EL PARÍS D'ADÈLE BLANC-SEC

La literatura, la pintura, el cinema, i fins i tot la música, són opcions per viatjar. Ho hem fet de petits i molts ho seguim fent de grans, sabedors que els llocs visitats d’aquesta manera són ben diferents als reals, sovint tan valuosos com ells, i de vegades més.
H. P. Lovecraft mai no va viatjar a París, però explicava que l’havia visitat with Poe, in a dream. És una opció.
Una altra ben diferent es a través de les aventures d’Adèle Blanc-Sec, la heroïna de paper creada per Jacques Tardi. El seu París de principis del segle XX és tan especial que, després d’haver llegit els nou volums de les seues aventures, quan un torna físicament a la cité lumière res ja no és igual.
He visitat alguns dels llocs on passen les aventures d’Adèle –alguns ja els coneixia, altres me’ls va descobrir Tardi- i en tots els casos he tingut una sensació molt peculiar. Contemplant l’arc del triomf -els arcs de triomf sempre es contemplen- del Carrousel, per un moment em vaig voler imaginar que veia restes de la corda d’on van penjar aquell estrany cadàver amb cap de cabró; i quan passava per davant l’estació d’Austerlitz, vaig pensar que no seria tan difícil que un tren s’estavellés contra els murs; vaig anar al parc Monceau cercant la petita piràmide amagada entre la vegetació, i quan la vaig trobar, no vaig poder resistir-me i vaig trucar a la porta de ferro, tot i que sabia que no rebria resposta de l’interior; a la plaça Denfert-Rochereau vaig riure figurant-me què passaria l’estàtua que hi ha al centre es posés a fer petits tremolors, com si volgués cobrar vida; al Pont-Neuf he cercat -vanament- alguna pedra que estigui una mica més solta que les altres per donar-li dissimuladament un copet, a veure si sona a buit; quan passo per la plaça de la Bastilla, baixo fins al canal de Saint-Martin per mirar les barcasses, i m’imagino a un parell de gendarmes passejant amb la bicicleta a la mà sense saber que aviat tindran una terrible sorpresa. Però el que més m’emociona és anar al Museu d’Història natural del Jardin des Plantes i, en acabar, seure a un banquet dels jardins i mirar al cel per veure si trobo algun núvol amb forma de pterodàctil.
És un París de tebeo que m’apassiona. Per això, quan la meua amiga Sira em va proposar a mi i a uns quants romàntics somiatruites com jo cercar un vol barat i anar a París per visitar-la seguint els itineraris de les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, em vaig emocionar.

MERRIE MELODIES (12): SIN FANG BOUS

El seu nom artísitc és Sin Fang Bous, però el nom real encara és més complicat: Sindri Már Sigfússon. Premi per aquells que hagin endevinat que és islandès.
Un dels primers posts d'aquest bloc el vaig dedicar a ell quan apareixia com Seabear, nom amb que va batejar el seu projecte anterior. Ara fa coses musicalment una mica diferents -una barreja morr music/animal collective/folcktrònica-, i el tema Clangour and flutes, presentat amb unes imatges molt adients, n'és un bon exponent.

NOTÍCIES VERDES (4)

BOMBES RECICLADES

dedicat a la Clídice i al Galderich

Al cim del cul del món on visc no arriba l’aigua amb la pressió que caldria, així que la majoria dels veïns hem hagut de fer un dipòsit d’aigua i instal·lar una bomba per poder tenir un cabdal amb força suficient com per que funcionin correctament rentadora i demés.
L’ús diari d’aquesta bomba fa que es faci malbé amb relativa facilitat, i jo ja he hagut de reparar-la un parell de cops. La peça que s’ha canviat les dues vegades ha estat una bola rodona d’uns 40 centímetres de diàmetre.
Com que el primer recanvi va succeir quan feia poc que m’havia animat a treballar el jardí, vaig pensar que la bola que s’havia fet malbé, que és metàl·lica i d’un to ataronjat, seria un bonic element decoratiu situada enmig dels espígols que acabava de plantar. Ara han crescut força i la bola quasi no es veu, però a mi em segueix agradant el contrast de colors, que resulta força alegre.

