OMBRES BELGUES

Durant el passat viatge a Brussel·les, les ombres van cobrar vida pròpia.
Jo i el meu barret agafàvem, projectats a la paret, una certa pàtina hergeniana, mentre que l’ombra de la Carme es redibuixava contínuament al llarg dels murs, jugant amb la bufanda i el barret per assemblar-se a l’Adéle Blanc-Sec.
Aquest curiós fenomen, que d’entrada ens va sobtar, ens va acabar semblant molt simpàtic, i quan vam assimilar aquesta mena d’autonomia de les ombres, vam ser nosaltres qui vam jugar a imitar-les.
Finalment, tots quatre ens vam posar d’acord, i elles ens van guiar per la ciutat ensenyant-nos els llocs més interessants, mentre que nosaltres els hi deixàvem via lliure per anar on volguessin.

Mentre, la influència romàntica de la ciutat es deixava notar. La meua ombra cada cop s’acostava més a la de la Carme, i la d’ella es deixava fer. Nosaltres ens començàvem a fer una idea del que podia acabar passant, i així va ser.

PS: Les fotos, encara que ho pugui semblar, no estan trucades ni han passat pel Photoshop.