VIDAS EJEMPLARES (23): UN HOME QUE NO DEIXA EMPREMTA

La setmana passada vaig anar a renovar-me el DNI i el passaport, i vaig poder apreciar que també la tecnologia ha arribat a les oficines de la policia. Però com sempre passa amb aquestes coses modernes, els usuaris sovint encara no estem preparats per enfrontar-nos als problemes derivats d’aquests avanços.
Ho dic perquè quan va arribar el meu torn i em van fer posar el dit a sobre d’un lector digital, aquest es negà a obeir.
-Torni-ho a provar. I premi amb més força.
I jo que ho torno a provar, però no.
-Humitegis el dit, que el deu tenir molt sec.
I novament poso el dit sobre l’escaner, i que no, que la màquina no em llegeix.
-Esperi, que li donarè una mica de crema, a veure si ara...
Però tampoc.
-Genaro, que a este señor no le sale la huella.
-Espera, que vengo. A ver, ponga el dedo aquí i apriete cuando yo le diga. ¡Ahora!
I jo que compleixo ordres, però no n’hi ha manera.
-Vuelva a ponerse crema, i cuando yo le diga, vuelva a apretar, pero un poco menos. ¡Ahora!
I tampoc.
-Es que lo está haciendo mal. Cógele tu el dedo, Mati, i yo le doy a la máquina.
I la Mati que m’agafa el dit i me’l rebrega, i el Genaro que comença a emprenyar-se perquè no li surt l’empremta.
-Vamos a hacerlo al revés: ponte tu aquí, Mati, y yo le cojo el dedo.
I en Genaro em rebrega el dit, me l’aixafa, li torna a posar crema, me’l repassa amb una tovalloleta, me’l torna a aixafar, però no hi ha manera. Mentre, una tercera persona s’ha afegit, i va mirant la pantalla i remugant sobre la mala folla d’aquestes andròmines informàtiques.
Hi ha un intent últim i a la desesperada de Mati, que em llença el seu propi alè al dit, però també li falla. Aleshores, el tercer en discòrdia els comenta, sense mirar-me, que facin passar a les altres persones que estan fent cua, i que jo m’esperi amb les mans a la butxaca, a veure si a l’escalfar-se el dit la cosa va millor.
Passats uns quinze minuts, em criden novament des de la taula de la Mati, i allà hi vaig. Ara tinc a Genaro i al tercer fent pinya amb la Mati, però no serveix de res, la màquina no llegeix la meua empremta.
M’envien al lavabo a que em renti les mans amb sabó, i em tornen a donar crema. De nou passo per l’escaner, però res de res.
-Pues no le vamos a poder hacer el carné.
I jo que trago saliva.
-Espera, que lo prueben con el lector de aquí al lado.
I em seuen a una altra taula, on una nova oficinista em fa fer la mateixa operació, i sense cap problema el lector digital reconeix la meua empremta. La funcionària mira amb cara d’autosuficiència als altres tres, que no saben què dir. Finalment, en Genaro fa un renec.
-¡Putas máquinas!
I per fi jo tinc el meu DNI renovat. El disseny és lleig, la foto està en grisos i les aigües que fa el plàstic em tapen mig ull esquerre. I m’ha de durar fins l’any 2020.