L'ESTÈTICA ATALAYA

Em cauen bé els Testimonis de Jehovà, trobo que això d’anar de porta en porta sense saber amb què es trobaran, té el seu mèrit. I més, ho fan sense ànim de lucre, per pura militància religiosa.
No sé si ha estat qüestió de sort, però sempre que han trucat a ma casa m’he trobat amb gent molt simpàtica i educada, fins al punt que jo, per no ferir sensibilitats, en lloc de dir-los que soc ateu, em declaro agnòstic, que potser no els soni tan dur.
Si tinc temps, els faig passar i els convido a beure alguna cosa; ells i elles sempre ho rebutgen, però es nota que aprecien el detall. Després, xerrem una estona, i al final sempre em deixen algunes publicacions de les seues, d’entre les quals la més coneguda és La Atalaya, impresa en paper reciclat als USA.
La Atalaya és una publicació amb un missatge religiós que no m’interessa –soc ateu- però amb una visió d’allò més reaccionària pel que fa a les qüestions sociopolítiques, amb anàlisis i propostes que posen els pèls de punta, a mi al menys. Però així i tot, me la miro sempre, ja que la seua estètica em fascina: és una barreja de kitsch, cumbayà i corteinglés però amb inesperats elements propis de l’art postindustrial (i encara que sembli increïble, mai fa servir la lletra Comic Sans).
La meua portada preferida de La Atalaya és una on, dibuixats amb bonics i alegres colors, comparteixen lloc un tigre de Bengala, un ós panda, un cérvol i un senyor amb corbata.
Però ara estic preocupat, ja que ahir diumenge al matí van picar al meu timbre, i en obrir i veure que eren els testimonis de Jehovà, m’esperava un nou exemplar d’aquesta publicació d’estètica tan especial, i no. Em van donar un prospecte amb un Crist musculós, les marques del fuet decorant-li els braços a mena de tatuatges, corona kingsize, mirada desafiant i posat de militant de la causa sadomasoquista.
On han anat a parar els ossos panda i els senyors encorbatats?