Quan fa uns mesos em van canviar un altre cop la peça en qüestió –aquest cop era vermella-, vaig tornar a reutilitzar-la a un altre espai del jardí, on hi ha cintes –a Xàbia en diem canyarets- i romaní.

NOTÍCIES VERDES (3)

FLORS DE TARDOR
Són les últimes de l’any, i aguanten força si el temps acompanya. Al jardí en tinc unes quantes que encara fan goig –flors de crisantem, de begònies, de gessamí, de sàlvia, de nesprer, de llimoner, d’espígol, de romaní...-, i les abelles es passegen amunt i avall brunzint mentre es carreguen de pol·len (a la foto en vaig agafar una que en portava un bona bola). És una música suau que acompanya les migdiades al sol de tardor.

VIDAS EJEMPLARES (11)

SEED OF CHUCKY
Cada cop que, amb suavitat i dolçament, anava a dir-los als veïns propietaris de Chucky –el gos bordaire- que el fessin callar, aprofitava per xerrar una estona amb ells, i aquell dia em van explicar que ella estava una mica marejada.
-La pressió, potser -vaig dir-los.
-Potser si -van respondre’m-, el que seria més fotut és que fos vertigen, que nosaltres un cop en vam tenir, i les vam passar magres.
I és clar, jo vaig haver de preguntar-los el motiu, donant-los així peu per seguir conversant i explicant-me una curiosa història referent a l’epilèpsia canina.
Resulta que Chucky, a part de bordar com un condemnat, patia epilèpsia, de manera que els propietaris li donaven un medicament adient que el tranquil·litzava i el deixava molt relaxat. I resulta també que una nit d’estiu d’aquelles que fa molta calor, els dos vellets no podien dormir, i es van començar a posar nerviosos i a donar voltes al llit, fins que un d’ells va tenir la gran idea:
-I si ens prenem el medicament del Cuqui? Si a ell el relaxa, a nosaltres també.
Així ho feren tots dos, i al matí següent no podien ni aixecar-se del llit del vertigen que tenien. Va haver de passar un dia sencer fins que un d’ells va poder anar fins al telèfon i avisar als familiars per que vinguessin a rescatar-los.
-Va ser molt dur, molt dur. Així que ja ho sap, jove –em va dir l’home mentre m’ensenyava una caixa de medicines-, per nerviós que estigui, per malament que es trobi, no prengui mai aquest medicament.
-O si ho fa, tingui un telèfon ben a prop -sentencià la dona.
Aquell dia aquell parell encara em va caure millor.

VIDAS EJEMPLARES (10)

