fer jo un blog per històries veïnals, i no seria gens recomanable!
Per cert, amb el vertigen "poca broma"!
Com no han de marxar fora els metges d'aquí, tenint veïns consellers així!
ResponEliminaPels vòmits no tenien cap remei?
Carme J.
ResponEliminaEsperem amb deler el teu nou bloc!
Realment uns veïns únics! Qui més coneix dos vellets que li roben píndoles al seu gos epilèptic per col·locar-se? Genials.
ResponEliminaM'ho crec perquè és tan inversemblant que deu ser cert. Que hay gente pa tó! Mare meua! Em recorda el meu avi que es va obrir el genoll perquè el tenia inflamat amb líquid ... amb el bisturí que tenia de capar porcs!
ResponEliminaAllau, tu ves fent broma, que els efectes secundaris d'aquests productes són l'òstia de marcianus.
ResponEliminaCarme J, tu com sempre fent conyeta... Doncs tinc preparats uns quants posts del veinat, i per cert, hi ha un de la veïna de l'esquerre, haw, haw!
ResponEliminaBamboo, el "mal karma dels vòmits" que vaig passar no em permet ni fer conya amb el tema!
ResponEliminaSM, tu que també vius al camp, ja deus saber que aquí les coses no segueixen la mateixa lògica que a la ciutat. Mira si no el que comenta la Clídice just a continuació del teu.
ResponEliminaClídice, t'asseguro que el que conto és ben cert! I si el teu avi viu encara -i jo que m'en alegraré- igual els hi presentem als vellets del Chucky, que pel que dius tots deuen ser d'aquells de solucions ràpides, haw, haw!
ResponElimina