JIM HAWKINS (II)

En la versió cinematogràfica de L’illa del tresor realitzada per Victor Fleming l’any 1934, la interpretació que va fer Wallace Beery de Long John Silver em va impressionar fins a tal punt que des del moment que la vaig veure no he pogut imaginar-me d’una altra manera al pirata coix de l’obra de Stevenson.
Beery, fent contínues ganyotes i exagerant els gestos fins a fregar la comicitat, aconsegueix transmetre la imatge del pirata mentider, trampós i capaç de vendre a la seua mare al diable per diners, però alhora també del tipus simpàtic que en el fons és un bon jan, i que malgrat que ha fet, fa i farà tota classe de maldats, hom sempre pot acabar confiant en ell, i això és el que fa el grumet Hawkins, que el té per el seu millor amic. Enganyat mil i un cops pel pirata, Jim sempre acaba perdonant-lo i fins i tot en l’escena final, còmica i trista alhora, quan mentre Silver promet que anirà pel bon camí se li cauen els diners robats, el pobre grumet l’allibera i el deixa marxar entre sanglots de ràbia i de pena per la pèrdua.
El fet que Beery hagi de fer duet al llarg de tota la pel·lícula amb un Jim Hawkins excessivament nen i ingenu –fruit de la intrepretació de Jackie Cooper-, encara el fa ressaltar més, i acaba convertint-lo en l’autèntic protagonista. La MGM tenia clar que la parella Beery/Cooper era intocable, i la direcció de Victor Fleming, amb un guió força fidel a la novel·la, accepta als actors amb totes les seues virtuts i defectes, de forma que Jim actua amb les maneres d’un avi gran però amb pantalons curts que entendreix el cor de les mares, mentre que Silver perd gran part de la seua foscor maligna per esdevenir un trapella que es fa estimar. Però a mi Wallace Beery segueix resultant-me del tot convincent com a Long John Silver.
I també el gran Lionel Barrymore, que en aquest film té un paper secundari, resulta del tot creïble en la seua contundent posada en escena del pirata Billy Bones.
Dels pocs fragments que al youtube hi ha penjats d’aquesta pel·lícula, n’he seleccionat aquell en que Barrymore, com a Billy Bones, obliga a cantar la famosa cançó del rom a tota la gent de la posada de l’Almirall Benbow. És una escena còmica però alhora angoixant, i penso que recrea molt bé al pirata de Stevenson.