QÜESTIÓ DE MALNOMS

Abans als pobles era un costum pèssim, però inevitable, el de posar malnoms a les persones, i jo no me’n vaig lliurar.
Als pocs dies de començar a l’escola, ja en tenia un: madera. Feia referència a la professió del meu pare i d’una part de la família, que eren calafats, però a mi no em va fer cap gràcia –per això me’l van posar, és clar- i donava empentes i trepitjava a qui me’l deia.
La tradició dels malnoms a l’escola imposava que aquests havien de ser femenins, ja que això se suposa que afegia un element més de menyspreu i de burla, però en el meu cas vaig tenir sort, ja que d’entrada madera era femení, i francament, ara que ho penso, madero m’hauria agradat menys encara.
Total, que un dia algun nen de la classe devia d’estar molt enrabiat amb mi, i em va començar a dir madera, i com que jo no li feia massa cas, va aixecar la veu i, amb tot el seu ímpetu ofensiu, em va titllar de madera negra.
Aquest adjectiu em va arribar a l’ànima, va tocar os, em va remoure l’estomac, va treure la bèstia que portava a dins, i amb tota la força que tenia de nen petit de sis anys, li vaig engegar una empenta tan forta que el vaig tombar a terra. El meu company d’escola s’aixecà i, més enrabiat encara, va seguir titllant-me, a crits, de madera negra.
Jo no ho podia suportar, i quan el mestre va acostar-se a nosaltres per esbrinar què havia passat, vaig justificar la meua acció:
-És que m’ha dit madera negra!
El mestre no acabava d’entendre tot aquell enrenou. Fins i tot li feia una mica de gràcia, i intentant posar pau, va voler treure-li foc a la cosa.
-No veig què té de dolent que t’hagi dit madera. No és cap cosa ofensiva, això. El teu pare i el teu avi bé treballen amb ella –raonà el mestre.
-No, si jo no em queixo per que em diguin madera –vaig contra argumentar-, però és que ell m’ha dit madera negra!
-I quin problema hi ha en que la fusta sigui negra? –replicà el mestre.
-Doncs que està cremada! Que no ho entén? La madera negra és fusta cremada, socarrada, és carbó! –i dient això, vaig arrencar els plors.
El mestre, absolutament perplex, va dir quatre coses per dissuadir-nos al meu company i a mi de la nostra batussa particular, i se’n va anar pensant que els nens cada dia resultaven més complicats.
El més curiós és que el meu company, al dia següent, em va demanar perdó per haver afegit l’adjectiu negra al malnom, i em va prometre que mai més m’ho tornaria a dir, que madera ja estava bé, i que entenia el meu cabreig i que no em preocupés, que si calia fins i tot ell m’ajudaria a estomacar al nen que se li acudís tractar-me de madera negra. I certament, ningú m’ho va tornar a dir.
Coses de nens.

UNA DECISIÓ

He decidit que el dia 29 faré vaga. He tingut temps de sobra per pensar-ho, i després de revisar els principals motius en contra –tan àmpliament difosos per uns quants mitjans de comunicació, amb l’excusa de donar informació- em mantinc en la meua decisió.
Faig una anàlisia d’aquest motius:

-Aquesta vaga no servirà per res, ja que el govern no es farà enrere
La segona part de l’enunciat em temo que és certa, i que per molt massiva que sigui la participació, no hi haurà canvis. Però la vaga pot servir per frenar noves mesures que vulnerin encara més els drets i el sou dels treballadors, i és necessària per deixar ben clar el desacord absolut amb aquestes mesures.

-Sense aquesta reforma laboral no serà possible sortir de la crisi
Absolutament fals. La crisi no ha esta provocada per cap dels ítems que els governs –França, Alemanya, Gran Bretanya, Grècia...- estan retallant als treballadors: res a veure amb l’edat de jubilació, ni amb els dies a comptar per acomiadament improcedent, ni amb els sous dels funcionaris, ni amb res de tot això. La forma més racional de sortir de la crisi és fer canvis importants en el sistema capitalista actual, i aquests canvis no han d’anar en la direcció dels proposats.

-Si faig vaga, m’arrisco a que m’acomiadin
És un risc, però amb les retallades que proposa el nou decret sobre acomiadament improcedent, si em volen acomiadar, ho faran tan si faig vaga com si no. I la vaga és un clar posicionament en contra d’aquestes retallades.