CHUCKY REANIMATOR
Els veïns de la casa que llinda per la dreta amb la meua són molt grans, deuen tenir més de vuitanta anys cadascú. Venen cada divendres des de Barcelona, i se’n van el diumenge de matinada, per evitar cues, segons ells.
Al principi, vaig pensar: tinc sort, sembla bona gent i força tranquil·la.
Però setmana a setmana, se’m van anar posant al cap els lladrucs del seu gosset Cuqui, un animaló gairebé cec i proporcionalment encara més vell que els seus amos. Cuqui bordava a totes hores, mirant l’infinit, fins que se’n anava a dormir i, matiner com els seus amos, retornava a la bordadissa en sortir el sol.
En més d’una ocasió els hi vaig comentar –amb suavitat i somrient- si podien fer callar al gosset, i aleshores, ells feien un Cuqui, calla!, i l’animal seguia bordant, però els avis ja n’estaven satisfets amb el crit.
Tenia tan entravessat al Cuqui que li vaig posar de malnom Chucky i desitjava que desaparegués no importa com, però ell seguia bordant sense parar cada setmana, de divendres a diumenge al matí.
Fins aquell cap de setmana en que els amos van venir i jo vaig trigar en adonar-me'n, tanta tranquil·litat hi havia. Semblaven tots dos ànimes en pena, les cares llargues, tristes. Deuen estar constipats, vaig pensar. Però hi havia quelcom més: el silenci. Finalment ho vaig entendre: en Chucky no hi era!
I van passar les setmanes, i jo feliç de no sentir els maleïts lladrucs que m’havien amenitzat les matinades del diumenge. Però en canvi, els dos avis cada cop estaven més tristos, i fins i tot els altres veïns ho comentaven, i jo em vaig començar a sentir un miserable per haver desitjat la desaparició de Chucky, pobre animalet.
I una setmana més, i de sobte miro, i veig als avis tots cofois i feliços, i jo que penso que ja s’han oblidat del Chucky, i vaig a dir-los bon dia tinguin, i mentre ho faig tinc una visió terrorífica, i és que veig de nou al Chucky, més fort i més jove, corrent pel jardí darrere els gats, amb una vista esplèndida... i sense bordar.
És un fantasma, vaig pensar. Per això no borda: els fantasmes no borden.
Ho comento amb els veïns i tothom se’n fa creus, doncs l’amo deia que se li havia mort el gosset, això és que tu no t’has fixat bé, i l’has confós amb un gat. I jo que no, que era el Chucky. I aleshores, el vellet que surt a passejar amb el Chucky agafat de la corretja, i cridant-li vinga, Cuqui!, i tots ens mirem amb cara de perplexitat.
Setmanes encara més tard, una rotllana de gent al carrer envoltant als amos del fantasmagòric Chucky, i jo que m’acosto i per fi me’n assabento del misteri. Resulta que tal era la pena que tenien els pobres avis, que els fills van cercar un gos igual que el Chucky –fins i tot ara sé que li van tenyir els péls per tal que s’assemblés del tot- i els hi van portar. Quan varen veure l’animaló, els pobres vellets se’n feien creus i no entenien res.
És en Cuqui, pare, deia la filla.

És ell, iaia, deia el net.

Però si no borda, deien els avis.
La resta és fàcil d’imaginar. I la història acaba aquí amb un cert final feliç, i és que els avis tenen un nou Chucky però que no borda, i amb això jo ja en tinc prou.

MERRIE MELODIES (11): LA TROBA KUNG-FU

Un somriure: Adéu clavell morenet, el tema més emblemàtic de la Troba Kung-fu, en un simpàtic vídeo de la Mariona Omedes.

LA PRINCESA MONONOKE

Era un dels films estrella del festival de Sitges d’aquell any -1997?-, i la projecció es feia a l’auditori. Un munt de gent, com és habitual, i força públic adolescent.
Quan es va iniciar la projecció de La princesa Mononoke, em vagi relaxar –cosa fàcil amb aquelles còmodes butaques- i vaig posar la vista i l’oïda al màxim de receptivitat per no deixar escapar res d’aquella pel·li que als japonesos els havia encisat fins al punt d’esdevenir la més vista a les pantalles del seu país. I ja al primer minut estava encisat; passat un quart d’hora m’imaginava que aviat vindria la part menys interessant; a la mitja hora, les meravelles se seguien succeint, i en acabar, vaig sortir amb les espurnetes que a molts se’ns posen als ulls quan hem vist quelcom que ens ha impressionat.
Assegut a les escales de l’auditori, escoltava les converses de la gent, i vaig acabar participant en la petita rotllana que s’havia format al meu costat, una entre les moltes. Dues adolescents amb motxilla incorporada se’n feien creus del geni d’en Miyazaki; un senyor amb cara de setciències setcienciava que era el millor film dels estudis Gibli; algú parlava de la influència dels gravats clàssics; algun altre de la influència de les antigues llegendes i mites del Japó; i de la bonica banda sonora, realitzada amb tota una orquestra simfònica; i del paper estel·lar del bosc, els animals i la natura; i de les dones com a personatges centrals...
La meua impressió era una barreja de tot el que es deia, ja que sincerament no m’esperava que m’hagués agradat tant. Quan l’he tornada a veure –en bastants ocasions- en el vídeo de casa, m’ha seguit semblant una obra fascinant, molt més complexa del que pot semblar a primera vista, i sobretot, d’una perfecció tècnica absoluta.
La princesa Mononoke penso que és l’obra més ambiciosa i èpica d’en Miyazaki, i potser aquí resideix l’únic aspecte criticable de l’obra, ja que aquesta pretensió d'epopeia li impedeix arribar a la frescor i la naturalitat d’altres obres menors, i sobretot, elimina la ironia i l’autoparòdia tan pròpia dels personatges dels films dels estudis Gibli.

