LEBLANSKY A BÈLGICA (II): DE MUSEUS I BOSSES DE PLÀSTIC

El termòmetre no va pujar de 2 graus, però francament, amb l’ambient tan poc humit de Brussel·les, no és nota gaire si vas ben abrigat. Per tal cosa, a més dels mitjons de llana, la samarreta interior de màniga llarga i la bufanda, és imprescindible el barret, que com tothom sap, és el toc d’elegància suprem.
Bèlgica és... carrers de llambordes, aromes de xocolata i mantega, pluja quotidiana, avorriment per als qui no saben divertir-se, cerveses diferents per a cada dia de l’any, bonics edificis per fotografiar, museus per començar i no parar, becaris de l’Erasmus, creuament de llengües i cultures, gent amb sentit de l’humor i sobretot, sobretot, sobretot, el país dels tebeos.
I des de la inauguració del Museu Hergé, més encara. Per a mi és com La Meca del creient en la línia clara, i per això aquest va ser l’objectiu primordial del viatge.

Com a cosa curiosa, només arribar a Louvain-la-Neuve, on està ubicat el museu, varem trobar un munt de nens i nenes amb pantalons curts –tot i que el termòmetre marcava sota zero-, la majoria escoltes. Quick, Flupke, Jo, Zette i Totor ens esperaven?
L’edifici en forma d’H on està ubicat el museu és obra de l’arquitecte Christian de Portzamparc –un nom propi d’un personatge de les aventures de Tintin- i és, ja per si sol, digne de visitar i admirar. El contingut, que per a un tintinòleg expert potser queda curt, omple amb escreix les expectatives dels visitants que van allà a retrobar-se amb un heroi d’infantesa: són tres plantes. Jo em vaig quedar amb les ganes de veure molts més originals d’Hergé dels que allà s’exposen: quasi tot el material gràfic és còpia, tot i que molt ben feta: cal fixar-se molt per notar-ho.
L’atenció al públic és exquisida, i les facilitats d’accés, audioguies, cartells explicatius, senyalització, díptics, tríptics i pòsters de regal són d’agrair, així com també el fet d’incloure exposicions temporals; ara mateix se’n pot veure una dedicada a Tintin i els trens.
El que es nota també és la mà –l’urpa- de la viuda i el seu marit que, a to amb el seu afany controlador i recaptador, han decidit prohibir fer fotos a l’interior de l’edifici. El meu amic Josep només va necessitar assabentar-se’n d’això per llançar-se a fer fotografies sense temor a ser enxampat pels vigilants!
És clar que Bèlgica és molt més que Hergé -i que Franquin i Jacobs- i varem tenir encara temps per passejar amunt i avall i visitar l’exposició temporal que, amb el bonic títol d’Orientalisme en Europe: de Delacroix a Kandinsky, hi havia al museu reial de Belles Arts.
I compres, unes quantes compres. Les bosses en són testimoni: 1. Al museu Hergé em vaig fer amb tres versions que no tenia de L’estel misteriós, el meu àlbum fetitxe: en flamenc, en suec i en picardès del sud, un dialecte que es parla a la regió francesa de la Picardia!
2. Al museu de Belles Arts, va caure un catàleg sobre orientalisme amb cedé d’alta resolució incorporat.
3. A la llibreria Tropismes em vaig comprar un llibre-diorama de Moby Dick –un altre dels meus fetitxes- i la segona part de la darrera aventura de Blake & Mortimer, La malediction des trente deniers, que s’havia acabat de posar a la venda el divendres anterior (sé d’algú que es morirà d’enveja per tenir-lo, haw, haw!).
4. L’ànima guiri: a una botiga de souvenirs em vaig enamorar d’una samarreta de l’Atomium. Vaig acabar comprant-ne dues i em varen fer descompte.
5. I seguint amb l’esperit guiri, la Carme i jo varem carregar amb xocolates de tot tipus, a una de les sucursals de la omnipresent Leonidas.

(pròxim capítol: el barret del Leblansky, les ombres que es fan petons, els carrers i edificis amb nom de personatges de tebeo i l’Atomium a la llum de la lluna)