L’altre dia el meu veí i amic Josep Lluís em va trobar xerrant amb el senyor P -un altre veï- i li va fer gràcia fer-nos una foto amb el mòbil. Ahir me la va enviar.La trobo molt simpàtica, i proposo a l’amable lector que intenti identificar qui és en Leblansky i qui el Sr. P, tasca difícil tenint present que les cares estan pixelades i en Leblansky no porta les seues habituals bambes, però no impossible si es tenen presents les tres pistes següents:
1. En Leblansky és un urbanita que s'esforça per reciclar-se a la vida rural; el Sr. P no s’ha reciclat mai.
2. En Leblansky sempre creu que no porta un equip suficientment adequat per viure on viu; el Sr. P no s’ha plantejat mai aquesta qüestió.
3. En Leblansky fa fotos aquí i allà, a la neu, als arbres i al que es troba per davant amb el mòbil i la càmera digital; el Sr. P no perd el temps fent fotografies del que veu cada dia.
Així doncs, qui és qui en aquesta imatge?
Vida rural?
ResponEliminaMolt hàbil el canvi de roba, gorra i garrota. . ., per a despistar els pobres seguidors.
Sort dels pixels que ajuden a disimular-ho tot encara més!
Per cert el teu nom és Narcís Leblansky?
Hua, hua,. . . . petons.
Leblansky,
ResponEliminaPels que et coneixem això no és gens difícil!
1. Se t'ha fet una panxa que deu n'hi dó de tant donar-li als embotits de poble i altres menjars varis...
2. Portes el bastó, però clar, hauries d'haver comprat un altre d'esquí! En fi, sempre ho fas tot a mitges!
3. No amagis la mà al darrera per no deixar veure la super càmara que sempre portes. Recorda que en l'era digital quan fas la foto no et costa res... no com abans! Pots fer les fotos que vulguis i no cal que te les facin per estalviar...
Això dels concursos s'està escampant per aquests blogs. "De casa al club" en fan la versió elegant i erudita, i aquí una cosa més casolana i desenfadada. La veritat és que les pistes despisten, però jo aposto pel de la boina.
ResponEliminaatenent a què el senyor Leblansky és un urbanita, mal que li pesi, i un presumit, jo aposto pel que té els píxels més ben endreçats ^^ (pobre senyor P, com s'ha de veure! :P)
ResponEliminaPel malalt de llocs que sóc, la qüestió ja no és qui sinó on. ¿On para el Leb? és el meu repte. Vaig recollint indicis -avui en tinc un altre- amb l'esperança d'encertar les coordenades exactes.
ResponEliminaCuida't de no mostrar horitzons... Perquè aleshores... Nyac! Ja et tinc panxut!
Està claríssim que l'urbanita no preparat per sobreviure en climes gèlids és el de la dreta. A més té la silueta de la mena de persona que es compraria una bíblia de Tijuana del Seth ;-)
ResponEliminaMmmhhh... No sé ben bé qui dels dos és Leblansky però jo m'inclinaria pel de la dreta. A vegades els urbanites, en un intent de simbiosi rural amb els aborígens, acaben fent tan bona feina que un forani és incapaç de distingir els urbanistes-nouvinguts dels habitants de tota la vida.
ResponEliminaJa, ja. Molt bona aquesta Leblansky. M'agrada. Per cert a Xàvia neva? Que passa, que també voleu muntar uns Jocs Olímpics o què?
Leblansky, t'has de pixelar millor les ulleres.
ResponEliminaAh!!! I dona-li records al Sr. Parra.
ResponEliminaGirbén,
ResponEliminaPer saber on viu el Sr. Leblansky (a més de ser a la Quinta Forca) només has de saber que és l'únic poble on hi ha un llop (que jo conegui) que és qui talla el bacallà.
En Leblansky li agradava reconeixes com un llop solitari. Ehem!
ResponEliminaPerò allà on viu, de bacallà no en talla massa o gens.