EPICUREISMES

L’ideal de l’home savi, segons Epicur, es resumeix en dos conceptes: amistat i autosuficiència. I amb l’afany de fer-los realitat, va comprar un jardí a les afores d’Atenes, i allà conreava fruits i verdures i es trobava amb els amics per compartir els plaers que la vida ofereix als qui, com ell, no temen als déus ni a la mort, i cerquen la felicitat en les petites espurnes de la vida quotidiana. No desitgis allò que no pots tenir ni allò que et farà més mal que bé, ni reneguis d’allò que no pots evitar, frueix del que tens, estima i deixat estimar: així és com s’aconsegueix el màxim plaer.
Sempre m’ha caigut bé Epicur, i la carta que va escriure al seu fill Meneceu trobo que és un escrit filosòfic dels que cal llegir i assaborir amb la reflexió, amb el seu missatge hedonista que en el fons és força estòic.
Total, que quan vaig començar la meua nova vida al cul del món –així ho descrivien els meus amics- em vaig proposar aconseguir la màxima epicúria, i fent resum de com ha anat la cosa, potser si que quelcom he assolit a nivell d’amistat, em penso que fins i tot trec bona nota; i també n’estic satisfet de com he estat capaç de rebaixar la meua miopia amb el que m’envolta. I quan em llenço a treballar el jardí, l’oncle Epicur segur que em donaria uns copets a l'esquena i em diria “Bé, noi, vas bé!”.
Però pel que fa a l’autosuficiència, buf... Epicur, que no me’n surto!!!

NOTÍCIES VERDES (II)

EL COLOR DE LES OLIVES
Aquesta tardor ha estat francament bona per a les plantes del meu jardí: ha caigut molta pluja i ha fet molt de sol, i elles ho han agraït, posant-se verdes i amb les flors esclatant o a punt de fer-ho.
Les dues oliveres, mig mortes com estaven quan vaig començar a viure aquí, han revifat i donen boniques olives verdes, que jo deixo perdre per vagància i per que m’agrada com entapissen el terra de negre.
El primer cop que vaig veure que algú feia una cosa així va ser a França, a una preciosa casa rural de nom Mas des Sources –haig de fer un post d’aquest alberg que per ell sol ja mereix una visita- on tenien uns perers preciosos que no es preocupaven de netejar, així que fruita que estava madura, fruita que queia a terra. I quedava força bonic, tot ple de taques verdiblanques, i amb un cert aroma a pera que no arribava a podrir-se perquè els animalons de la casa se les acabaven cruspint. L’únic problema era que s’havia d’anar amb cura amb el cap.

Això, amb les olives, no és preocupant.

