IMITOSI: LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (I)

Fotografia: els principals científics del primer terç del segle XX, a la Confèrència Solvay que se celebrà a Brusel·les el 1911. Lluís Bosch és el primer per la dreta, just al costat d'Albert Einstein

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural o divertida del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

I. L’OSTRACISME D’UN VISIONARI
De poc li va servir al professor Bosch haver estat un dels cosmòlegs més destacats del primer terç del segle XX, i que la seua teoria coneguda com l’Univers de l’etern retorn fos elogiada per alguns dels més prestigiosos científics de l’època , com ara Georges Lemaître i Fred Hoyle.
Català d’origen, Bosch passà la major part de la seua vida a París, com a professor estranger becat pel govern francès, convertint-se en precursor del que avui anomenem fuga de cervells. Només durant la Guerra Civil Espanyola va abandonar el seu càrrec docent per allistar-se voluntari amb les milícies republicanes. Amb la derrota de la República Bosch tornà a París, on continuà exercint el seu càrrec docent fins el seu internament en una Casa de Salut, un pietós eufemisme per referir-se al frenopàtic d’on ja no va sortir en vida.
La teoria de l’Univers de l’etern retorn planteja, a partir de les tesis del matemàtic rus Alexander Friedmann, un cosmos oscil·lant, reciclable i etern, que va del Big Bang al Big Crunch, és a dir, que explota a partir d’un àtom primigeni i s’expandeix fins arribar un moment en que la força de l’explosió inicial queda contrarestada per la força gravitacional, que acaba frenant l‘expansió i invertint el sentit, de forma que s’inicia una reacció que acaba amb un gran col·lapse còsmic: és el nen que, després de créixer i desenvolupar-se, torna al ventre matern del que va sortir.
Però tot no acaba aquí: la brutal contracció de tot l’Univers en un únic punt genera una nova explosió, que novament inicia la creació i expansió de galàxies. I així eternament.
No fou aquesta una teoria defensada només pel professor Bosch: altres cosmòlegs en proposaren de similars, sinó la mateixa. Però en Bosch fou qui va anar més enllà, afirmant que aquest Univers que es regenera contínuament per acabar novament morint és l’autèntic i únic Perpetuum Mobile, i d’això en va extreure conseqüències filosòfiques inesperades, com la teoria de la multimortalitat o la llei de l’equivalència vital.
Fou aleshores quan, denunciat pels seus col·legues, fou apartat de la docència i literalment empresonat en un manicomi. Els escrits que contenien les seues teories més agosarades foren arxivats sota muntanyes de papers i papers i papers i pols a la Biblioteca Nacional de París (BNF), d’on vaig poder –no penso explicar com- rescatar-los.
Ara tinc al meu estudi les fotocòpies dels darrers escrits d’en Lluís Bosch, i tot i que no acabo d’entendre-les, vull fer-les públiques amb la finalitat de reivindicar l’obra d’una de les ments més lúcides del segle XX.
[demà: La teoria de la multimortalitat]