SINONÍMIA I XENOFÒBIA

La meua amiga Anna em reenvia un email que porta per títol Lo último de los rumanos. Normalment, aquests correus ni me’ls miro: solen ser powerpoints cutres –quan no fatxes- dignes d’aparèixer a La Atalaya o al Muy interesante.
Però aquest em va captar l’atenció pel títol. En llegir-lo, em vaig enrabiar, no pel contingut, sinó per la identificació que fa entre romanès i lladre, i que continua amb l’ètnia gitana.
Copio el fragment inicial i el final del missatge –una arenga al més pur estil populista i pèssimament redactada-, mantenint la tipografia i el color:

“Estos rumanos, les van a abrir los ojos a los gitanos... Se las inventan todas..... si aún no se les había ocurrido, ahora ya le han dado la idea a los "artistas".....(De aplicacióna todos los centros comerciales y supermercados)

No se os ocurra dejar nada en las taquillas que hay en las entradas a Eroski, Carrefour, Mercadona, Consum etc. Hay varios "artistas" que se dedican a meter una moneda en la taquilla, cerrarla y llevarse la llave.

Hacen una copia volviendo otra vez a la taquilla, dejando la original en la cerradura para recoger su moneda y se dedican a esperar. Cuando alguien deposita bolsas de otra tienda o cualquier otra cosa que lleven en la misma taquilla y se meten al Centro a comprar........ ya os imagináis lo que pasa después....

¡¡¡MUCHO cuidado, que al ser una practica tan fácil lo harán en cualquier taquilla pública!!!

DIFÚNDELO. NOS INTERESA A TODOS.”

Deia el segon Wittgenstein –el de les Investigacions filosòfiques- que no hem de preguntar-nos pel significat, sinó per l’ús. Així, quan cerquem al diccionari la paraula Romanès trobarem Ciutadà de Romania, però l’ús que en aquell email se li dona és el de lladre. I això en començar a llegir el text passa desapercebut, i a mesura que avancem en la lectura, s’acaba normalitzant, preocupats com ens sentim per la possibilitat que ens robin quan anem al super.
És el que li va passar a la meua amiga Anna: quan li vaig comentar la pudor xenòfoba que feia el missatge, ella es va lamentar, però em va dir que ni se’n havia adonat, perquè el que li havia captat l’atenció era el tema dels robatoris.
És el que pretenia l’artífex del text: amb l’excusa del robatori, colar un missatge de clar contingut xenòfob, en aquest cas contra els romanesos i els gitanos.

Tremolo en imaginar-me un email de títol similar a aquest, però amb petits canvis:
-Lo último de los franceses
-Lo último de los moros
-Lo último de los sudacas
-Lo último de los negros
-Lo último de los catalanes
-Lo último de...

Com a antídot, res millor que aquesta enganxina virtual que corre pel ciberespai, i que li dedico a l'autor del missatge:

CARME & CARME

Portava espurnetes als ulls, la Carme Jordan, quan va venir a ma casa amb l’avís de correus que tenia un paquet, i que podia passar a recollir-lo quan volgués.
-És de la Carme de la maleta! Per fi m’ha arribat! –m’explicava, emocionada.
Resulta que la Carme Jordán va estar comentant en diversos blocs amb la Carme Sala -aka Carme de la maleta- sobre originals i esborranys, i entre comentari i comentari, la Sala li va dir a la Jordán que li enviaria un dibuix. La Jordán flipava quan m’ho va explicar. I va flipar encara més en veure el paquet: fins i tot les indicacions sobre com i per on obrir-lo eren dignes de conservar.
-Però l’hauràs d’obrir, no? –pressionava jo, veient que la Carme Jordán només feia que mirar-se el paquet que li havia enviat la Carme Sala.
-És que és tan xulo... –deia la Jordán.
Però si, el va obrir, i a dintre, oh, encara una altra xulada: la carpeta protectora, que venia decorada i amb dedicatòria. Amb molta cura per que no es fes res malbé, que volia conservar-ho tot, la Carme Jordan va aconseguir per fi arribar al final, o sigui, a la il·lustració de la Carme Sala que és la que es reprodueix aquí.
La Jordan em va demanar si podia fer un post parlant del dibuix de la Sala, i jo vaig acceptar encantat.
-Però ves amb molta cura amb el dibuix, i no facis malbé la carpeta, i el sobre on venia tampoc, i això i allò i també allò altre–m’avisava.
I jo, amb molta delicadesa, ho he escanejat tot i ara ho penjo al post.
És bonic, eh?

