REVELACIONS

Aquells que coneguin bé al meu amic Galderich o a mi hauran notat que, quan algú menciona el penós incident de l’home invisible, tant ell com jo ens sentim a disgust, i intentem canviar de tema. Però avui això s’ha acabat per sempre. Les coses s’han d’explicar, i ha arribat el moment de fer una catarsi i, si cal, assumir les conseqüències.
Diuen que el temps tot ho cura, però aquesta és una ferida que encara sagna, i quan això succeeix, cal fer un esforç i reobrir-la si cal per que torni a cicatritzar.
No us penseu que estem parlant d’una qüestió tancada o sectària, ni us preocupeu per que el que esteu llegint sembli una cosa personal o privada, ja que no és així: amb el temps són moltes les coses que superen l’àmbit de la privacitat i esdevenen públiques. I el temps és precisament el que ha passat des d’aquell fatídic dia fins avui. Ens hem fet grans, hem adoptat una visió del món més tolerant i a nivell afectiu les coses també han canviat força.
Galderich, espero que el que explico no t’hagi molestat, i que et resulti tan profitós com a mi: penso que calia fer una confessió –o revelació, digues-li com vulguis- d’aquells fatídics fets per tal d’exorcitzar per sempre més uns fantasmes que ja ens han perseguit massa temps.