BO, BARAT I VALENCIÀ

Mira que en fa d’anys que visc a Catalunya i, fins fa un parell d’estius, no trobava a Barcelona un lloc on es pogués menjar un arròs com a mi m'agrada. Sí, ja sé que és exagerat el que he dit, però és que de paelles caldoses i blanques, d’arrossos a banda sense peix al costat, de marineres amb ceba i d'arrossos al forn que per tallar-los necessites una destral, n’estic fins més amunt de la coroneta.
Però el destí, en forma de casualitat, em va acompanyar aquell dia que havia sortit a fer un volt per la ciutat amb els meus amics Laura i Ricard, i ens va portar a tots tres al número 76 del carrer Tallers, on escrit amb guix sobre un expositor de fusta es proposaven alguns plats, tots ells força econòmics, entre els quals ràpidament vaig llegir “arròs al forn”. I com que es feia tard i teníem gana, vam entrar, pensant jo que em passaria com sempre, i que em servirien ves a saber quina cosa fent-la passar pel que no era.
Doncs no! L’arròs al forn estava boníssim i fet com cal, i també l’esgarraet que vam menjar de primer. Quin era el secret? Doncs que els amos son valencians –de Catadau, em sembla- i a la cuina exerceixen com a tals: l’Eva i l’Hèctor, dos germans la mar de simpàtics, i la seua mare, que a més de supervisar la cuina s’encarreguen de servir les taules, proposant les novetats del dia junt amb els habituals arrossos.
He tornat molts cops al valencià -jo li dic així, ja que quasi mai no recordo el nom real, Tallers 76-, sempre amb amics, i sempre tothom hem quedat la mar de satisfets. La setmana passada, sense anar més lluny, vaig anar amb la Carme, i dono fe que tot segueix tan bo com de costum. En acabar, vam pagar els 11 euros que ens va costar el menú de dos plats i beguda inclosa, i vam marxar la mar de feliços amb la panxa contenta pel plat d’arròs al forn groc i brillant que ens havíem menjat.

MERRIE MELODIES (10): THE VERY BEST

Es diuen The very best, i a la que els escoltes un cop, ja t’han enganxat. En el seu cedé acabat de sortir del forn han col·laborat gent com M.I.A. o Ezra Koenig –de Vampire Weekend-, i això encara li dóna més valor, encara que ja de per si és boníssim. Les il·lustracions que acompanyen l’embolcall, una xulada, llàstima que no siguin sobre cartó sinó amb la imfumable funda de plàstic habitual. Les he penjat al bloc germà http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/ per veure-les ben grans.
He estat molta estona decidint quin dels vídeos de The very best penjava, ja que hi ha un parell que m’agradaven especialment. Al final els poso tots dos.
El primer, Warm heart of Africa, és el tema que dóna títol al disc, i és una joia en tots els sentits, tant musicalment parlant com a nivell d’imatges, extretes d'un film asiàtic pel youtubero Seaweedish. El segon, que es titula Kamphopo, és una mica més previsible pel que fa a les imatges, però també té un ritme fantàstic. M’alegren el dia!







És clar, els listillos ràpidament haureu identificat curioses semblances musicals entre aquest Kamphopo i la música d'Architecture in Helsinki. Doncs teniu raó, i per que veieu el meu grau de frikisme i passió pel que m'agrada, ara, la cirereta en forma de tercer vídeo: un mix audio/vídeo The very best/Architecture in Helsinki, obra del youtubero KeatsHandwriting. Fantabulós!!!

FREQÜÈNCIES

Si heu de passar per Barcelona abans del 29 d’aquest mes –o si sou d’allí- aprofiteu i visiteu l’exposició Freqüències que a l’Arts Santa Mònica presenta l’Eugènia Balcells.
Capaç d’encisar a qualsevol públic i de qualsevol edat, aquesta instal·lació té com a tema central els colors, el seu hipnotisme i la seua bellesa abstracta projectada a la paret llisa o sobre una estructura mòbil de seda translúcida.
Em resulta difícil explicar què és Freqüències, però em venen al cap alguns conceptes que penso que haurien de ser propis de l’art contemporani, i que són elements bàsics d’aquesta instal·lació: d’entrada, la eliminació dels suports clàssics –aquí no hi ha ni oli sobre tela, ni marbre ni res similar- permet aprofitar plenament l’espai i convertir les sales del museu en part de l’obra artística. Per altra part, l’experimentació i l’aleatorietat, que ofereixen a l’espectador, a partir del lloc on se situï i del temps que hi dediqui a la contemplació, llibertat quasi absoluta d’interpretació. I finalment, la constatació que l’art sempre és, en major o menor grau, efímer.
L’Eulàlia Bosch, comissària de l’exposició, en el full de presentació que s’ofereix a l’entrada, afirma de Freqüències que “és un concert de campanades de llum”.