-Fer vaga farà que em descomptin una part del sou, per no haver treballat aquest dia
Aquests diners perduts dolen, però acceptar sense protestes una retallada de sou com la que han sofert els funcionaris és donar el vist i plau a futures mesures d’aquest tipus.

-La vaga està manipulada pels sindicats, que fa dos dies pactaven amb el govern i ara ja no els interessa per motius polítics
Els sindicats són associacions de treballadors, i ara mateix, l’únic recurs que ens queda davant les retallades de drets i sou que ens venen a sobre. Algú dubta que les darreres mesures preses pel govern de Zapatero per fer front a la crisi no han estat dictades pels organismes –FMI, banca, multinacionals...- que vetllen per la bona marxa del capitalisme? És clar que en els sindicats, com a tot arreu, hi ha aprofitats i xoriços, però si algú s’ha destacat per defensar els drets dels treballadors són els sindicats: d’aquí els atacs i el desprestigi del que darrerament són objecte per molts mitjans de comunicació al servei del món empresarial (cal dir noms?).

-Els qui faran vaga al final seran quatre gats
Si jo no en faig, en lloc de quatre en seran tres. I amb aquest plantejament com a punt departida, encara estaríem treballant 12 hores diàries sense vacances i les dones no tindrien dret al vot, per posar dos casos de millores que s’han aconseguit gràcies a la lluita de quatre gats i uns quants bastants molts més.

Dit això, tinc la impressió que els sindicats s’han vist desbordats per la situació, i que davant d’una crisi com l’actual han fet servir les eines tradicionals, que poca cosa poden fer més que parar alguns cops. Ara mateix serveixen de poc les manifestacions, i no massa més les vagues, ni que sigui una general com la del dia 29. Davant d’una crisi mundial, cal mesures a nivell mundial, i veig difícil que els sindicats s’atreveixin a entomar repte, més que res perquè no saben ni com fer-ho. Calen noves idees i propostes imaginatives per fer front, com a associacions representatives de la classe obrera, a una crisi com l’actual i a les conseqüències que d’ella se’n derivin.

THE NEW PORNOGRAPHERS

Sembla que la pluja no ens vulgui abandonar, però cap problema: és qüestió d’agafar els paraigües –si som dos, millor amb un de sol- i llançar-se a passejar, fent xip-xop per les basses i xiulant una cançoneta alegre com el Crash years del darrer àlbum dels New Pornographers, Together.
Sota la pluja, un somriure segueix sent un somriure.

CREMA DE CARABASSÓ

Aquest és un dels menjars que em resulta més senzill de cuinar, i que tan pot servir-se tebi, com calent o fred.
Els ingredients són econòmics i es poden trobar fàcilment. Per a dues persones es necessita
-Un carabassó gran o dos mitjans
-Formatge de cabra de rulo –un o dos dits, depenent de si us agrada molt
-Una creïlla –en català central, patata- mitjana o petita
-Una ceba tendra –si no en teniu de tendra, val una ceba petita
-Unes fulletes de menta fresca
-Unes quants boles de pebre negre
-Oli i sal
La preparació és ràpida: es posen a bullir –sense sofregir abans- la creïlla, la ceba tendra i el carabassó –aquest sense pelar- tot tallat a trossos no massa petits, amb un rajolí d’oli i sal al gust, i amb poca aigua, la suficient per que cobreixi la verdura.
Quan la creïlla estigui toveta, s’apaga el foc, s’afegeix el formatge de cabra i es passa tot per la minipimer. Tot ben triturat, es posa ja en el mateix bol que s’utilitzarà per servir-ho, i s’afegeixen les boletes de pebre negre i la menta. I ja està!^
[Pel que fa al pebre negre, el motiu de posar-lo sencer i no en pols és estètic i, per ser sincer, també una mica malintencionat: és divertit veure al company de taula mastegant-lo i obrint els ulls en notar com pica, o bé intentant desfer-se de les boletes sense saber molt bé on posar-les]

IMITOSI (4): THE DAILY AVALANCHE

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Allau, l’elegància feta bloc

