QÜESTIÓ DE MALNOMS

Abans als pobles era un costum pèssim, però inevitable, el de posar malnoms a les persones, i jo no me’n vaig lliurar.
Als pocs dies de començar a l’escola, ja en tenia un: madera. Feia referència a la professió del meu pare i d’una part de la família, que eren calafats, però a mi no em va fer cap gràcia –per això me’l van posar, és clar- i donava empentes i trepitjava a qui me’l deia.
La tradició dels malnoms a l’escola imposava que aquests havien de ser femenins, ja que això se suposa que afegia un element més de menyspreu i de burla, però en el meu cas vaig tenir sort, ja que d’entrada madera era femení, i francament, ara que ho penso, madero m’hauria agradat menys encara.
Total, que un dia algun nen de la classe devia d’estar molt enrabiat amb mi, i em va començar a dir madera, i com que jo no li feia massa cas, va aixecar la veu i, amb tot el seu ímpetu ofensiu, em va titllar de madera negra.
Aquest adjectiu em va arribar a l’ànima, va tocar os, em va remoure l’estomac, va treure la bèstia que portava a dins, i amb tota la força que tenia de nen petit de sis anys, li vaig engegar una empenta tan forta que el vaig tombar a terra. El meu company d’escola s’aixecà i, més enrabiat encara, va seguir titllant-me, a crits, de madera negra.
Jo no ho podia suportar, i quan el mestre va acostar-se a nosaltres per esbrinar què havia passat, vaig justificar la meua acció:
-És que m’ha dit madera negra!
El mestre no acabava d’entendre tot aquell enrenou. Fins i tot li feia una mica de gràcia, i intentant posar pau, va voler treure-li foc a la cosa.
-No veig què té de dolent que t’hagi dit madera. No és cap cosa ofensiva, això. El teu pare i el teu avi bé treballen amb ella –raonà el mestre.
-No, si jo no em queixo per que em diguin madera –vaig contra argumentar-, però és que ell m’ha dit madera negra!
-I quin problema hi ha en que la fusta sigui negra? –replicà el mestre.
-Doncs que està cremada! Que no ho entén? La madera negra és fusta cremada, socarrada, és carbó! –i dient això, vaig arrencar els plors.
El mestre, absolutament perplex, va dir quatre coses per dissuadir-nos al meu company i a mi de la nostra batussa particular, i se’n va anar pensant que els nens cada dia resultaven més complicats.
El més curiós és que el meu company, al dia següent, em va demanar perdó per haver afegit l’adjectiu negra al malnom, i em va prometre que mai més m’ho tornaria a dir, que madera ja estava bé, i que entenia el meu cabreig i que no em preocupés, que si calia fins i tot ell m’ajudaria a estomacar al nen que se li acudís tractar-me de madera negra. I certament, ningú m’ho va tornar a dir.
Coses de nens.