PORCO ROSSO

No sé si us agraden els films d’en Miyazaki. Si és així, segurament estareu d’acord amb mi en que Porco Rosso és del milloret que s’ha fet mai. Si no l’heu vista, espavileu a comprar-la quan surti en devedé, que realment val la pena.
L’animació, que no és ni de bon tros tan perfeccionista com La princesa Mononoke –tècnicament immillorable- ni altres obres d'Hayao Miyazaki, acompanya a la perfecció al guió, que explica les aventures d’un aviador italià durant el període d’entreguerres, els seus esforços per mantenir la seua llibertat i no comprometre’s amb cap persona ni causa, les persecucions i lluites amb els pirates de l’aire, i la relació amorosa amb una cantant d’aires afrancesats. Tot això està convenientment especiat amb molta ironia i un toc d’humor del d’anar per casa.
Porco Rosso no és una bona pel·lícula d’animació, sinó una bona pel·lícula. Potser a més d’un el títol el porti a engany: això de Porco Rosso sona més aviat a film de riure i passar l’estona. I certament, encara que el nom del protagonista és Marco, el sobrenom amb que el coneixem, Porco, és degut a que té cara de tocinet, no metafòricament parlant. Però aquest fet, que d’entrada sembla un detall fonamental, acaba passant desapercebut a mesura que hom va avançant en el visionat del film, com si fos quelcom habitual o sense importància, i l’interès de l’espectador va molt més enllà, pres del romanticisme i la nostàlgia latents en tota la cinta.

VIDAS EJEMPLARES (9)

L’ELENA, EN MIYAZAKI I LES PATATES FREGIDES DEL BURGUER KING

L’Elena, que va fer 18 anys el passat mes d’octubre, té una minusvàlua psíquica que no li impedeix ser la noia més feliç del planeta i tenir un dels somriures més divertits i contagiosos del Maresme.
És una persona amb criteri, l’Elena: ja li pots fer festetes o regalar-li coses que, si a ella no li agraden, com a màxim donarà les gràcies i, a continuació, tornarà al seu món. Un món que, entre altres coses, és el de les novel·les de Jules Verne –la seua preferida és Cèsar Cascabel-, les pizzes, les patates fregides del Burguer King i les pel·lícules d’Hayao Miyazaki. D’això últim em sento una mica responsable, ja que vaig ser jo qui la vaig introduir en el món dels estudis Gibli i el seu fantàstic cinema.
Cada cop que fan alguna pel·li d’animació interessant, sigui o no d’en Miyazaki, anem a veure-la amb la seua mare, que aprofita la comoditat de les butaques del cine per fer una clapadeta. Com que conec bé els gustos de l’Elena, quan li plantejo anar al cine li poso com a condició que m’ha de fer un favor molt gran, i és que, quan acaba la pel·li, hem d’anar al Burguer King i menjar-nos unes patates fregides. Ella aleshores posa uns ulls com a plats, i sense pensar-s’ho gens fa un somriure d’orella a orella i diu que d’acord, que farà l’esforç de berenar patates fregides.
Quan el divendres passat van estrenar Mi vecino Totoro –un film que Miyazaki va fer l’any 1988, però que fins ara no s’havia estrenat aquí- l’Elena va venir tota emocionada a informar-me de la notícia, i evidentment, jo vaig proposar d’anar a veure la pel·li. És clar, ella va acceptar, però es va quedar immòbil, sense fer el somriure que esperàvem.
Jo no entenia massa bé què passava, i mirava a la seua mare, que tampoc tenia clar el motiu pel qual l’Elena s’havia quedat tan parada. Finalment, amb una cara ben seriosa i com de decepció, va dir:
-I l’esforç? És que aquest cop no haig de fer l’esforç de menjar unes patates fregides?

