VIDAS EJEMPLARES (10)

CHUCKY REANIMATOR
Els veïns de la casa que llinda per la dreta amb la meua són molt grans, deuen tenir més de vuitanta anys cadascú. Venen cada divendres des de Barcelona, i se’n van el diumenge de matinada, per evitar cues, segons ells.
Al principi, vaig pensar: tinc sort, sembla bona gent i força tranquil·la.
Però setmana a setmana, se’m van anar posant al cap els lladrucs del seu gosset Cuqui, un animaló gairebé cec i proporcionalment encara més vell que els seus amos. Cuqui bordava a totes hores, mirant l’infinit, fins que se’n anava a dormir i, matiner com els seus amos, retornava a la bordadissa en sortir el sol.
En més d’una ocasió els hi vaig comentar –amb suavitat i somrient- si podien fer callar al gosset, i aleshores, ells feien un Cuqui, calla!, i l’animal seguia bordant, però els avis ja n’estaven satisfets amb el crit.
Tenia tan entravessat al Cuqui que li vaig posar de malnom Chucky i desitjava que desaparegués no importa com, però ell seguia bordant sense parar cada setmana, de divendres a diumenge al matí.
Fins aquell cap de setmana en que els amos van venir i jo vaig trigar en adonar-me'n, tanta tranquil·litat hi havia. Semblaven tots dos ànimes en pena, les cares llargues, tristes. Deuen estar constipats, vaig pensar. Però hi havia quelcom més: el silenci. Finalment ho vaig entendre: en Chucky no hi era!
I van passar les setmanes, i jo feliç de no sentir els maleïts lladrucs que m’havien amenitzat les matinades del diumenge. Però en canvi, els dos avis cada cop estaven més tristos, i fins i tot els altres veïns ho comentaven, i jo em vaig començar a sentir un miserable per haver desitjat la desaparició de Chucky, pobre animalet.
I una setmana més, i de sobte miro, i veig als avis tots cofois i feliços, i jo que penso que ja s’han oblidat del Chucky, i vaig a dir-los bon dia tinguin, i mentre ho faig tinc una visió terrorífica, i és que veig de nou al Chucky, més fort i més jove, corrent pel jardí darrere els gats, amb una vista esplèndida... i sense bordar.
És un fantasma, vaig pensar. Per això no borda: els fantasmes no borden.
Ho comento amb els veïns i tothom se’n fa creus, doncs l’amo deia que se li havia mort el gosset, això és que tu no t’has fixat bé, i l’has confós amb un gat. I jo que no, que era el Chucky. I aleshores, el vellet que surt a passejar amb el Chucky agafat de la corretja, i cridant-li vinga, Cuqui!, i tots ens mirem amb cara de perplexitat.
Setmanes encara més tard, una rotllana de gent al carrer envoltant als amos del fantasmagòric Chucky, i jo que m’acosto i per fi me’n assabento del misteri. Resulta que tal era la pena que tenien els pobres avis, que els fills van cercar un gos igual que el Chucky –fins i tot ara sé que li van tenyir els péls per tal que s’assemblés del tot- i els hi van portar. Quan varen veure l’animaló, els pobres vellets se’n feien creus i no entenien res.
És en Cuqui, pare, deia la filla.

És ell, iaia, deia el net.

Però si no borda, deien els avis.
La resta és fàcil d’imaginar. I la història acaba aquí amb un cert final feliç, i és que els avis tenen un nou Chucky però que no borda, i amb això jo ja en tinc prou.