Galderich, en tot cas deuen ser dos de llops, el bo i el dolent.
Descobrim en Leblansky!
Carme, has descobert el meu narcissisme, catxis! I això que portava la boina per dissimular una mica la meua bellesa...
ResponEliminaGalderich, a tu no se't passa res, fins i tot m'has descobert la càmera oculta!
ResponEliminaLluís, la teua aposta és la majoritària. Aquest, a diferència dels altres que comentes, és de gran complexitat i exigeix nivell als participants.
ResponEliminaClídice, tu quoque? D'on heu tret això que soc presumit, només perque em considero el més guapo i el més llest i el més guai del paraguai?
ResponEliminaGirbén , m'agrada el repte i l'accepto, encara que la pista que t'ha donat Galderich és força bona, i la cirereta que ha posat la Bamboo ho acaba d'arrodonir. On para el Leblansky?
ResponEliminaSM, amb això de la bíblia de Tijuana si que m'has enxampat de pel, haw, haw!
ResponEliminaLlum, vaig nèixer a Xàbia, però ja fa anys que visc a Catalunya, a -ups, quasi se m'escapa. A Xàbia només recordo un cop que nevés, i jo era un xiquet encara.
ResponEliminaCrales, no se us en passa ni una, però ara que hi penso... el senyor Parra també du ulleres, he, he.
ResponEliminaSherloch Carles, ets un crac. Ja veig que no hi ha secrets per a tu. Jo esforçant-me a amagar el nom del Sr. Parra, i tu vas a la primera i ho desvetlles...
ResponEliminaGalderich, amb aquesta pista en Girbén ha de suar tinta de calamar per esbrinar on visc, però ves a saber, que pel que es desprén del seu bloc, aquest home és un crac.
ResponEliminaGirbén, et rendeixes?
Apa! Faltava madame Bamboo per desvetllar més secrets encara! I es pot saber com saps tu això del llop solitari?
ResponEliminaLeblansky, que tal pel Corredor.
ResponEliminaCarles, aquí tothom volent fer-li suar la cansalada mental al pobre Girbén, i tu vas i l'encertes a la primera. Sé que ara em diras allò d'"elemental, estimat Leblansky", però com ho has arribat a saber? (lo del sr. Parra, reconec que ha estat una pífia meua posar-li el nom a la foto, espero que l'home no entri mai, no sigui que es molesti, glups)
ResponEliminaCarai Carles, en que et bases per a tal afirmació?
ResponEliminaTens dots d'investigador privat o millor dit públic!!!
Anem a pams... Digueu-me anacrònic però m'agrada assaborir els enigmes difícils, fer-los durar. I, per tant, no m'agraden les dreceres que, portats per la bona fe (espero), aquells que saben la resposta m'ensenyen (no excloc la possibilitat d'unes pistes falses!).
ResponEliminaM'ho vull prendre com una Pedra de Rosetta o com una Hipòtesi de Riemann, i així serà.
He sentit no sé que del Corredor... diré que els meus pares viuen a Llinars i que el tinc apamat (sols s'hi coneix una perduda Pedra del Llop).
Ara per ara tiraré endavant amb els mínims indicis de què disposo: una urbanització del litoral o del prelitoral; situada -pel gruix de neu- entre els 200 i 400 metres; no pas plana sinó en vessant; i on conviuen el pi blanc i el pinyer (dada important aquesta del pinyer: amant dels sòls àcids, tot i que ocasionalment se'l pot trobar en sòls carbonatats rentats o afaiçonats per la jardineria).
De moment això és el que tinc.
ja ho saps Girb que fas una mica de por? :P
ResponEliminaGirbén,
ResponEliminaLa meva pista no és falsa però l'has equivocat buscant un punt de referència geogràfic!
Clídice,
Tu vigila que ja has penjat prous fotografies per que en Girbén t'aparegui un dia d'aquests per on fas footing amb un ganivet digne de Psicosis i surtis corrent com mai ho has fet... potser així guanyaràs el record de les maratons!