"Totoro i els seus dos amics", i·lustració de l'Elena

GALERIA D'IMATGES DEL SR. GALDERICH I EL SR. LEBLANSKY

Amb aquest nom tan llarg hem batejat el bloc que avui es posa en marxa i que té el seu origen en la idea, plantejada per l’amic Galderich, de fer públiques algunes de les peces de les col·leccions que, tant ell com jo, fetitxistes convictes i confessos, tenim cadascú a sa casa.
Les obsessions i dèries són diferents en cada cas, però hem pensat que seria bo fer-les públiques, i alhora animar a altres freaks com nosaltres a aportar més material: una donació virtual, com ho hem batejat.
La idea és anar penjant cada setmana un parell o tres d’imatges, que quedaran classificades en diverses carpetes de la web, a mena de sales o espais d’un museu. El podeu visitar a
http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/
i fer les crítiques pertinents.

THE XX: EL CEDÉ

Tal i com havia promés, aquí van les fotos del cedé de The XX.

La imatge de dalt és la de la portada: un forat en forma d'X troquelada sobre fons negre. A l'nterior hi ha guardat un llibret de color blanc. Així es mostra a la imatge següent.

Les dues imatges que apareixen a continuació d'aquestes línies mostren l'interior de la funda amb el disc. La primera, amb el llibret blanc. La segona, sense el llibret blanc, deixa la tapa buida amb un forat en forma d'X.

Amb la tapa tancada, en treure el llibret es veu el cedé que és a l'interior. Depén de com s'ha deixat el cedé, les imatges que apareixen a la tapa van canviant. La següent imatge n'és una possibililitat.

Apa, fetitxistes, minimalistes i constructivistes, no em direu que no és xulo, eh?

MERRIE MELODIES (9): THE XX

Cosa fina, els XX -pop minimalista, que és com els han etiquetat-, amb un primer cedé molt elegant i on l'austeritat no s'oposa a la bellesa, ans al contrari. D'entre els temes que inclou, he triat Islands, ja que és dels pocs seus que hi ha penjats al youtube on no surten els cantants, que em fa vergonya veure’ls, quatre crios com són i tan bé com ho fan (el vídeo triat, que és de Vjpaparazzi, tampoc està gens malament).
Per cert, el suport físic del cedé és espectacular: una X gegant retallada sobre fons negre, que deixa veure el blanc del llibret que hi ha a l’interior. Al treure el llibret, es veu el disc, també amb una X gegant, a través del troquelat. Un disseny adhoc per al contingut musical.

VIDAS EJEMPLARES (8)

