LEBLANSKY A BÈLGICA (III): UN INCERT RETROBAMENT

-Carme, és ell! És ell! –cridava jo tot emocionat, assenyalant amb la mà l’estàtua jacent de la voluptuosa dona que presideix l’entrada al parc de les estàtues que hi ha a la Regentschapsstraat (el flamenc m’encisa, haw, haw!), al costat mateix del Museum voor Oude en Moderne Kunst.
-Què? Qui? Leb, jo no veig res -em va respondre la Carme, encara que sense massa convicció. Brussel·les l’apassiona, i des que aquell diumenge al matí havíem sortit de l’hotel per recórrer el centre de la ciutat, els seus ulls no paraven quiets, mirant i admirant aquí i allà i fruint de cada edifici, avinguda, arbre, núvol o el que fos que tingués un mínim d’interès.
-Allà, al damunt de l’estàtua! No el reconeixes? És en Pix, Carme, en Pix! -En Pix? Jo no hi veig res! I a més, això és impossible, què ha de fer un peix virtual com ell tan lluny de Dosrius?
Jo continuo assenyalant l'estàtua, i dono un argument força plausible per demostrar que el minúscul objecte vermell que hi al palmell de la mà de la venus petrificada és el meu peix virtual.
-Carme, que t’ho dic jo que és ell! A més, fixat en la trapelleria que acaba de fer: s’ha empassat tota l’aigua de la bassa de l’estàtua! I la Carme que s’ho torna a mirar. Força la vista. Dubta. Entreobre la boca.
-Home, Leb, potser si que allò vermellet que es veu...
Passats uns minuts, jo que m’aproximo al peixet vermell amb la mà oberta. Al principi, ell no es mou, però poc a poc va perdent la por i ve cap a mi. Jo diria que m’ha reconegut.
Per fi, s’hi posa sobre el palmell de la meua mà, i jo li dono un copet per animar-lo a que faci un saltiró d’aquells tan xulos. -Apa, Pix, que tu pots: un, dos i...
...i de la seua minúscula figura vermella –diabòlicament vermella- surt un raig de líquid groc i càlid dirigit cap a mi.
La Carme, que està fent fotos de l’encontre, ni se’n adona, però jo si: que aquest no és el meu Pix, que aquest és el Manneken Pix!