EM SENTO FELIÇ

I encara més feliç en pensar que s’acosta el cap de setmana, que faré una passejada amb la Carme pel bosc marró sota el sol d’hivern, i que després quan arribem a casa encendré la llar de foc.
I posaré el Volum dos dels She & Him, que són la Zooey Deschanel i el Michael Ward, i taral·lejaré una de les meues cançons preferides, In the Sun, que és alegre, pop i vital.
La Zooey canta, actua i balla al videoclip, i ensenya unes cuixes tan vitals com la melodia que ella i en Ward han composat. El millor moment, el saltiró del final, a sis segons d’acabar el vídeo.
Bon cap de setmana!

LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (i 3)

III. LA FI D’UN HOME SAVI
És curiós –quasi una paradoxa- que no hagi quedat constància de la mort del professor Bosch, ni a quin lloc ni en quin moment.
En canvi, si que se sap com i a on va passar els darrers anys dels que tenim constància que va viure: a la Maison de Santé de l’Ermitage, a París, on fou traslladat després de l’incident que succeí a l’aula on va impartir la seua darrera classe. Un fet de gran violència que només és explicable en el context del continu menyspreu i la burla constant a que era sotmès per part dels seus col·legues.
El límit fou traspassat aquell dia fatídic en que alguns companys del professor Bosch es van fer passar per alumnes per tal d’assistir a les seues classes i convertir-lo en la riota de tota la comunitat científica. En Bosch no se’n va adonar –o això semblava- de les boles de paper que travessaven l’aula, ni dels xisclets i rialles que eren la música de fons de les seues explicacions, fins que un dels seus col·legues va aixecar la mà i el va interrompre per preguntar-li què en pensava de l’au fènix.
Aleshores, tot passà molt ràpid. En Bosch, d’un salt prodigiós, s’atansà a tocar del que havia fet la pregunta i amb una força sobrehumana li clavà la seua estilogràfica a la llengua mentre cridava –en català- “Vull raons, malparits!”, “Vull raons!”. Els altres, sorpresos, es van quedar immòbils. En Bosch no, i començà a etzibar cops i bastonades a tort i a dret mentre ara un ull, ara una orella, saltaven pels aires arrencats a mossegades per la fúria incontinent del professor.
Reclòs –empresonat- al frenopàtic, ningú no el va visitar mai. I una matinada, l’infermer de torn es va trobar la porta de la cel·la del professor oberta i sense ningú a dintre. A la paret, escrit amb sang, va deixar el seu darrer missatge:
“Tornaré a morir”

LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (2)

La primera fotografia és testimoni d'una visita al Papa Pius XII en que participaren un grup de científics cristians. Al centre hi ha el Papa i l'astrònom Harlow Shapley, mentre que Lluís Bosch és el primer per l'esquerre.

La següent imatge és posterior, i mostra a Bosch -ja amb ulleres- i a mossèn Lemaître quan encara mantenien vincles amistosos.

Totes dues fotografies estan fetes abans que Bosch fes pública la seua teoria de la Multimortalitat.

II. LA TEORIA DE LA MULTIMORTALITAT I LA LLEI DE L’EQUIVALÈNCIA VITAL
La idea que l’univers era el perfecte Perpetuum Mobile li obrí al professor Bosch diverses portes filosòfiques que començà a explorar deixant cada cop més de banda la ciència i abraçant la pura especulació metafísica.
Els seus ferms principis cristians aviat trontollaren. De poc li van servir les advertències que un dels seus col·legues més apreciats, el cosmòleg i sacerdot belga Georges Lemaître, li va fer pregant-li que deixés les darreres recerques escomeses.
No queda clar si fou Bosch qui progressivament es va anar allunyant de la comunitat científica o, per contra, foren els mateixos científics qui, escandalitzats per les estranyes tesis que Bosch començava a explicar-los, van acabar fent-li el buit. Però el cert és que ell no s’aturà i, pagant-s’ho de la seua pròpia butxaca, va editar l’opuscle El cicle còsmic de la vida.
Intentaré explicar, encara que no he acabar d’entendre-les del tot, les tesis que el professor Bosch va exposar en aquesta obra:
El punt de partida es la negació de la immortalitat, i també de la reencarnació. La mort és inevitable, doncs no som més que matèria en permanent estat de transformació.
Però donat que l’Univers es destrueix i es recrea contínuament seguint unes pautes infinitament idèntiques, la vida humana està condemnada a desaparèixer i reaparèixer eternament, i d’aquesta manera, cada cent mil milions d’anys –que és el període que el professor Bosch considerava que durava un cicle Big Bang-Big Crunch complet- tots nosaltres tornarem a la vida.
Però serem realment nosaltres? Seguint el camí marcat pels protofilòsofs i, en especial, les reflexions d’Heràclit d’Efes, Bosch arriba a la seua Llei de l’equivalència vital, on recolzant-se en fórmules matemàtiques recupera la idea que Ningú no es pot banyar dos cops al mateix riu, doncs som i no som: som els mateixos que fa cent mil milions d’anys, però no ho som, ja que prèviament hem mort i no hi ha hagut reencarnació ni resurrecció. No hem de parlar per tant de vida eterna, sinó més aviat de multimortalitat.
[demà: la trista fi d’un home savi]

