14 de gener de 2010

LES JOIES DE LA CORONA

Escoltava sense massa interès una conversa on algú relatava que li havien entrat a robar al seu pis, i deia que a simple vista semblava que no s’havien emportat res de valor. No obstant, encara s’havia de comprovar a fons, en especial pel que fa a les joies, que al no tenir un registre complet d’elles, ara caldria repassar-les amb meticulositat per veure si en faltava alguna.
Un dels presents va suggerir que per evitar això el millor era fer una fotografia de tots els objectes de valor, i en especial les joies, els abrics de pell i els quadres. D’aquesta manera el propietari té constància de les possessions, i també la companyia d’assegurances.
I això em va recordar el dia que el banc em va obligar a fer una assegurança de la casa –imprescindible per demanar una hipoteca- i em va fer omplir un qüestionari on, entre altres qüestions, se’m preguntava pels objectes de valor que tenia, demanant-me que els descrigués i indiqués el preu aproximat.
Em va semblar una bona cosa, i aleshores vaig començar a detallar les meues col·leccions de tebeos, pulps, discs de vinil, ninots, cromos i llibres que tinc. Completada la llista, li la vaig mostrar a l’empleat del banc, que va posar cara d’estaquirot fins que va veure el preu que jo havia calculat que tindria tot allò, i es va posar a riure. Per anar al gra, diré que la conclusió de la tensa conversa que va succeir a continuació va ser que tot el que jo considero objectes de valor no ho són tal per a cap companyia asseguradora.
Però tornant a la conversa del robatori, la idea de fotografiar les coses valuoses de petit tamany em va semblar bona, i a falta de joies –mai he entès per què és més valuós un objecte brillant d’or que un de plàstic-, vaig pensar que podria fer-ho amb els pins. Així que he tret la càmera, he agafat amb un grapat els pins que he trobat, i els he fotografiat.
I ara és quan descobreixo que no em surt aquell tan xulo del Freddy Lombard, ni aquell altre de la noia que tenia els mofletes vermells, ni el del renec del Haddock, ni tants altres que segur que trobaré el dia que no els busqui.

7 comentaris:

  1. A casa teva la joia més important, ets tu!!!
    Perla, que ets un perla. . .

    ResponElimina
  2. jo ja tinc fotografiat tot allò de més valor que tinc a casa: al meva dona i el meu fill.
    Sí, és bona idea fotografiar els altres objectes

    ResponElimina
  3. Em puc imaginar la cara del de l'assegurança, la del banquer i la de tothom que mirés aquell inventari d'al·lucinades!
    Leblansky, hi ha coses que no surten de la intimitat...

    ResponElimina
  4. Carme, tu quan creus que donaria per mi l'asseguradora o el banc? Em sembla que menys que pels meus tebeos!

    ResponElimina
  5. Hola Jesús, content de llegir-te per aqui! Em sembla que a tu també et faria cara d'al·lucinat el del banc o l'asseguradora quan li ensenyessis les fotos amb llibres i demés gaites culturals. Per sort, als cacos tampoc els hi fa gràcia, i ho deixen.

    ResponElimina
  6. Galerich, a un fetitxista com tu encara li deu passar pitjor que a mi. I em consta que tu tens alguns llibracos que potser si que acceptarien a valorar.

    ResponElimina
  7. Leblansky, els de la caixa també em van obligar a assegurar la casa i el seu contingut, va venir el de l'Ocaso i li vaig ensenyar la col·lecció entomològica els llibres i els microscopis, el més curiós de tot és que no va posar cap pega en assegurar-lo.

    ResponElimina