D'uhhh!!! res, Clidi; no passis ànsia! Un apassionat per la vida i pels paisatges s'ha d'ocupar de la botànica, de l'ecologia dels sistemes i fer-ho a fons. Tal vegada tinguis un punt de raó: el col·lectiu que tenim a Braun-Blanquet al capdamunt d'un pedestal som quatre sense el cabo.
ResponEliminaGalderich: el traç de la Clidi, veloç per les rodalies del seu poblet, no és cap secret. Però jo no tinc glavi, ni cosa semblant, i crec que, a l'hora de córrer, mai l'atraparia.
ResponEliminano hi pateixo mai jo per la muntanya, per la ciutat si que passo més angúnia :) a més, no tens el nom adequat per als menesters assassínics o assassinívols :P no resultaria versemblant :P
ResponEliminaa lu tont, quan acabi de fer tooooots els 303 i tooooots els 390 encara faig un conte d'un assassí que nomi com tu, el de pila vull dir :)
El tema del pi era molt fàcil qualsevol amb certs coneixements de botànica sap que el pi pinyoner, sobre tot creix a la serralada litoral, queda clar que el carrer no és d'un poble i que la màxima concentració d'urbanitzacions es troba al voltant de Barcelona, la neu marca quina serralada podria ser per la latitud i l'altitud, Montnegre, el Corredor..... llocs que conec força bé ja que vaig fer de guaita durant 7 anys, desprès vaig mirar des d'on es feien els comentaris i a quines hores, vaig dubtar un moment, en quin cantó de la riera d'Argentona situar-les però com he dit la neu i sobre tot el fum que es veu al fons de la fàbrica de patates Torres em va fer decidir-me pel Corredor, pot ser Dosrius? pot ser Canyamars?....
ResponEliminaCarles,
ResponEliminaAra el qui pateix sóc jo...
M'estas dient que al fons hi veus fum? Què és, la franja blanca o la resta del cel?
Pots identificar el fum d'una xemeneia d'una fàbrica?
En fi, el tema de mirar d'on venen els comentaris això ho fa tothom... però el fum?
Si has encertat... que ho ha de dir en Leblansky, crec que t'has guanyat una bona paella. Naturalment l'hauries de menjar sense ganivet per raons òbvies!
Carles: vagi per endavant el respecte que em mereixen tant els mirmicòlegs com els biospeleòlegs que conec (gent tota ella d'una vista ultrafina i d'una encara més gran lucidesa; i ara penso el Paco Lopez o en l'Oleguer Escolà), tanmateix, diferir que l'emboirament del fons de la foto és cosa de la fumera de fritanga de les patates Torres, o bé és gesta d'endeví o bé -i més probablement- és cosa de mirar "Leblanski" a l'agenda.
ResponEliminaCarles,
ResponEliminaPer cert, hauries d'afinar amb el tema del Llop...
No m'ho puc creure en Leblansky viu a Hortsavinyà el meu poble favorit, davant de l'esglesia de Sant Llop!!!!
ResponEliminaCarles,
ResponEliminaNo, el Leblansky és més vulgar però no vas malament!
Galderich, a veure si afino ara, plaça Rodriguez de la Fuente al bell mig d'aquella petita urbanització al camí de Calella.
ResponEliminaCarles, perquè el Leblansky s'està pentinant perquè demà té boda perquè sinó...
ResponEliminaLes coordenades ja les has encertat. El problema és que les has dit descoordenades. Cal recapitular i reflexionar.
Malgrat tot molt bo això del Rodríguez de la Fuente, el nostre mite d'infància!
Jo, amb gent així... No torno a jugar!
ResponEliminaAnar rebentant els somnis és molt lleig. Ja us imagino: "El Wally està dalt a l'esquerra, enmig de l'equip de rugbi..."