IMITOSI: LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (I)

Fotografia: els principals científics del primer terç del segle XX, a la Confèrència Solvay que se celebrà a Brusel·les el 1911. Lluís Bosch és el primer per la dreta, just al costat d'Albert Einstein

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural o divertida del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

I. L’OSTRACISME D’UN VISIONARI
De poc li va servir al professor Bosch haver estat un dels cosmòlegs més destacats del primer terç del segle XX, i que la seua teoria coneguda com l’Univers de l’etern retorn fos elogiada per alguns dels més prestigiosos científics de l’època , com ara Georges Lemaître i Fred Hoyle.
Català d’origen, Bosch passà la major part de la seua vida a París, com a professor estranger becat pel govern francès, convertint-se en precursor del que avui anomenem fuga de cervells. Només durant la Guerra Civil Espanyola va abandonar el seu càrrec docent per allistar-se voluntari amb les milícies republicanes. Amb la derrota de la República Bosch tornà a París, on continuà exercint el seu càrrec docent fins el seu internament en una Casa de Salut, un pietós eufemisme per referir-se al frenopàtic d’on ja no va sortir en vida.
La teoria de l’Univers de l’etern retorn planteja, a partir de les tesis del matemàtic rus Alexander Friedmann, un cosmos oscil·lant, reciclable i etern, que va del Big Bang al Big Crunch, és a dir, que explota a partir d’un àtom primigeni i s’expandeix fins arribar un moment en que la força de l’explosió inicial queda contrarestada per la força gravitacional, que acaba frenant l‘expansió i invertint el sentit, de forma que s’inicia una reacció que acaba amb un gran col·lapse còsmic: és el nen que, després de créixer i desenvolupar-se, torna al ventre matern del que va sortir.
Però tot no acaba aquí: la brutal contracció de tot l’Univers en un únic punt genera una nova explosió, que novament inicia la creació i expansió de galàxies. I així eternament.
No fou aquesta una teoria defensada només pel professor Bosch: altres cosmòlegs en proposaren de similars, sinó la mateixa. Però en Bosch fou qui va anar més enllà, afirmant que aquest Univers que es regenera contínuament per acabar novament morint és l’autèntic i únic Perpetuum Mobile, i d’això en va extreure conseqüències filosòfiques inesperades, com la teoria de la multimortalitat o la llei de l’equivalència vital.
Fou aleshores quan, denunciat pels seus col·legues, fou apartat de la docència i literalment empresonat en un manicomi. Els escrits que contenien les seues teories més agosarades foren arxivats sota muntanyes de papers i papers i papers i pols a la Biblioteca Nacional de París (BNF), d’on vaig poder –no penso explicar com- rescatar-los.
Ara tinc al meu estudi les fotocòpies dels darrers escrits d’en Lluís Bosch, i tot i que no acabo d’entendre-les, vull fer-les públiques amb la finalitat de reivindicar l’obra d’una de les ments més lúcides del segle XX.
[demà: La teoria de la multimortalitat]

MERRIE MELODIES: PODIUM 2010

Com que soc un apassionat de les classificacions, m’ho passo d’allò més bé fent i refent llistes de cançons que m’agraden. L’any passat em vaig atrevir a fer públic el meu hit-parade del 2009, i enguany continuo la tradició, que a més, em serveix per fer un cedé recopilatori que aprofito per regalar als amics (fins ara, ningú m’ha retirat l’amistat per aquest motiu, i inclús els més agosarats m’han demanat recopilacions musicals d’anys anteriors).
No m’ha resultat massa complicat fer la tria de les cinc millors del 2010. La resta, fins arribar a les 20, ha estat més problemàtica: sempre acabo lamentant haver deixat aquesta o aquella altra fora, però calia triar.
Com a anècdota, dir que només 4 de les citades per mi apareixen a la llista dels 50 millors del 2010 feta per Rockdelux; 3 a la llista dels 40 millors feta pel Go Mag; i 1 a la llista dels 10 millors de CD Drome. És poc, però soc dels que veig l’ampolla mig plena.
Aquí va la llista:
1. Learning, de PERFUME GENIUS (crítica al post Perfum minimalista)



