VIDAS EJEMPLARES (14)

NIT DE TERROR (I)
Cada cop que torno a casa després de passar uns dies a fora, reviso a fons tots els racons i dono una ullada inquisitiva al sostre. Aquesta conducta tan poc habitual és conseqüència del que em va succeir fa uns mesos.

INDICIS AL SOFÀ
Devia ser mig matí quan vaig obrir la porta del rebedor després de gairebé dues setmanes de vacances a Xàbia. Mentre desfeia les maletes, em vaig fixar en una mena de petites boles negres que hi havia al sofà. Mirant-les de prop, vaig tenir la impressió que eren cagades de rata. Repassant amunt i avall, vaig descobrir-ne més damunt del banc de la cuina i a sobre d’algunes prestatgeries.
Era una cosa ben estranya, ja que no havia deixat menjar a la vista, i el dels armaris estava intacte. La punyetera rata devia d’haver-se passejat per tota la casa cercant aliment, i per això havia deixat rastre als llocs més inesperats, en lloc de fer-ho pel terra. Seria cosa de comprar un parell de rateres, i esperar a veure si picava, encara que probablement ja deuria haver marxat.

ESTRANYES VISIONS NOCTURNES
De cara a la nit, i amb les llums de casa enceses, em vaig posar a llegir al sofà, però no em concentrava, la vista em feia com una mena d’ombra estranya, com si als ulls tingués una taca. Em vaig aixecar i vaig anar al lavabo a rentar-me la cara, a veure si em passava.

APARICIÓ DE LA BÈSTIA
Amb la cara ben fresca, estic sortint del lavabo quan noto un projectil negre que ve ràpid cap a mi. Tanco amb força la porta. Obro de nou, ara només tres dits, i veig la cosa negra voladora passejant-se amunt i avall pel passadís. Crido, se’m posen els pels de punta, la pell de gallina, el cor a mil: és un rat-penat, que escampa les ales per tota ma casa donant-se cops aquí i allà. L’animaló segurament deu estar desconcertat i desesperat per sortir, però jo els tinc una mena de por atàvica i m’agafa el pànic, el veig com un monstre, un vampir xuclasang que se’m tirarà a sobre i em deixarà la marca dels seus ullals i les seues urpes de per vida.
“Afortunadament, estic al lavabo i aquí no pot entrar”, penso. Però com escapar? La finestra és massa petita, només puc sortir per la porta. Torno a entreobrir-la, i torno a tancar-la de cop, cridant. Estic tremolant de por, no soc capaç de sortir del lavabo, els pocs metres que hi han fins arribar a la porta del carrer em semblen impossibles de recórrer sense ser atacat.
Al lavabo no hi ha telèfon. Ni llit. Ni menjar. Penso que no sobreviuré, passats uns dies els bombers tombaran la porta alertats pels veïns que hauran ensumat l’olor del meu cadàver, i em trobaran ajagut a terra, inexplicablement mort.
Passats uns minuts, em tranquil·litzo una mica i em nego a acceptar un the end tan ridícul. Torno a entreobrir la porta, i de nou em torna el pànic. Una i altra vegada. Passada ben bé una horeta, decideixo jugar-m’ho tot: em tiraré la tovallola de bany per damunt (no tant per que no em toqui el rat-penat, sinó més aviat per no veure’l) i sortiré cridant (per allò que expliquen d’aquestes bèsties, que tenen una mena de radar sonor) cap a la porta de casa.

CAMÍ DE LA SALVACIÓ
Compto fins a tres, però no em decideixo. Compto fins a deu, i tampoc. Finalment, em poso a cridar aaaaah i obro la porta del lavabo i segueixo cridant AAAAAH cada cop més fort mentre surto amb la tovallola embolicada al cap, corrent mig ajupit i sense visió cap a la porta del carrer. Deuen ser uns tres o quatre metres, però se’m fan eterns. Xoco, AAAAAH agafo les claus AAAAAH i surto. Ja a fora, em trec la tovallola de sobre però fins passat mig minut no me’n adono que encara estic cridant AAAaaah i per fi paro.
Estic suant, tremolant, amb el cor desbocat, però salvat. Per fi. No moriré al lavabo de casa.

DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ET TRAURAN
Però ara se’m presentava un nou problema, ja que tampoc tenia clar com entrar de nou a casa. Em vaig treure del cap la idea d’avisar als bombers o a la policia, se’m riurien a la cara.
Tot plegat era patètic, però a mi no em feia gràcia: el meu pànic és visceral, que hi farem, i no el puc dominar.
Era ja passada la mitjanit, els veïns probablement estaven dormint, i jo estava col·lapsat: aconseguiria algun cop foragitar el rat-penat? Pensa, home, pensa.
(Continuarà)