POSTALS DE SYLDAVIE

La temptació és massa forta, i a la que un tira la primera pedra, els demés el seguim: un lloc imaginari -o persona, animal, planta o objecte- traspassa la barrera que separa la ficció de la realitat quan esdevé referent d’un col·lectiu.
Així passa amb Sildàvia, el regne del pelicà negre, i en menor mesura amb Bordúria, llocs on es desenvolupa la major part d’El ceptre d’Ottokar, una aventura de Tintin publicada per primer cop a finals dels anys 30.
La pregunta sobre la possible existència d’aquest país em va passar pel cap quan, en consultar la Guía de lugares imaginarios d’A. Manguel i G. Guadalupi publicada l’any 1980, vaig comprovar que no hi havia cap entrada que fes referència, ergo aplicant una reductio ad absurdum, si allà no hi és vol dir que sí que existeix o havia existit. És clar que simplement podria tractar-se d’una omissió, cosa bastant freqüent quan es tracta d’un lloc de tebeo.
Però el primer pas ja l’havia donat i ara no podia parar, així que vaig consultar la mastodòntica Bande Desinée: lieux de référence de l’erudit N. Garbal i vaig trobar unes quantes cites de llibres que parlaven sobre Sildàvia i també sobre Bordúria. Vaig anotar les referències bibliogràfiques i les vaig conservar per quan anés a Perpinyà provar sort. Allà, a la llibreria Torcatis vaig trobar el que cercava, ja que encara que cap dels títols que jo duia anotats estava a la venda –lògic, tots eren molt antics-, el propietari M. Martínez –persona molt amable i que parla un català fluït, ja que és fill d’emigrants lleidatans- en tenia uns quants a la seua col·lecció particular.
I aquí ve el més sorprenent de tot: l’amic Martínez en va mostrar un atlas, publicat l’any 1910 –molt abans que Hergé dibuixés les aventures de Tintin-, on apareixia Syldàvia, un petit país situat als Balcans, tot i que no vam saber trobar Bordúria.
He anat recollint informació d’aquí i d’allà sobre el tema i n’he trobat a cabassos, molta cosa inventada i alguna que presenta trets de ser real.
De tot el que hi ha ara mateix disponible, recomano especialment Carnets de Syldavie, de Jacques Hiron, publicat l’any 2009 per Mosquito. I presento la meua particular contribució a la descoberta del mite sildau, que consta de dues úniques peces, ambdues adquirides al mercat de Sant Antoni de Barcelona ja fa bastants anys: un cromo de la col·lecció Banderas y escudos del mundo, d’Editorial Maga, sense data de publicació, i el número 62 de la revista ALGO, corresponent al 31 de maig de 1930; en aquest, a més de la portada, dibuixada per l’habitual Bocquet i on es pot veure un dels edificis més representatius de Sildàvia, s’ofereix un reportatge de dues pàgines on diu poca cosa més que generalitats sobre el país, però suficient per a un cercador de ficcions com jo.

Espero que si algun lector d’aquest post té la sort de posseir algun objecte similar, s’animi a mostrar en públic les seues troballes sobre aquest país que potser va existir ara fa ja gairebé un segle.
Per acabar, un vídeo del youtube on es pot escoltar la interpretació de l’himne nacional de Sildàvia, i on el blocaire sagaç podrà descobrir algunes coses francament reveladores.