2. Lewis takes off his shirt D’OWEN PALLETT (critica al post Merrie melodies 26: Owen Pallett)



3. Like Home, de MUSÉE MÉCANIQUE (crítica al post Merrie melodies 39: Musée Mécanique)



4. Taller Son, de JAMES YUILL



5. Corona, de PAN SONIC (crític al post Gravitoni)



6. Lion Face Boy, de SEABEAR
7. This Too Shall Pass Away (For Freddy), de XIU XIU
8. In ruins, de FOL CHEN
9. Birds 10%, de MIMICKING BIRDS
10. Crash Years, de NEW PORNOGRAPHERS
11. Nijinsky Heart, de MARC ALMOND
12. Tour de France, de STEREO TOTAL
13. Troublesome Houses, de BONNIE PRINCE BILLY & THE CAIRO GANG
14. El capitán de las sardinas, de GRAN APARATO ELÉCTRICO
15. Canción Mixteca, de CHIEFTAINS i TIGRES DEL NORTE
16. The Longest Shadows, de HIGH PLACES
17. I want to Stop the World, de BELLE & SEBASTIAN
18. Two Chords, de DARK STAR
19. In the Sun, de SHE & HIM
20. A slow drag with Josephine, d’ELVIS COSTELLO

GALDERICH CONTRA LEBLANSKY: CRÒNICA D'UNA DERROTA INESPERADA

Quan en Galderich em va proposar aquesta juguesca, no em vaig poder negar a acceptar-la: la temptació era massa gran, i guanyar semblava fàcil, gairebé segur.
L’anunci el va fer públic davant d’uns quants companys de feina, que se l’escoltaven encuriosits.
-Leblansky, qui arribi primer als 100 seguidors, guanya una paella! Segur que perdré jo –va afegir en Galderich, en to rialler- però no m’importa, me la jugo amb tu. Acceptes l’aposta?
El bloc d’en Galderich és infinitament més interessant que el meu, però pel motiu que sigui, sempre ha tingut menys seguidors, i això ens portava a fer broma sobre el dia en que es produiria el surpasso: sempre i invariablement, quan ell estava a un parell o tres de seguidors d’aconseguir-ho, jo tornava a incrementar els meus, i així fins arribar al dia abans de les vacances de Nadal, quan el seu & Piscolabis Librorum mostrava un total de 92 seguidors front als 95 meus.
Fou aleshores quan em va fer la proposta, i jo la vaig acceptar. Per part meua, vaig anunciar que jugaria net: res d’animar a ningú a que s’apuntés, res de passejar-se per altres bloc i res de publicar cap post fins que acabés la juguesca. Per la seua part, en Galderich va acceptar fer el mateix, tot i que publicant un cop a la setmana, com fa habitualment.
En tornar de vacances, els números seguien al meu favor: el dimarts anàvem 98 a 99, i a la feina s’havien començat a fer apostes entre els companys, la majoria considerant-me ja pràcticament vencedor. Per la meua part, jo feia broma explicant-li com m’agrada la paella, i com caldria que el meu amic s’esforcés per cuinar-la bé i amb força safrà. Un, me’n faltava un de sol per guanyar!
Però ahir, per primer cop en la història dels dos blocs, va succeir l’imprevist, l’inesperat, allò que no ha de passar mai però un dia acaba passant: en Galderich em va superar, en va sumar dos de cop i va arribar als 100 seguidors!
Els companys de feina que havien participat estan, a hores d’ara, investigant si hi ha hagut tongo, que hi ha uns quants euros en joc. Jo per la meua part m’he resignat a cuinar-li una paella al company Galderich, i a felicitar-lo públicament per la bona marxa del seu bloc.

¡QUE VIVA PANCHO VILLA!

