19 de novembre de 2009

LA PRINCESA MONONOKE


Era un dels films estrella del festival de Sitges d’aquell any -1997?-, i la projecció es feia a l’auditori. Un munt de gent, com és habitual, i força públic adolescent.
Quan es va iniciar la projecció de La princesa Mononoke, em vagi relaxar –cosa fàcil amb aquelles còmodes butaques- i vaig posar la vista i l’oïda al màxim de receptivitat per no deixar escapar res d’aquella pel·li que als japonesos els havia encisat fins al punt d’esdevenir la més vista a les pantalles del seu país. I ja al primer minut estava encisat; passat un quart d’hora m’imaginava que aviat vindria la part menys interessant; a la mitja hora, les meravelles se seguien succeint, i en acabar, vaig sortir amb les espurnetes que a molts se’ns posen als ulls quan hem vist quelcom que ens ha impressionat.
Assegut a les escales de l’auditori, escoltava les converses de la gent, i vaig acabar participant en la petita rotllana que s’havia format al meu costat, una entre les moltes. Dues adolescents amb motxilla incorporada se’n feien creus del geni d’en Miyazaki; un senyor amb cara de setciències setcienciava que era el millor film dels estudis Gibli; algú parlava de la influència dels gravats clàssics; algun altre de la influència de les antigues llegendes i mites del Japó; i de la bonica banda sonora, realitzada amb tota una orquestra simfònica; i del paper estel·lar del bosc, els animals i la natura; i de les dones com a personatges centrals...
La meua impressió era una barreja de tot el que es deia, ja que sincerament no m’esperava que m’hagués agradat tant. Quan l’he tornada a veure –en bastants ocasions- en el vídeo de casa, m’ha seguit semblant una obra fascinant, molt més complexa del que pot semblar a primera vista, i sobretot, d’una perfecció tècnica absoluta.
La princesa Mononoke penso que és l’obra més ambiciosa i èpica d’en Miyazaki, i potser aquí resideix l’únic aspecte criticable de l’obra, ja que aquesta pretensió d'epopeia li impedeix arribar a la frescor i la naturalitat d’altres obres menors, i sobretot, elimina la ironia i l’autoparòdia tan pròpia dels personatges dels films dels estudis Gibli.

5 comentaris:

  1. Visca, segueix l'ofensiva Miyazaki, sé d'algú que està preparant una crítica cinematogràfica d'una altra pel·lícula d'ell. .. . .
    Però es secret. . . . guardeu-me'l !!!

    ResponElimina
  2. La millor música del Hisaishi, això sí.

    ResponElimina
  3. No sé, a mi no és de les que més m'agrada. Potser és massa tenebrosa i seriosa.

    ResponElimina
  4. Carme J, em ve molt de gust llegir la crítica que la nostra dibuixant oficial de Totoros està preparant. Estic segur que, un cop més, ens sorprendrà amb detalls que ningú més que ella és capaç de captar.

    ResponElimina
  5. Si senyor, SM, la música és perfecta, i acompanya molt bé al film. Li dona serietat, també.
    I amb això estic d'acord amb l'Allau, però em penso que era el que Miyazaki pretenia: una obra seriosa, ben diferent de les que havia fet fins aquell moment. Si heu vist Ponyo, veureu que ara ha tornat als origens.

    ResponElimina