No sé quin deu ser l’origen d’aquesta passió, però de sempre m’han agradat les classificacions. Per exemple, el futbol, que m’avorreix sobiranament com a pràctica i en decep com a opi del poble, m’ha interessat des de petit només per veure els punts que es porten uns equips als altres, els positius, els gols a favor i en contra, etc. He fet classificacions de rellotges, de llaunes, de piles, de bolígrafs, de gots. El meu amor per les classificacions és tal que, quan fa un parell d’anys vam patir sequera, jo entrava cada dia a la web oficial del departament de medi ambient per veure el nivell dels embassaments i així gaudir de totes les dades perfectament classificades que allà apareixien.
Però el filó l’he trobat en el ciclisme: aquest si que té classificacions per donar i vendre, que si el premi de la muntanya, que si el maillot verd per punts, que si l’etapa, que si la general... i això per no parlar de la importància dels minuts i els segons a l’hora de fer la classificació, que a més es reestructura diàriament, quin plaer! De ben petit em comprava, al quiosc del poble, sobres sorpresa de figuretes de plàstic de ciclistes, i organitzava la Vuelta a España amb un munt d’etapes de muntanya, que són les que més puntuen; els corredors tenien nom i equip, i en una llibreta jo anava anotant els resultats obtinguts, fent unes classificacions de nassos.
De gran he seguit igual: classifico llibres, pel·lis, tebeos; no em resisteixo a mirar cada dia els comptadors de visitants dels blocs, i veure tots i cada un dels aspectes avaluats; i des que la meua amiga Núria em va portar un ipod dels USA, m’ho passo d’allò més bé fent i refent contínuament classificacions de cançons per tipus de música, any de publicació, instruments que s’interpreten, durada, etc., i quan acaba l’any, tinc preparat el meu particular hit parade amb cinquanta mil i un items valorats.
Així que al Merrie Melodies de demà penjaré el pòdium musical de l’any 2009, versió Leblansky.
(I si algú s’anima, podem jugar a fer alguna classificació col·lectiva del que ens vingui de gust)
Però el filó l’he trobat en el ciclisme: aquest si que té classificacions per donar i vendre, que si el premi de la muntanya, que si el maillot verd per punts, que si l’etapa, que si la general... i això per no parlar de la importància dels minuts i els segons a l’hora de fer la classificació, que a més es reestructura diàriament, quin plaer! De ben petit em comprava, al quiosc del poble, sobres sorpresa de figuretes de plàstic de ciclistes, i organitzava la Vuelta a España amb un munt d’etapes de muntanya, que són les que més puntuen; els corredors tenien nom i equip, i en una llibreta jo anava anotant els resultats obtinguts, fent unes classificacions de nassos.
De gran he seguit igual: classifico llibres, pel·lis, tebeos; no em resisteixo a mirar cada dia els comptadors de visitants dels blocs, i veure tots i cada un dels aspectes avaluats; i des que la meua amiga Núria em va portar un ipod dels USA, m’ho passo d’allò més bé fent i refent contínuament classificacions de cançons per tipus de música, any de publicació, instruments que s’interpreten, durada, etc., i quan acaba l’any, tinc preparat el meu particular hit parade amb cinquanta mil i un items valorats.
Així que al Merrie Melodies de demà penjaré el pòdium musical de l’any 2009, versió Leblansky.
(I si algú s’anima, podem jugar a fer alguna classificació col·lectiva del que ens vingui de gust)
m'agraden les classificacions ... si les fa algú altre :) jo també sóc de mirar-les i remirar-les. Ara bé, sóc un desastre i m'avorreixo aviat, per la qual cosa em declaro del tot incapaç de fer-ne cap. Tu fes-les que jo les seguiré de forma entusiasta :D
ResponEliminaA mi també m'encanten les classificacions i les llistes en general (atenció al darrer llibre d'Umberto Eco!) i saps que m'apunto a totes. O sigui que proposa, proposa.
ResponEliminaUf, jo sóc inclassificable! Suposo perquè sempre he estat al darrera de les llistes de classificacions... deu ser un trauma infantil!
ResponEliminaMira que hi poso interès... però sovint una mena de piconadora mental acaba rasant tots el registres fins a deixar-ho tot en un mateix rang. Així, m'importa per igual -que és molt- el recobriment de líquens d'una teula que un Rothko en un museu. Un pèl panteista, diria jo.
ResponEliminaJo també sóc del club de les classificacions. Vaig fer una mena de pòdium musical del 2008 al meu blog però em sembla que aquest any em falta energia (i temps), així que em refio de tu!
ResponElimina