L’últim Merrie Melodies de l’any he decidit que sigui molt especial, una espècie de comiat musical fins l’any vinent, així que, després de descartar algunes opcions, he triat un corrido mexicano, una música que des de sempre m’apassiona.
El primer vídeo és un recitat d’Ignacio López Tarso explicant la història de la persecució de Pancho Villa. El segon, un corrido sobre aquesta persecució, cantat pel gran Antonio Aguilar. Un i l’altre es complementen, i segur que ajuden a superar el consumisme d’aquesta època i les nadales que a totes hores ens bombardegen sense pietat.
Me’n vaig a Xàbia a passar uns dies amb la família.
Una abraçada ben càlida, i ens llegim aviat!

A L'ILLA DESERTA

Demà passat me’n vaig marxo uns dies a Xàbia, amb la família, i estic pensant en quins llibres emportar-me. L’elecció correcta és molt més difícil del que sembla: no es tracta de carregar molta cosa, sinó de triar l’adequada.
I aleshores és quan em passa pel cap una pregunta que segur que us han fet –i us heu fet- més d’un cop:
“Quin llibre t’emportaries a una illa deserta?”
Ja fa temps, vaig decidir afegir altres elements a la qüestió, a saber: tebeos, pel·lícules, música... i calçat.
La cosa no és gens fàcil, cada dos per tres canvio d’opinió i no m’acabo de decidir, però tinc una certa idea de per on anirien els trets.
De llibres, el dubte està entre Moby Dick, Les mines del rei Salomó, Les aventures de Huck Finn i L’illa del tresor.
En tebeos he canviat sovint d’elecció, però ara mateix tinc bastant clar que estaria entre El cometa de Cartago, de Chaland, i alguna cosa de Franquin, probablement El presoner dels 7 budes.
La pel·lícula la tinc clara: Metropolis, de Fritz Lang. Això sí, me l’hauria de passar amb les dents, que en una illa deserta ja em direu com la veuria.
En música, estic entre la Petita serenata nocturna, de Mozart, i Radioaktivität, de Kraftwerk. I mira que són ben diferents!
I pel que fa al calçat, tot i que durant una temporada tenia clar que m’emportaria unes xancletes, ara estic convençut que l’ideal són unes bambes de tela amb cordons i puntera de goma.
Però i a Xàbia? Què m’emporto a Xàbia?

OMBRES BELGUES

Durant el passat viatge a Brussel·les, les ombres van cobrar vida pròpia.
Jo i el meu barret agafàvem, projectats a la paret, una certa pàtina hergeniana, mentre que l’ombra de la Carme es redibuixava contínuament al llarg dels murs, jugant amb la bufanda i el barret per assemblar-se a l’Adéle Blanc-Sec.
Aquest curiós fenomen, que d’entrada ens va sobtar, ens va acabar semblant molt simpàtic, i quan vam assimilar aquesta mena d’autonomia de les ombres, vam ser nosaltres qui vam jugar a imitar-les.
Finalment, tots quatre ens vam posar d’acord, i elles ens van guiar per la ciutat ensenyant-nos els llocs més interessants, mentre que nosaltres els hi deixàvem via lliure per anar on volguessin.

Mentre, la influència romàntica de la ciutat es deixava notar. La meua ombra cada cop s’acostava més a la de la Carme, i la d’ella es deixava fer. Nosaltres ens començàvem a fer una idea del que podia acabar passant, i així va ser.

PS: Les fotos, encara que ho pugui semblar, no estan trucades ni han passat pel Photoshop.

ESPAI LLIURE DE COMIC SANS

En nom de la llibertat d’expressió, de la tolerància i del respecte a les minories, declaro aquest bloc Espai lliure de Comic Sans.
No demano la seua prohibició, sinó el respecte a tots aquells que, moguts per la idea que és possible una tipografia útil i alhora amb un mínim de criteri estètic, reneguem de l’ús de la Comic Sans, en especial pel que fa als escrits dirigits a menors, víctimes habituals dels gustos (?) dels adults.
Per tal cosa, i com a primer pas en la lluita contra l’ús indiscriminat de la Comic Sans, si us ve de gust podeu fer servir qualsevol dels pins virtuals que apareixen a continuació.

LINNEU A LAPÒNIA

L’any 1853 Hendrik Hollander va pintar aquest curiós retrat del naturalista Linneu vestit de lapó.
Quan l’any 2010 és a punt d’acabar, Owen Pallett treu un elapé a la portada del qual apareix aquest mateix retrat. El disc es titula A Swedish Love Story i està en lA línia de la seua obra anterior, Heartland: ritme, melodia, violins, sintetitzadors i veu de Pallett, que s’ho manega a la perfecció ell solet, encara que compti amb l’ajuda ocasional d’altres músics.
El tema triat, A man with no ankles, és francament bo. Si agrada, podeu rescatar l’altre post que ja fa temps vaig dedicar a la música de Pallett, i si agrada encara més, que se sàpiga que no hi ha cedé a la venda: només un elapé, però amb un codi per poder baixar-se les cançons també en MP3.

