DOS-ZERO

Quan el meu nebot Nico era ben petitet, en arribar l’estiu ell i jo passàvem moltes estones junts jugant, pintant o veient dibuixos animats.
Amb això de ben petitet vull dir quan encara no sabia llegir ni escriure, tot i que coneixia els números de l’1 al 5 i li havien ensenyat a pintar el seu nom sobre el paper.
Quan ens cansàvem de jugar amb els lleons, zebres i tigres –els seus preferits- de plàstic, seiem al sofà i posàvem algun film divertit, que ens explicàvem mútuament: jo responia a preguntes sobre coses o paraules que ell desconeixia; ell em feia prestar atenció a aspectes de la pel·lícula que només un nen es capaç de captar.
I en certa ocasió, em va fer la pregunta, vull dir, aquella que fan els nens i que per molt hàbil que sigui l’adult o preparat que estigui, sempre t’agafen desprevingut.
-Tiet, perquè en començar la pel·lícula posa dos-zero?
Era una de la Fox, i em vaig quedar tan sorprès que no sabia per on tirar. El meu estimat nebot Nico no es mereixia una bola d’aquelles que els adults inventen per sortir del pas; l’explicació científico-racional, la veia força complicada; i el NS/NC em deixaria en un dels llocs més baixos del ranking dels tiets.
Finalment, i després d’uns instants que em varen semblar eterns, vaig decidir-me per la resposta científico-racional. El meu nebot em mirava fixament i sense interrompre’m mentre jo m’esforçava per explicar-li el significat del maleït 2-0, i poc a poc i a mesura que ell feia cara d’entendre’m, jo vaig anar agafant confiança.
En acabar l’explicació, en Nico, sense deixar de mirar-me, em va tornar a preguntar.
-Però tiet, al final encara no m’ha quedat clar qui són els dolents.