Galderich, torno enrere i em quedo amb l'ermita del gloriós Sant Llop copatró de Dosrius, ara dubto si el fum és de Can Torres o del tanatori de Mataró.
ResponEliminaGirben,
ResponEliminaNo siguis gelós que s'ho està currant i potser també et toca paella. I a més t'asseguro que el Leblansky i el Carles no es coneixen malgrat estar molt aprop perquè sinó hi hauria un bloc que es diria "Imatges del Sr. Carles i del Sr. Leblansky". :-(
Carles,
El Leblansky et dirà el què sobre la paella, jo no puc donar més pistes. Però... fum al tanatori de Mataró? Definitivament has de penjar una fotografia dels diversos tipus de fums!
Com ja he dit, vaig passar moltííííííííssimes hores dalt d'una torre de guaita durant set estius, els cinc últims al Turó de Cirers contemplat el Corredor i les seves columnes de fum, de totes maneres allò que he dit abans dels fums era per fer-me l'interessant, he, he.
ResponEliminaPerò què és això? No tinc clar a qui atorgar-li el títol de Sherlock blocaire, si al Girbén o al Carles. M'heu deixat flipat!
ResponEliminaA veure: per què es penseu que un fetitxista com jo me'n he anat a viure al cul del món? No podia continuar a Barcelona, les veïnes quan em veiem ja anaven preparades per que no els robés les sabates, i a les esglèsies tenia prohibida l'entrada, que a la que es descuidaven, escurava totes les relíquies. I això que ara us revelo és el més suau que us puc dir, de manera que vaig decidir apartar-me de la urbs i anar-me'n on ningú em pogués reconéixer... però no comptava amb la sagacitat i clarividència deductiva de d'en Carles Dupin i en Harry Girbén Dickson. Què serà de mi? I tot això, sense contar amb el meu problema de demà: la boda del segle!!!
ResponEliminaVeines? sabates?. . .uuuiii,comencem malament!! Corro a amagar-les.
ResponEliminaSembla mentida el poder de deducció que teniu!
Felicitats Girben i Carles.
Però cal precisar més, eh!!
Em sembla fantàstic això dels set anys dalt d'una torre de guaita. Al guió que estic escrivint, el prota passa una temporada dalt d'una talaia (inspirat en "Angels of desolation" de Kerouac).
ResponEliminaI val la pena la llegenda de Sant Llop, que una mica també va d'això:
El Pic Saint Loup (no lluny de Montpeller), rep el nom d'una llegenda d'amor medieval. Tres germans, Llop, Guiral i Clair, tots tres amants de la bella Bertranda, van marxar a les croades sense saber quin d'ells seria el seu escollit.
En tornar de Terra Santa, l'estimada era morta. En la seva desesperació, van decidir viure com ermitans de dalt de tres pics veïns. Guiral va viure en el que es convertiria en la muntanya Saint-Guiral (és a prop del Mont Aigoual i la cúpula de granit s'eleva a 1366 metres). Clair va viure dalt del que seria anomenat Mont Saint-Clair (175 metres, als seus peus es va construir la ciutat de Sète). Situat al cim que rebé el seu nom, Llop va morir el darrer. Com els seus germans, cada 19 de març encenia una foguera dalt del cim en memòria de la seva estimada.
Leblansky, és una sort viure en un lloc on pots trobar-te un licàntrop pel carrer V., però, vols dir que mossega gaire? Ah!!!! i... escòries? no, gràcies.
ResponEliminaCarles, m'has deixat encuriosida amb el tema del carrer V.
ResponEliminaI pel que es llegeix, estàs molt al dia del que es cou pel poble.
Per cert Girbén, quina història més maca
ens has ofert. Moltíssimes gràcies de part del veinat dosriuenc.
Els licàntrops estan pendents de tots els moviments d'en Leblansky, per a fer-li queixalades!
ResponEliminaPuntualitzo, són licàntropes i no gaire santes.