WHISKY TURC

No era massa amant de begudes alcohòliques el meu pare, i tampoc en tenia massa idea.
Era allò que podem definir com bevedor de diumenges i festius, però com que no era qüestió de quedar malament davant les visites, l’home intentava que a l’armari de casa hi hagués un assortit variat: vi blanc i negre, cava, conyac, pastís de Marsella, mistela, anís i potser alguna ampolla més que ara no em ve al cap, però whisky no.
El raonament del meu pare era força lògic: el whisky era una beguda que cap conegut demanava mai, i com que a més era molt cara i a ell no li agradava massa, va concloure que no valia la pena comprar-ne.
Fins que un bon dia algú en va demanar, i el meu pare es va haver d’excusar. Ell que sempre volia que tothom es trobés a gust a sa casa, i no havia pogut servir un got de whisky! Això no es repetiria, que a l’endemà aniria al super i en compraria.
No va ser fàcil l’elecció, que quan un no té idea d’una cosa, totes li semblem iguals, però finalment es va decidir per una que li va semblar molt assequible de preu, i força exòtica: un whisky turc! Segur que era molt millor que els altres, que pel que va poder llegir a l’etiqueta de les ampolles, tots eren fets a Malta.
I des d’aquell dia, el meu pare oferia a les visites, a més de les begudes de sempre, whisky turc, que sempre era el que triomfava: tothom el volia provar, i ell aviat va haver de tornar al super a fer-se amb una bona provisió d’ampolles de The Turkey Whisky.
Jo encara recordo l’ampolla, amb un bonic gall dindi multicolor dibuixat a l’etiqueta. Perquè en realitat, The Turkey Whisky volia dir Whisky del Gall dindi, i no era turc, sinó fet a Andalusia, com el meu pare i jo varem descobrir un dia que ens distrèiem llegint la lletra petita de l’etiqueta.
Va ser un secret que no varem revelar mai, i ell va continuar oferint whisky turc, i els amics i coneguts van seguir lloant aquella beguda exòtica, fins que es va acabar al super, i ja no en van portar més.

PLANTER D'HIVERN

L’estiu és una flama que s’esvaneix ràpid, i les temperatures baixen en picat, aquí a Dosrius.
Pocs vegetals aguanten aquest fred: en arribar la tardor, carabassons, tomàquets, albergínies i família fan les maletes i diuen adéu fins la propera temporada. Cirerers i codonyers aguanten bé, tot i que perden les fulles. I els llimoners es preparen per sobreviure –ho aconseguiran novament?- al fred i la neu.
Aleshores arriba el planter d’hivern. La Carme i jo ens hem atrevit aquest any amb les faves, 40 planters ben separats, que faci bonic.
Els veïns ens han dit que no ens hem de preocupar,que tenim bona terra i que les faves sobreviuen sense massa problema a les nevades més espectaculars. Ja ho veurem.
De moment, van creixent i fan goig amb el seu verd tan especial. Cap a mitjans de març esperem una bona collita.

UN NOU DESEMBRE

L’element romàntic de les ruïnes és més gran quan major és la seua decadència.
Aquesta proporció funciona en el cas de les restes d’edificis de qualsevol època, i fins i tot en hipotètiques construccions retrofuturistes: tant se val si es tracta dels dolmens dels boscos del Corredor i el Montnegre, del Bomarzo envaït per l’heura i la molsa humida o d’una casa en forma de caixa de sabates perduda enmig d’una sorrera postindustrial, que és l’escenari que han elegit els Fol Chen per gravar el vídeo del seu tema In Ruins.
Encara que només en surten dos, Fol Chen són sis músics de Los Angeles que fan una mena de pop amb lleugers tocs d’electrònica. The New December, que és el darrer disc que han tret, sona agradablement melòdic tot i l’experimentació latent en cada una de les peces que el composen.