LA DIFICULTAT D’UNA ADAPTACIÓ
En ple setembre, un mes que tradicionalment sol oferir grans estrenes cinematogràfiques, ens ha arribat el darrer fracàs del cinema francès, Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, o si voleu Adele y el misterio de la momia, tal i com l’han traduïda –és un dir- aquí. La crítica del país veí la considera un dels fracassos més clars dels darrers anys, i un bon sector del públic francès li ha girat l’esquena. No és que m’agradi seguir les tendències de la majoria, però en aquest cas penso que no van massa equivocats.
Luc Besson, que ja va demostrar el seu poc transcendentalisme amb les innòcues aventures d’Arthur i els Minimoys, deu ser un director amb poques ambicions intel·lectuals que no té por d’abordar les històries més complexes, encara que sigui dins d’un producte de gran pressupost destinat a arrasar les taquilles. En principi no hi ha res de dolent en elevar el nivell d’exigència del cinema de consum, només cal demanar que els resultats estiguin a l’alçada, en aquest cas de la magistral saga d’àlbums creats pel geni de Jacques Tardi.
El guió de la pel·lícula parteix de l’atractiva possibilitat de transportar a la gran pantalla les primeres històries d’Adèle Blanc-Sec, l’heroïna de paper que s’ha fet famosa per la seua impertorbabilitat i la seua paciència davant les més esbojarrades i terribles aventures que corre pel París de principis de segle passat.
Besson, amb criteri discutible, afegeix un lligam narratiu de pes a la pel·lícula que no hi és als tebeos: la malaltia de la germana d’Adèle, que serveix per justificar pràcticament tot el que succeeix al llarg dels 99 minuts que dura el visionat. I amb aquesta premissa inicial, el director abandona gran part de la delicadesa narrativa de Tardi i assumeix les convencions pròpies del gènere tal com s’entén en l’actualitat, és a dir, acció sense treva i humor amb poca solta. Cert que en els tebeos la parisina Adèle es mostra irònica i sovint es veu embolicada en persecucions, trets, explosions i demés parafernàlia aventurera, però tot això Tardi ho converteix en un deliciós pastitx visual art-deco, mentre que Besson ho vulgaritza fins a arribar a les portes del mal gust i la grolleria, tot i que afortunadament no hi entra.
El pitjor de tot el film, que té moments molt aconseguits –en especial els primers minuts, on l’espectador sembla que estigui veient en pantalla les vinyetes animades dels primers àlbums dibuixats per Tardi-, és la pròpia figura d’Adèle, interpretada per Louise Bourgoin, qui no és capaç d’entrar en el personatge i confon l’actitud filosòfica, el temperament estoic i la fina ironia de l’Adèle de Tardi amb l’estupidesa d’una adolescent pocasolta.
Visualment el film sí que té molts moments brillants, i els efectes especials estan totalment aconseguits, des de la visió del París de l’època fins a l’animació del pterodàctil i les mòmies, passant per una caracterització perfecta de pràcticament tots els personatges que van desfilant, que el lector de Tardi reconeix ràpidament, tan bona és la seua posada en escena. Però en sortir del cine, hom es queda amb la sensació que amb menys pirotècnia, menys estirar les situacions fins al límit i una mica més de delicadesa potser s’hauria aconseguit una pel·lícula brillant.
Els fans d’Adèle –entre els quals m’hi trobo-, no es penediran d’anar a veure aquesta adaptació cinematogràfica, i segurament quan surti en devedé es compraran l’edició especial amb el making of i demés parafernàlia –com penso fer jo-, però sospito que si la primera vegada et sembla fluixeta, posteriors revisions només faran més evidents els seus defectes. En tot cas, sempre ens quedarem amb la idea que podria haver estat millor, però és el que hi ha.
Informació, fotos, vídeos i demés a http://www.adeleblancsec-lefilm.com/index_fr.html , la web oficial del film.

VARIETÉ

Tan fresc com una rosa de cabaret, Marc Almond torna amb un cedé musicalment rodó, amb un toc Soft Cell que és benvingut pels amants del synth-pop de tota la vida, ara que fa quasi 30 anys des que va es va publicar el seu primer elapé.
Amb temes com Bread & Circus, The Exhibitionist o l’imprescindible Nikjinsky Heart, el nou disc de Marc Almond es mou pel terreny que a ell sempre li ha agradat: el món de l’espectacle eròtic i decadent. Com a mostra, aquest Varieté que també dona títol al cedé.
Non stop erotic cabaret, i tant.

