No he trobat al youtube La fortaleza de la soledad, la meua cançó preferida del darrer disc de Parade -que en realitat és Antonio Galvañ, one man show-, així que en penjo una altra força bona, dedicada a l'Stephen Hawking.
Galvañ no juga a ser un divo, sinó que es presenta tal com és, amb el seu careto, i això és d'agrair, no perquè tingui un físic especialment agraciat, sinó perquè el que caldria començar a fer entendre als assessors d'imatge de molts cantants és que l'important és la música.
Afegeixo un parell d'imatges del disc, dissenyat i il·lustrat amb molt bon gust per Mario Feal, potser amb certa inspiració en l'obra del canadenc Seth.
Galvañ no juga a ser un divo, sinó que es presenta tal com és, amb el seu careto, i això és d'agrair, no perquè tingui un físic especialment agraciat, sinó perquè el que caldria començar a fer entendre als assessors d'imatge de molts cantants és que l'important és la música.
Afegeixo un parell d'imatges del disc, dissenyat i il·lustrat amb molt bon gust per Mario Feal, potser amb certa inspiració en l'obra del canadenc Seth.
És dolent aquest paio! No és un problema d'assessor d'imatge sinó de baixar el volum. Una cançò així es fa en català i la gent comença a rajar (justificada en aquest cas) sobre la cutrada de la música del rock i pop català i totes els seus serrells i derivats!
ResponEliminaGalderich, veig que avui tens el martell pneumàtic connectat. Si serveix d'alguna cosa, et recomano que escoltis de nou la cançó, però no a través dels altaveus minúsculs de l'ordinador, sinó a casa i amb calma (pots endollar uns auriculars al pecé), i potser així et canvia la percepció.
ResponEliminaM'ha semblat una mena de Franco Battiatto a l'espanyola. Evidentment, també juga amb la seva imatge.
ResponEliminaA bodes em convides, Leb, que ja tenia endollats els meus majestuosos aurics a l'Ordi...
ResponEliminaEn pro hi ha la meva infatigable italianofília sonora, i en contra la meva suspicàcia envers l'Stephen -cientificament no gaire, o gens; pel que sé-, però exhibint amb impudícia les seves limitacions, delerós d'un hit que no li pertany.
Enllà d'aquestes consideracions el Galvañ té una gran pega: la de simular ser italià sense ser-ho. Ben problemàtica veig la seva pretensió (ja veig a la Camorra corrent-li al darrera).
mmmmm avui no et dono la raó ;P
ResponEliminaÒscar, dir-li al Galvañ que té un toc Battiato suposo que és un gran elogi. I penso com tu: el fet d'apareixer con la cara lavada i recién peinà també és jugar amb la imatge.
ResponEliminaGirbén, el Galvañ parla en les seues cançons de tots el seu món fantàstic, des de Superman als zombis, i situa a Hawkings en aquest món.
ResponEliminaClídice, doncs si és així, em retiro a la fortaleza de la soledad (escolta-la, plis:)
ResponEliminaja ho he fet :( i no em mola, té un punt que aissssss
ResponEliminaLlegint l'entrevista que van fer-li al cantant i coneixent la cançó, reconec que em va caure prou bé.
ResponEliminaVeure'l cantar en el clip m'ha resultat una mica desagradable, se m'acudeixen qualificatius que serien injustos, perquè són només envers la imatge que dóna.
Com arribo tard, no m'afegiré al linxament. La portada sí que m'agrada.
ResponElimina