Si heu de passar per Barcelona abans del 29 d’aquest mes –o si sou d’allí- aprofiteu i visiteu l’exposició Freqüències que a l’Arts Santa Mònica presenta l’Eugènia Balcells.
Capaç d’encisar a qualsevol públic i de qualsevol edat, aquesta instal·lació té com a tema central els colors, el seu hipnotisme i la seua bellesa abstracta projectada a la paret llisa o sobre una estructura mòbil de seda translúcida.
Em resulta difícil explicar què és Freqüències, però em venen al cap alguns conceptes que penso que haurien de ser propis de l’art contemporani, i que són elements bàsics d’aquesta instal·lació: d’entrada, la eliminació dels suports clàssics –aquí no hi ha ni oli sobre tela, ni marbre ni res similar- permet aprofitar plenament l’espai i convertir les sales del museu en part de l’obra artística. Per altra part, l’experimentació i l’aleatorietat, que ofereixen a l’espectador, a partir del lloc on se situï i del temps que hi dediqui a la contemplació, llibertat quasi absoluta d’interpretació. I finalment, la constatació que l’art sempre és, en major o menor grau, efímer.
L’Eulàlia Bosch, comissària de l’exposició, en el full de presentació que s’ofereix a l’entrada, afirma de Freqüències que “és un concert de campanades de llum”.
Capaç d’encisar a qualsevol públic i de qualsevol edat, aquesta instal·lació té com a tema central els colors, el seu hipnotisme i la seua bellesa abstracta projectada a la paret llisa o sobre una estructura mòbil de seda translúcida.
Em resulta difícil explicar què és Freqüències, però em venen al cap alguns conceptes que penso que haurien de ser propis de l’art contemporani, i que són elements bàsics d’aquesta instal·lació: d’entrada, la eliminació dels suports clàssics –aquí no hi ha ni oli sobre tela, ni marbre ni res similar- permet aprofitar plenament l’espai i convertir les sales del museu en part de l’obra artística. Per altra part, l’experimentació i l’aleatorietat, que ofereixen a l’espectador, a partir del lloc on se situï i del temps que hi dediqui a la contemplació, llibertat quasi absoluta d’interpretació. I finalment, la constatació que l’art sempre és, en major o menor grau, efímer.
L’Eulàlia Bosch, comissària de l’exposició, en el full de presentació que s’ofereix a l’entrada, afirma de Freqüències que “és un concert de campanades de llum”.
Hi aniré segur! a veure si em dón temps aquest dissabte que baixo :) Gràcies!
ResponEliminaMe l'apunto!
ResponEliminaEs recomenable a totes llums, colors i sons!
ResponEliminaLes set notes musicals i els set colors es conjuguen de manera excepcional. Val la pena!
Clidice, Galderich, si aneu no us en penedireu. I si a ells els ve de gust, porteu als nens. Ah, i és gratuïta.
ResponEliminaTbes raó, Carme J, m'havia oblidat el tema dels sons, però tu ho has apuntat molt bé.
ResponEliminaEls meus "nens" Leb ja no vénen amb mi (21 i 19), tampoc els vull jo que són un pal: mare no facis el pena, mare que fas el ridícul, mare perquè preguntes, mare sembles tonta ... sort que la venjança és un plat que es menja fred i algun dia tindran fills (muahahahaha). Mola que sigui gratis total :)
ResponEliminaClidice, ells s'ho perden, haw, haw.
ResponEliminaté pinta de ser genial, i estic molt d'acord amb el que dius de l'art contemporani on no hi ha cap suport clàssic... però... creus que qualsevol artista tindrà recursos com per instal.lar quelcom de tals dimensions? Ja poden tenir uns quants quadres clàssics venuts o algún ricachón dels de veritat per poder conseguir tot el material necessari...
ResponEliminadesde Londres
Anònimlondinenc/Albert, pensa que una instal·lació com aquesta només necessita un projector, el programa -que és el que l'artista et ven- i una paret, no importa si és llisa o no. A partir d'aquí, la resta és pura aleatorietat, que justament forma part del joc.
ResponElimina