LEBLANSKY A BÈLGICA (III): UN INCERT RETROBAMENT

-Carme, és ell! És ell! –cridava jo tot emocionat, assenyalant amb la mà l’estàtua jacent de la voluptuosa dona que presideix l’entrada al parc de les estàtues que hi ha a la Regentschapsstraat (el flamenc m’encisa, haw, haw!), al costat mateix del Museum voor Oude en Moderne Kunst.
-Què? Qui? Leb, jo no veig res -em va respondre la Carme, encara que sense massa convicció. Brussel·les l’apassiona, i des que aquell diumenge al matí havíem sortit de l’hotel per recórrer el centre de la ciutat, els seus ulls no paraven quiets, mirant i admirant aquí i allà i fruint de cada edifici, avinguda, arbre, núvol o el que fos que tingués un mínim d’interès.
-Allà, al damunt de l’estàtua! No el reconeixes? És en Pix, Carme, en Pix! -En Pix? Jo no hi veig res! I a més, això és impossible, què ha de fer un peix virtual com ell tan lluny de Dosrius?
Jo continuo assenyalant l'estàtua, i dono un argument força plausible per demostrar que el minúscul objecte vermell que hi al palmell de la mà de la venus petrificada és el meu peix virtual.
-Carme, que t’ho dic jo que és ell! A més, fixat en la trapelleria que acaba de fer: s’ha empassat tota l’aigua de la bassa de l’estàtua! I la Carme que s’ho torna a mirar. Força la vista. Dubta. Entreobre la boca.
-Home, Leb, potser si que allò vermellet que es veu...
Passats uns minuts, jo que m’aproximo al peixet vermell amb la mà oberta. Al principi, ell no es mou, però poc a poc va perdent la por i ve cap a mi. Jo diria que m’ha reconegut.
Per fi, s’hi posa sobre el palmell de la meua mà, i jo li dono un copet per animar-lo a que faci un saltiró d’aquells tan xulos. -Apa, Pix, que tu pots: un, dos i...
...i de la seua minúscula figura vermella –diabòlicament vermella- surt un raig de líquid groc i càlid dirigit cap a mi.
La Carme, que està fent fotos de l’encontre, ni se’n adona, però jo si: que aquest no és el meu Pix, que aquest és el Manneken Pix!

LA RUTA DE TÀNGER

La Route de Tànger la vaig descobrir durant un viatge a Perpinyà amb el gran Ernesto Niebla: anàvem cercant un lloc per dinar, i en veure que aquest local estava recomanant per la Guide du Routard, no ens ho varem pensar dos cops, i ens llençarem portalada a dintre per descobrir un espai ample i decorat amb gust exquisit, amb les parets repletes de grans làmines d’època anunciant els vols de Perpinyà a Tànger, i maquetes de fusta dels avions que realitzaven aquest trajecte.
El menjar va estar a l’alçada de la decoració: cuina àrab amb tocs afrancesats servida en plats de factura oriental, abundant i força bé de preu. Sense massa gent, amb les llums matisades i la música nord-africana de fons, l’ambient era agradable i acollidor.
Així que ara, cada cop que hi vaig a Perpinyà –i m’hi passo de tant en tant, a causa de la meua passió pels tebeos francesos- dino a la Ruta de Tànger, un dels llocs d’aquesta ciutat que considero de visita obligada.

LEBLANSKY A BÈLGICA (II): DE MUSEUS I BOSSES DE PLÀSTIC

El termòmetre no va pujar de 2 graus, però francament, amb l’ambient tan poc humit de Brussel·les, no és nota gaire si vas ben abrigat. Per tal cosa, a més dels mitjons de llana, la samarreta interior de màniga llarga i la bufanda, és imprescindible el barret, que com tothom sap, és el toc d’elegància suprem.
Bèlgica és... carrers de llambordes, aromes de xocolata i mantega, pluja quotidiana, avorriment per als qui no saben divertir-se, cerveses diferents per a cada dia de l’any, bonics edificis per fotografiar, museus per començar i no parar, becaris de l’Erasmus, creuament de llengües i cultures, gent amb sentit de l’humor i sobretot, sobretot, sobretot, el país dels tebeos.
I des de la inauguració del Museu Hergé, més encara. Per a mi és com La Meca del creient en la línia clara, i per això aquest va ser l’objectiu primordial del viatge.

