TABACLa jubilació no li va provar gens bé a Salvador Vázquez de Parga: es va posar trist i mig deprimit, i la seua diabetis crònica es va disparar, de manera que va haver de passar força temps a l’hospital, i en tornar a casa, utilitzar crosses per desplaçar-se.
L’home no tenia ni esma d’anar al mercat de Sant Antoni -on cada diumenge des de temps immemorial no havia faltat mai-, ni tampoc és que ho tingués massa fàcil, ja que només podia caminar pocs metres sense cansar-se.
Total, que es passava el dia a casa, a la seua habitació emmurallada de tebeos, llibres i revistes, des d’on es desplaçava al menjador, a la cuina o al dormitori (també emmurallats de tebeos, llibres i revistes; només el lavabo quedava verge). Quan els amics anàvem a veure’l, baixàvem una estona al bar, i ell aprofitava i es fumava un parell de cigarretes. Allà ningú li recordava que ho tenia prohibit, i l’home, fumador de tota la vida, passava una estona feliç.
Un dia que jo havia anat a sa casa i ja sortiem de camí al bar, la seua dona em va cridar, demanant-me que li ajudés a agafar no sé què que li havia caigut. Salvador es va quedar davant l’ascensor, remugant, i jo vaig anar a veure què volia la dona.
A la cuina, ella em va comentar que en realitat el que passava era que el seu marit s’havia descuidat el tabac, i me’l va donar per que el guardés dissimuladament a la butxaca fins arribar al bar.
-“Sobretot, que no ho sàpiga que te l’he donat jo”, em va comentar amb un somriure, “que els metges li han prohibit fumar”.
Arribats al bar, vaig fer la maniobra sol·licitada, però maldestre com soc, es va notar. Volent arreglar-ho, vaig intentar colar-li una bola dient que m’havia fet fumador, i encara va ser pitjor. El meu amic em va demanar que em deixés d’històries, i em va fer confessar-li que el tabac me l’havia passat la seua dona. Ell va somriure, i em va dir que ja s’ho imaginava.
-“Qui et penses que em compra el tabac? Si fa setmanes que tinc el mateix paquet i sempre hi ha una dotzena de cigarretes a dins, i això que cada dia me’n fumo tres o quatre d’amagat!”
Em vaig quedar perplex. Si tots dos sabien que ell fumava, per què fer tanta comèdia?
-“És pels metges”, m’explicà. “Amb això del tabac, et fan venir mala consciència”.
Va tornar a somriure, es va encendre una cigarreta i ens vàrem posar a parlar de tebeos.
L’home no tenia ni esma d’anar al mercat de Sant Antoni -on cada diumenge des de temps immemorial no havia faltat mai-, ni tampoc és que ho tingués massa fàcil, ja que només podia caminar pocs metres sense cansar-se.
Total, que es passava el dia a casa, a la seua habitació emmurallada de tebeos, llibres i revistes, des d’on es desplaçava al menjador, a la cuina o al dormitori (també emmurallats de tebeos, llibres i revistes; només el lavabo quedava verge). Quan els amics anàvem a veure’l, baixàvem una estona al bar, i ell aprofitava i es fumava un parell de cigarretes. Allà ningú li recordava que ho tenia prohibit, i l’home, fumador de tota la vida, passava una estona feliç.
Un dia que jo havia anat a sa casa i ja sortiem de camí al bar, la seua dona em va cridar, demanant-me que li ajudés a agafar no sé què que li havia caigut. Salvador es va quedar davant l’ascensor, remugant, i jo vaig anar a veure què volia la dona.
A la cuina, ella em va comentar que en realitat el que passava era que el seu marit s’havia descuidat el tabac, i me’l va donar per que el guardés dissimuladament a la butxaca fins arribar al bar.
-“Sobretot, que no ho sàpiga que te l’he donat jo”, em va comentar amb un somriure, “que els metges li han prohibit fumar”.
Arribats al bar, vaig fer la maniobra sol·licitada, però maldestre com soc, es va notar. Volent arreglar-ho, vaig intentar colar-li una bola dient que m’havia fet fumador, i encara va ser pitjor. El meu amic em va demanar que em deixés d’històries, i em va fer confessar-li que el tabac me l’havia passat la seua dona. Ell va somriure, i em va dir que ja s’ho imaginava.
-“Qui et penses que em compra el tabac? Si fa setmanes que tinc el mateix paquet i sempre hi ha una dotzena de cigarretes a dins, i això que cada dia me’n fumo tres o quatre d’amagat!”
Em vaig quedar perplex. Si tots dos sabien que ell fumava, per què fer tanta comèdia?
-“És pels metges”, m’explicà. “Amb això del tabac, et fan venir mala consciència”.
Va tornar a somriure, es va encendre una cigarreta i ens vàrem posar a parlar de tebeos.
És una história encantadora, on és més important l'estimació que els pocs dies de més que ell pogués viure. Com a mínim que fos feliç a estonetes.
ResponEliminaSi als dos els servia fer veure que eren ignorants de tot el joc que duien plegats, valia la pena tota la comèdia.
Hi ha qui considerava millor la comprensió i tenir complicitat oberta fent trapelleries d'amagat del metge en conjunt.
Tot és molt respectable, cadascú és feliç o ho intenta com pot.
Hi ha vicis que les dones poden comprendre i tolerar, si no les afecta ni els fa mal de manera personal, podent-se sentir humiliades constantment.
Una història molt tendra i fins i tot exemplar!
ResponEliminaaquella entesa que només s'aconsegueix a base d'anys de complicitat. Genial! :)
ResponEliminaCarme J, els vicis ho són per qui els veu com a tals. Sé que en Salvador no entenia fumar com un vic, sinó com un plaer. No tinc clar què en devia pensar la seua dona.
ResponEliminaAllau, la teua observació és encertadament exemplar.
ResponEliminaClicli, com tu, penso que la complicitat és quelcom fantàstic, i sovint té l'efecte de provocar un somriure interior molt agradable.
ResponEliminaHi ha històries exemplars que emocionen i aquesta és una d'elles. El món bastit de petites mentides i complicitats a vegades ens el fa més fàcil!
ResponElimina