EL PARÍS D'ADÈLE BLANC-SEC

La literatura, la pintura, el cinema, i fins i tot la música, són opcions per viatjar. Ho hem fet de petits i molts ho seguim fent de grans, sabedors que els llocs visitats d’aquesta manera són ben diferents als reals, sovint tan valuosos com ells, i de vegades més.
H. P. Lovecraft mai no va viatjar a París, però explicava que l’havia visitat with Poe, in a dream. És una opció.
Una altra ben diferent es a través de les aventures d’Adèle Blanc-Sec, la heroïna de paper creada per Jacques Tardi. El seu París de principis del segle XX és tan especial que, després d’haver llegit els nou volums de les seues aventures, quan un torna físicament a la cité lumière res ja no és igual.
He visitat alguns dels llocs on passen les aventures d’Adèle –alguns ja els coneixia, altres me’ls va descobrir Tardi- i en tots els casos he tingut una sensació molt peculiar. Contemplant l’arc del triomf -els arcs de triomf sempre es contemplen- del Carrousel, per un moment em vaig voler imaginar que veia restes de la corda d’on van penjar aquell estrany cadàver amb cap de cabró; i quan passava per davant l’estació d’Austerlitz, vaig pensar que no seria tan difícil que un tren s’estavellés contra els murs; vaig anar al parc Monceau cercant la petita piràmide amagada entre la vegetació, i quan la vaig trobar, no vaig poder resistir-me i vaig trucar a la porta de ferro, tot i que sabia que no rebria resposta de l’interior; a la plaça Denfert-Rochereau vaig riure figurant-me què passaria l’estàtua que hi ha al centre es posés a fer petits tremolors, com si volgués cobrar vida; al Pont-Neuf he cercat -vanament- alguna pedra que estigui una mica més solta que les altres per donar-li dissimuladament un copet, a veure si sona a buit; quan passo per la plaça de la Bastilla, baixo fins al canal de Saint-Martin per mirar les barcasses, i m’imagino a un parell de gendarmes passejant amb la bicicleta a la mà sense saber que aviat tindran una terrible sorpresa. Però el que més m’emociona és anar al Museu d’Història natural del Jardin des Plantes i, en acabar, seure a un banquet dels jardins i mirar al cel per veure si trobo algun núvol amb forma de pterodàctil.
És un París de tebeo que m’apassiona. Per això, quan la meua amiga Sira em va proposar a mi i a uns quants romàntics somiatruites com jo cercar un vol barat i anar a París per visitar-la seguint els itineraris de les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, em vaig emocionar.