Com a cosa curiosa, només arribar a Louvain-la-Neuve, on està ubicat el museu, varem trobar un munt de nens i nenes amb pantalons curts –tot i que el termòmetre marcava sota zero-, la majoria escoltes. Quick, Flupke, Jo, Zette i Totor ens esperaven?
L’edifici en forma d’H on està ubicat el museu és obra de l’arquitecte Christian de Portzamparc –un nom propi d’un personatge de les aventures de Tintin- i és, ja per si sol, digne de visitar i admirar. El contingut, que per a un tintinòleg expert potser queda curt, omple amb escreix les expectatives dels visitants que van allà a retrobar-se amb un heroi d’infantesa: són tres plantes. Jo em vaig quedar amb les ganes de veure molts més originals d’Hergé dels que allà s’exposen: quasi tot el material gràfic és còpia, tot i que molt ben feta: cal fixar-se molt per notar-ho.
L’atenció al públic és exquisida, i les facilitats d’accés, audioguies, cartells explicatius, senyalització, díptics, tríptics i pòsters de regal són d’agrair, així com també el fet d’incloure exposicions temporals; ara mateix se’n pot veure una dedicada a Tintin i els trens.
El que es nota també és la mà –l’urpa- de la viuda i el seu marit que, a to amb el seu afany controlador i recaptador, han decidit prohibir fer fotos a l’interior de l’edifici. El meu amic Josep només va necessitar assabentar-se’n d’això per llançar-se a fer fotografies sense temor a ser enxampat pels vigilants!
És clar que Bèlgica és molt més que Hergé -i que Franquin i Jacobs- i varem tenir encara temps per passejar amunt i avall i visitar l’exposició temporal que, amb el bonic títol d’Orientalisme en Europe: de Delacroix a Kandinsky, hi havia al museu reial de Belles Arts.
I compres, unes quantes compres. Les bosses en són testimoni: 1. Al museu Hergé em vaig fer amb tres versions que no tenia de L’estel misteriós, el meu àlbum fetitxe: en flamenc, en suec i en picardès del sud, un dialecte que es parla a la regió francesa de la Picardia!
2. Al museu de Belles Arts, va caure un catàleg sobre orientalisme amb cedé d’alta resolució incorporat.
3. A la llibreria Tropismes em vaig comprar un llibre-diorama de Moby Dick –un altre dels meus fetitxes- i la segona part de la darrera aventura de Blake & Mortimer, La malediction des trente deniers, que s’havia acabat de posar a la venda el divendres anterior (sé d’algú que es morirà d’enveja per tenir-lo, haw, haw!).
4. L’ànima guiri: a una botiga de souvenirs em vaig enamorar d’una samarreta de l’Atomium. Vaig acabar comprant-ne dues i em varen fer descompte.
5. I seguint amb l’esperit guiri, la Carme i jo varem carregar amb xocolates de tot tipus, a una de les sucursals de la omnipresent Leonidas.

(pròxim capítol: el barret del Leblansky, les ombres que es fan petons, els carrers i edificis amb nom de personatges de tebeo i l’Atomium a la llum de la lluna)

LEBLANSKY A BÈLGICA (I): EL TRAILER

No trobava el moment d’entrar al bloc, que vaig tornar feliç i content de Bèlgica, però també amb feina endarrerida que m’esperava el dilluns, i un constipat amb afonia inclosa que portava covant des de Barcelona.
Però demà m’hi llenço: lamentant-ho molt pel Galderich –el meu crític més fidel-, em saltaré el Merrie Melodies i el divendres a les 10:10 del matí penjaré la primera part de la crònica del viatge a Bèlgica.
Qui avisa no és traïdor, haw, haw!

DIVENDRES NO HI HAURÀ POST

És que me’n vaig a passar el cap de setmana a Bèlgica, on es veu que estan a 1 grau de màxima i amb floquets de neu sense pèls caient a sobre dels terrats.
Alguns noms de belgues em venen al cap sense haver de fer cap esforç: Franquin, Jacobs, Jijé, Hergé, Morris, Cuvelier, Simenon, Maigret, Victor Horta, els Front 242, i això per no parlar de la xocolata, la cervesa i l’Atomium, que fa poc va complir 50 anyets. La imatge que encapçala aquest post -una obra mestra dibuixada per Giardino- forma part d’una sèrie que va encarregar l’editorial Champaka a una plèiade de dibuixants per commemorar el cinquantenari.
Ja he estat un cop, a Bèlgica, i no me la vaig acabar, que va. Diuen que Brussel·les és la capital de l’avorriment, que quan marxen els eurodiputats allà no queda ningú, que no hi ha ambient, que és una ciutat dormitori, però a mi em va semblar un lloc per estar-s’hi una bona temporada.
Aquest cop la Carme i jo no anem sols: l’Anna i el Josep –un tintinòfil tan fanàtic com jo- compartiran fred amb nosaltres, així com també una visita al Museu Hergé, la meua Meca particular.
A partir d’aquí, haurem de pactar què farem el temps restant. Sigui el que sigui, segur que serà un plaer.