20 de gener de 2010

JIM HAWKINS (i III)

Intentar fer una segona part de la magistral L’illa del tresor de Stevenson hauria estat una heretgia condemnable a les flames de l’infern, en el cas que aquestes existissin. Els dos darrers paràgrafs de la novel·la deixen ben clar, en paraules de Jim Hawkins, que l’aventura s’ha acabat per sempre:
“De Silver no s’ha sabut res més. Aquest mariner terrible amb una sola cama ha desaparegut totalment i per complet de la meua vida; potser va acabar reunint-se amb la seua negra i viu còmodament amb ella i el seu maleït lloro, l’abominable Capità Flint. Confio en que sigui així, ja que difícilment podrà obtenir cap tipus de comoditat a l’altre món.
Els lingots de plata i les armes encara hi són, que jo sàpiga, on Flint les va enterrar; i pel que a mi respecta, allà seguiran. Ni arrossegant-me per terra em tornarien a portar a aquesta maleïda illa [...].”
Però si és de llei que l’illa del tresor només pugui ser reviscuda llegint l’obra homònima, no així Jim Hawkins, que protagonitza Las últimas voluntades del caballero Hawkins, la novel·la escrita per Jesús del Campo on se’ns presenta a un Jim postadolescent, ric i disposat a reobrir la vella posada familiar de l’Almirall Benbow.
Aquí les referències a l’aventura narrada per Stevenson són mínimes, tan sols unes quantes línies a la primera pàgina i res més, i el cavaller Hawkins és un jove il·lustrat amb passió per aprendre i conèixer dels llibres i de la gent. Per la posada de l’Almirall Benbow, força allunyada de les rutes habituals, s’hi deixa caure molt poca gent, i a ell, que té diners suficients per passar la vida amb comoditat, això li importa poc. Però els pocs hostes que arriben ho fan per estar-se força temps. Són solitaris, vividors, cortesanes o nobles, però tots ells gent impregnada pels ideals il·lustrats que, amb la tranquil·litat que ofereix la posada i al caliu de la llar de foc, s’atreveixen a contar històries viscudes per ells, per altres o potser inventades. I les històries s’acaben entrecreuant entre si com ho fa també la vida dels seus narradors, i Jim Hawkins aprèn de la vida, relatada o real. I així, als darrers paràgrafs del llibre, explica que les seues últimes voluntats no són les d’un vell a punt de morir, sinó les d’un home que ha descobert la vida i vol viure-la:
Mi voluntad de hoy es mi voluntad última, pues es la que estoy resuelto a mantener desde el convencimiento de que no hay más gloria para el hombre que la de estar vivo y ver el sol alzarse sobre los campos i rodar bajo el mar cada mañana, y a fe que es hermoso.”
Las últimas voluntades del caballero Hawkins és potser el llibre dels que he llegit en els darrers anys que més m’ha captivat.

10 comentaris:

  1. Avui mateix busco el llibre, el tinc, quina casualitat!! Fas entrar unes ganes de llegir-lo. . . . .

    ResponElimina
  2. no en coneixia l'existència, potser algun dia em ve a trobar :)

    ResponElimina
  3. JO recordo que també tenia un exemplar, però ves-lo a buscar ara! Potser me'l compro gràcies a tu Leblansky. Per cert, a mí també m'avorreixen ( en general) els musicals com a concepte, però no em negaràs que n'hi ha que tenen peces memorables.
    SIngin in the rain és un gran musical i Un americà a París és de lo millor que he vist mai ( sobre tot per la música de l'immensísim George Gerswhin, però també per la gran tasca del Gene Kelly com a ballarí). En fí. Me n'alegro si més no que t'agradi el Good Morning. És mona...

    ResponElimina
  4. Sembla una mica reprobable utilitzar el nom de Jim Hawkins com a esquer per atraure els fans de Stevenson; però si els resultats són tan bons com dius, li ho perdonarem. L'hauré de llegir.

    ResponElimina
  5. Leblanski, tant insistir, que he començat a remenar per casa i.... al·leluia, he trobat una edició de l'editorial joventut de la col·lecció "Obras maestras" de 1949, avui mateix el començo a llegir.

    ResponElimina
  6. Carme, espero que t'agradi. Si et va agradar El baró rampant, jo crec que aquest també. Tant Cosimo com Jim són dos il·lustrats que s'atreveixen a saber.

    ResponElimina
  7. Clídice, si un dia te'l trobes, no li diguis pas que no.

    ResponElimina
  8. Llum, tota recomanció és subjectiva, però a mi em va agradar moltíssim.
    I d'acord amb tu respecte al que dius dels musicals i del Gene Kelly, i això que a simple vista sembla l'antítesi del ballarí (i més si el comparem amb el de més renom, el fideu d'en Fred Astaire; per cert, a mi em queia molt bé la Ginger, no sé si és pels personatges que representava)

    ResponElimina
  9. Allau, potser tens raó, però jo més aviat ho veig com una picada d'ullet o un petit homenatge a la novel·la i al seu creador. El fet que pràcticament no es parli per a res de la illa ni de l'aventura en qüestió penso que recolza una mica aquesta suposició.

    ResponElimina
  10. Carles, veient els teus gustos a través del gabinet negre, estic convençut que t'ho passaras molt bé amb la lectura de l'illa del tresor.

    ResponElimina