EL FANTASMA DEL BOSC
Doncs resulta que el Persa, Pepa i Marta van venir a finals d'aquest estiu a passar uns dies a ma casa, situada en ple parc del Corredor i el Montnegre, i a les tardes ens agradava fer una caminada pel bosc.
Aquell capvespre, mentre passejàvem, jo els vaig explicar que algun cop s’havien vist porcs senglars travessant el camí, i jo mateix n’havia estat testimoni afortunat en una ocasió, feia ja gairebé un any. I anàvem xerrant quan, de sobte, sentim a Marta, que anava uns passos per darrere, que ens diu “¡Un jabalí, hay un jabalí!”. Ens girem i efectivament, una bestiota marró estava a pocs passos de nosaltres furgant la soca d’una alzina. Ens vam quedar aturats, entre sorpresos i atemorits, contemplant al porc senglar, que en menys d’un minut va desaparèixer muntanya avall.
Jo estava excitadíssim, era el segon cop que en veia un de tan a prop; Pepa, sensata, preferia deixar l’excitació a la butxaca, i tornar cap a casa, per si de cas la bèstia tornava; el Persa, amb cara de circumstàncies, confessà que ell no havia arribat a veure al porc senglar; i Marta, que sempre té la càmera a punt, digué que havia fet una foto.
Com que feia ja poca llum i la pantalla de la càmera era petita, no veiem bé la imatge, així que ho vam deixar per més endavant. La sorpresa va ser quan, ja a casa, vam veure, o més ben dit, no vam veure el porc senglar, sinó una estela de fum blanc que difícilment podia ser de tabac, ja que ningú fumava, ni un reflex del Sol, ja que era fosc.
Caram, potser també hi ha porcs senglars fantasmes.

NOTÍCIES VERDES (I)

CRISANTEMS

Ja fa quasi quatre anys que, per motius que no ve al cas explicar ara, estic vivint a una casa de camp, enmig del parc del Corredor i el Montnegre. Quina sort, oi? Doncs depèn: per a un urbanita com jo, que fins fa poc del camp només sabia que era verd i que allà hi vivien els pagesos, al principi va ser dur, molt dur.
Ara, però, em sento orgullós d’haver iniciat aquella aventura; poc a poc, a base de cagar-la repetides vegades i d’intentar aprendre dels errors, He anat fent-me amb la casa i l’espai que l’envolta, deixant de sentir-lo com una cosa aliena a mi: finalment, és la meua casa i el meu entorn. Em falta molt per aprendre, però el primer pas ja l’he donat.
Així que inauguro secció nova, amb fotos i comentaris del que passa ara mateix al meu jardí, que aquest estiu ha estat més epicuri que mai,amb una bona colla d'amics i amigues compartint el plaer de riure, mejar i beure sota el cel nocturn.
I començo amb flors: fa dues setmanes van aparèixer els primers capolls de crisantems, i ara ja estan esclatant amb colors vius que alegren la tardor. Quan els vaig sembrar fa ja mesos, no m’imaginava que donarien tan bon resultat, però així ha estat; han crescut molt, poblant tot l’espai que els separava als uns dels altres, i pràcticament no han necessitat cap cura especial més que una mica de màniga d’aigua de tant en tant, a l’estiu.

M'importa un rave que siguin flors de cementiri: m'agraden els crisantems.

HOW TO DO THINGS WITH WORDS (III)

ACTES PERLOCUTIUS A LA NEVERA DE CASA
És una imatge que corre per internet, i que em va reenviar la meua cosina Tere, que viu a Xàbia.
L’acte perlocutiu es genera en llegir el peu de foto: Camps a la nevera.

HOW TO DO THINGS WITH WORDS (II)

POLLASTRES I ACTES PERLOCUTIUS
Cada dia, quan torno de la feina, passo per davant del super del poble –és l’únic que hi ha- quan ja és tancat, i això fa que un lleuger somriure, quasi imperceptible, aparegui en la meua cara de cansat. No em passa sempre, però: només quan hi ha ofertes de pollastre.

M’explico: els cartells que anuncien els preus d’oferta no caben sencers a la paret exterior del super, de manera que suposo que l’encarregat va decidir posar-los igualment, un tros de cartell a dintre i un tros a fora. Així, quan s’abaixa la persiana, només es pot llegir la part del cartell que queda a l’exterior.
Les ofertes de pollastre –“Pit de pollastre”, “Ales de pollastre”-, quan el super és obert, es llegeixen “Pit de polla-tre” o “Ales de polla-tre”, amb una lletra feta malbé per la guia de la persiana. Quan és tancat, queda com la foto, generant automàticament un acte perlocutiu en la majoria dels vianants que passem per allà.