12 de gener de 2010

HEROIS DE L'AVENTURA


Quan estudiava a la universitat, L’home unidimensional d’en Herbert Marcuse era un dels meus llibres de capçalera, junt amb altres assaigs de Toulmin, Hempel, Austin i R. M. Hare. M'apassionava parlar-ne d’ells, i no em costava gens compaginar aquesta vena filosòfica amb la meua passió pels tebeos, que aleshores estaven de moda.
Però altres llibres de capçalera, com ara Les aventures de Huckleberry Finn, La illa del tresor o Les mines del rei Salomó, els mantenia en un discret segon terme, amb una certa vergonya de que els meus coneguts descobrissin que una part important de la literatura que llegia –i que segueixo llegint- eren el que se sol catalogar com novel·la juvenil.
L’any 1976 Fernando Savater publica La infancia recuperada, i quan un any més tard el descobreixo, me’l compro pensant que per fi he trobat algú capaç de reivindicar alhora a Lovecraft i a Poe, a Joseph Conrad i a Kenneth Anderson, a Arthur C. Doyle i a Jorge Luis Borges. Però en llegir-lo m’emporto la gran decepció: Savater reivindica la novel·la d’aventures, però s’enrosca en una espiral d’anàlisis i recerques que van més enllà de l’obra literària i acaba volent treure petroli d’on per a mi no hi ha res més que ficció; tot ho reinterpreta i acaba donant-li un nou significat molt més profund i psíquic que el que un lector corrent com jo podria trobar. I jo em quedo amb la sensació que cal que segueixi amagant la passió per l’aventura de paper.
L’any 1983 Salvador Vázquez de Parga publica Héroes de la aventura, i jo me’l compro després d’una fullejada ràpida, i per fi descobreixo el que volia: algú que frueix de la novel·la d’aventures per la pròpia narració, i que considera que no és qüestió de recuperar cap costum d’infantesa, sinó de llegir pel plaer de fer-ho.
Quan més endavant vaig conèixer a Vázquez de Parga fins al punt d’esdevenir bons amics, vaig confirmar el que ja pressuposava: que una novel·la és literatura, més enllà dels gèneres i subgèneres, i que sovint resulta absurd confinar un autor o una obra a un determinat sector de públic en funció de l’edat o del sexe.
Amb el temps, li vaig confessar al meu amic que el seu llibre m’havia ajudat a traurem de sobre l’estúpid trauma que tenia, i ell, amb la ironia que sempre posava a tot, va riure i em va confessar un altre trauma: que un dels seus tebeos preferits eren les aventures d’Álix, d’en Jacques Martin.
Fa ja uns mesos, en una de les escapades que de tant en tant faig a Perpinyà per comprar-me tebeos a dojo, vaig trobar un estudi titulat Alix, 60 anys de couvertures, editat luxosament amb tapa de tela i amb unes il·lustracions impagables. Sense dubtar gens ni mica, en vaig comprar un per a mi i un per a Salvador Vázquez de Parga.
En tornar, vaig telefonar-lo per portar-li el meu obsequi i parlar-ne una bona estona, però es va posar la seua dona dient que al meu amic l’anaven a ingressar a l’hospital, i que en tot cas, ja quedaríem la setmana propera. Dies més tard, als diaris s’informava de la seua mort.
Encara tinc a casa aquella bonica edició, que penso obsequiar a un altre amic que de ben segur sabrà apreciar-la i que, casualitats de la vida, també es diu Salvador.
Acabo anunciant un inici: una sèrie de posts que titularé Herois de l’aventura. Sense complexes.

12 comentaris:

  1. Emocionant i certa història.
    Alló de que la realitat supera la ficció, de vegades es compleix!
    Cal aconseguir una realitat que sigui d'aventura fantàstica? Si llegint aconseguim viure-la, no és suficient?

    ResponElimina
  2. Una de les pitjors coses de ser jove és la dependència de l'opinió dels altres. Algun avantatge ha de tenir fer-se gran i cultivar les coses que realment t'agraden.

    Benvinguda doncs la nova sèrie, de segur haurem sortit tots guanyant!

    ResponElimina
  3. Leb: anunciar-te els conflictes de l'avenir amb tota la tendresa... Així és com recorde les meues lectures aventureres...
    Del memorial de les teues en seré un seguidor de llei.
    Segur que sovint col·lisionarem!

    ResponElimina
  4. Leblansky,
    Ara és més fàcil sobreviure als traumes infantils. Ara et posen l'etiqueta de "freaky" i tens llicència per a fer el que vulguis, sense cap mena de problema.
    El tema és que en certes èpoques aquesta etiqueta no existia i t'havies d'amagar portant una doble vida.
    Gràcies per l'obsequi.
    Salvador Galderich ;-)

    ResponElimina
  5. és que si a sobre de fer-te gran no pots començar a passar de tot, val més aplegar veles! que visquin els freaks! i els "tebeos" i les novel·les on hi passen coses "de veritat" i les pel·lis de "xinos"! (per si cola :P)

    ResponElimina
  6. Avui, quan ja fa sis dies que estic amb el mono, he decidir acceptar la invitació de la Carme -quin cel de dona!- i llegir i respondre els comentaris des de sa casa. Sembla mentida com trobo a faltar internet a casa!

    ResponElimina
  7. Tens raó, Allau.
    I pel que fa a la nova sèrie, espero que sigui polèmica i discutim força!

    ResponElimina
  8. Girbén, espero que la nova sèrie no et decebi, i que col·lisionem cada dos per tres!

    ResponElimina
  9. Si, Galderich, ara et poses el vestit de freak i tothom accepta el que fas. I això, sincerament, ho trobo molt bé: en el fons, potser un primer pas per que tothom acabi fent el que li agrada.
    Ah, i molt bo això del Salvador Galderich, haw, haw!

    ResponElimina
  10. Clídice, llarga vida a tota la cultura, subcultura, oci i vici!

    ResponElimina
  11. Carme, com diu el Seth, la vida és bona si no et rendeixes, i jo afegiria que a més, potser fantàstica si t'ho proposes. L'aventura del segle XXI no té lleons ni tigres de Bengala, però sí nits de focs artificals amb el cable de la llum penjant dalt de casa, per exemple.

    ResponElimina
  12. Molt maca la història, i també la del tabac que has publicat després. Un gran home, el Vázquez de Parga.

    Casualment jo també conec un Salvador que compta l'Àlix entre els seus còmics preferits des que algú que també es deia Amadeu li va recomanar. Segur que li agradaria un munt el teu regal!

    ResponElimina