1 de març de 2010

VIDAS EJEMPLARES (21): EL TIL·LER ELÈCTRIC

En començar la meua nova vida al bonic cul del món on des de fa alguns anys resideixo, vaig rebre la visita del veïnat donant-me la benvinguda, oferint-se per ajudar-me en el que necessités, i demanant-me que tallés els dos til·lers que hi havia al meu jardí just tocant el carrer i que feien malbé un dipòsit d’aigua i gran part de la vorera.
No m’agrada gens ni mica tallar cap arbre, però en aquest cas estava més que justificat, així que vaig demanar ajuda al meu amic Miquel, tan afable i bona persona com alt –gairebé dos metres- i voluminós –cent i pico de quilos-, i tan ignorant de les qüestions del camp com jo.
No teníem serra elèctrica, però ens vam repartir els estris: una serra de mà i una destral, i vam començar pel primer til·ler, el més petit, ell pujat a una escala recolzada al mateix arbre, i jo a la tàpia de la casa. Ens va anar molt bé, i en poc més de mitja hora, ja teníem el primer tallat, així que tot i que s’havia fet fosc, ens vam animar a fer el segon, molt més gran i situat en un lloc de difícil accés.
Per no fer-me pesat no explico les hores que ens vam passar tallant branques i estirant per tots els costats l’arbre amb un parell de cordes que li havíem lligat, però la qüestió és que no hi havia manera de tombar-lo. Per complicar-ho més encara, les branques més altes s’enganxaven amb els cables de la llum, i no permetien que el til·ler caigués tot i estar tallat per diverses parts.
Fins que al final, en Miquel, vermell com un tomàquet i emprenyat com una mala cosa amb l’arbre, va pujar dalt la tàpia, i va fotre un crit:
-Cagondéu, ja veuràs tu si cau o no cau l’arbre dels collons!
I dient això, es va abraçar al tronc i va començar o donar-li embranzides, mentre jo li cridava que anés amb compte, que els cables es bellugaven molt.
I de sobte, es va fer la llum acompanyada d’un xiscle sec, i van començar a ploure espurnetes elèctriques del cel, i això va deixar pas un moment més tard a la foscor més absoluta a tota la zona, llum de les cases inclosa.
L’apagada només va durar uns instants, possiblement el temps que dos cables van estar tocant-se, però en vaig tenir suficient per pensar que el meu amic havia mort electrocutat. Vaig cridar no recordo què.
I en tornar la llum, vaig veure l’arbre a terra, i al Miquel abraçat a ell amb cara de boig i els cabells en punta, suposo que de pur terror.
Uns minuts més tard, alguns veïns van sortir al carrer alarmats pels meus crits, i en veure els til·lers caiguts van pensar que havia estat l’alegria que ens havia embargat. Ens van felicitar per la gesta, i més quan havíem tingut la mala sort de coincidir amb una apagada general, ens deien.
En Miquel i jo, amb la cara desencaixada, ens vam mirar i vam començar a riure de pur nerviosisme. Els demés es van contagiar d’aquella falsa alegria, i vam acabar tots al bar prenent una cervesa. La Carme, a qui jo encara quasi no coneixia, ens va regalar mitja dotzena d’ous.

23 comentaris:

  1. Brillant història d'un fet real.
    Ves quins ous!!!
    Aquell dia em vaig enamorar, i ho segueixo estant. . . . de'n Miquel, és clar !

    ResponElimina
  2. A aquests trepitja farigoles de cap de setmana no se'ls hauria de permetre anar a viure al camp!

    ResponElimina
  3. si m'ho imagino no puc parar de riure! :D a tu no et passa mai res "normal"?

    ResponElimina
  4. De tant en tant encara tinc somnis electrics!

    ResponElimina
  5. Vau descobrir una nova manera de tirar arbres a terra, no està malament!

    ResponElimina
  6. Dos til·lers..., això ha de doldre! És com tenir un bocí de la Rambla de Catalunya al jardí.
    Una altre dia em fas un crit que la meva serra mecànica fins i tot està batejada; "Enriqueta" és el seu nom.

    ResponElimina
  7. Llàstima de til·lers, però, quin fart de riure!

    ResponElimina
  8. Carme, per poc que els ous no van acabar en truita, glups.

    ResponElimina
  9. Allau, l'origen de l'apagada encara no el saben els veins, o sigui que espero que -a excepció de la Carme- ningú llegeixi el post d'avui.

    ResponElimina
  10. Galderich, erem trepitjafarigoles i inexperts. Ara també, pèro un xic menys.

    ResponElimina
  11. Clídice, vols dir que els episodis del dit-patata, el rat penat, el til·ler elèctric i d'altres així no és els que més o menys els passa o tothom?

    ResponElimina
  12. SM,llàstima que sigui un sistema d'aquells en que perilla la vida de l'artista.

    ResponElimina
  13. Girbé, de veritat que em va saber molt de greu. I per cert, si visquessis a prop, de ben segur que convidava a la Enriqueta a passar uns dies a ma casa i podar uns quants arbres, que ja tenen falta. Gràcies per l'oferiment!

    ResponElimina
  14. Benvingut, Brian. L'objectiu del post era riure, o sigui que perfecte. Per cert, he anat a fer el tafaner pel teu bloc, i em sento molt identificat amb tu quan dius que t'has perdut: jo ja fa temps que penso que dec ser una vaina d'aquelles de La invasión de los ultracuerpos, o potser les vaines són els altres, haw, haw.

    ResponElimina
  15. Homes així són els que fan falta!
    Amb força dotzenes, per les ocasions "còmiques".

    ResponElimina
  16. Bamboo, quan dius "dotzenes" et refereixes als homes o al ous?

    ResponElimina
  17. Per això us trobo tan electrificants i plens de llum. Tan el Leblansky com en Miquel.

    ResponElimina
  18. Ernesto, gràcies per la floreta. Llàstima que aquesta electricitat que sembla ser que tenim no pugui substituir el comtpador de FECSA, que em sangra cada més.

    ResponElimina
  19. Ehem, home-vaina. . . .
    Volia dir homes i ous en la seva justa correspondència.

    ResponElimina
  20. Leb, hauries d'afanyar-te a esporgar. El temps de fer-ho sense que que els arbres pateixin s'està acabant.

    ResponElimina
  21. Gràcies, Leblansky. Objectiu aconseguit, per descomptat.

    ResponElimina