CODONY

Ja fa alguns mesos que vaig plantar un codonyer al meu jardí.
Diuen que el cul del món on visc és terra de codonyers, i per com li ha anat al meu, deu ser així.
A finals de primavera va fer unes flors precioses, i a començaments de l’estiu li va créixer una bombeta en una de les branques. Poc a poc, la bombeta s’ha anat fent gran, i a hores d’ara és un codony tan enorme que encara no m’explico com un arbret tan petit pot aguantar tant de pes.
Encara li falta una mica més per madurar, però quan sigui el moment, el colliré i faré codonyat. No tinc la recepta, però m’han dit és senzill de fer, i que amb el microones n’hi ha prou.
Serà la primera vegada que en faré, i agraeixo qualsevol suggeriment!

COSME I LA MASSATGISTA ORIENTAL (i II)

(continúa del post anterior)

En Cosme estava tan sorprès que no sabia ben bé que fer, però finalment va optar per tranquil·litzar a la noia, fent veure com si adormir-se de peus fos el més natural del món.
Ella seguia demanant disculpes, vermella com un tomàquet, i va explicar que era el primer cop que això li passava, i que segur que ara la farien fora.
En Cosme intentava calmar-la, assegurant-li que ell no diria res, però la noia seguia plorant i, entre sanglot i sanglot, explicant que tot era culpa d’ella, que portava tantes hores sense dormir que no s’aguantava dreta.
La feien treballar molt, li va explicar al Cosme. Tot el dia i tota la nit sense parar, i només podia dormir fent una becaina a la cadira les estones no hi havia clients.
Finalment ella es tranquil·litzà, veient que en Cosme no estava enfadat, i li demanà si li permetia continuar. Ell va dir que no, que tenia una idea millor: dormirien junts a la llitera, un parell d’horetes. En Cosme pagaria, i ella descansaria.
Van discutir una bona estona, però en Cosme és testarrut quan vol ser-ho, i finalment va sortir-se’n amb la seua: va agafar a la noia molt suament i la va fer jeure al seu costat a la llitera mentre ell es tapava com podia amb la tovalloleta.
Passades les dues hores, es va vestir i va pagar religiosament a la senyora de la recepció, reservant un parell d’horetes per la setmana pròxima, però deixant ben clar que només volia a la noieta que l’havia atès.
I així fins avui mateix. Ara en Cosme va cada setmana amb xandall a la casa de massatges, i porta un petit coixí inflable. La massatgista escanyolida es desfà donant-li les gràcies, i li suplica que li deixi fer un massatge, però en Cosme és intransigent: la jeu suament a la llitera després d’haver-li preparat el coixí inflable, i ell es posa a llegir assegut a la cadira on els client solen deixar la roba. Passades les dues hores, la desperta, li fa dos petons amistosos, i s’acomiada fins la setmana propera.
I és que ­el meu amic Cosme –amb un nom així, havia de ser amic meu- és un afeccionat als massatges amb final feliz.

COSME I LA MASSATGISTA ORIENTAL (I)

El meu amic Cosme –amb un nom així, havia de ser amic meu- és un afeccionat als massatges amb final feliz.
Tot va començar fa uns mesos, quan ell, que des de fa anys pateix de mal d’esquena, va decidir anar a una casa de massatges orientals del barri que tenia fama de ser força econòmica i eficient. També havia sentit dir que, a criteri del client i depenent de la quantitat pagada, el massatge acabava amb un final feliç d’allò més eròtic.
A l’entrada de la casa de massatges –un quart pis decorat amb motius orientals d’allò més kitsch- el va atendre una senyora de mitjana edat, que el va fer passar a una petita habitació il·luminada tènuement, amb una llitera al bell mig, i li va indicar que ja podia treure’s la roba, mostrant-li una petita tovallola de mà per ocultar les parts púdiques i anunciant que en pocs minuts vindria la massatgista.
En Cosme, un cop despullat, es va estirar a la llitera amb la tovalloleta tapant-li a dures penes el cul, i va esperar, no sense una certa emoció, que s’obrís la porta que tenia just davant seu.
Quan això succeí, va entrar una noieta escanyolida de mirada dolça i tímida, que li feu una breu salutació, es posà crema a les mans, i començà a fer-li un massatge a l’esquena.
Instantàniament, en Cosme tingué una erecció, però estava de boca terrosa i no es va notar. Un somriure de felicitat se li dibuixà a la cara, va tancar el ulls i es va deixar portar pel suau tacte de les mans d’aquella noieta oriental que recorrien amb perícia les seues espatlles i es desplaçaven amunt i avall de la seua columna vertebral.
I de repent, no va notar res. El massatge s’havia aturat de cop.
Passats uns bons minuts, en Cosme va girar el cap per saber què passava, i es va quedar amb la boca oberta en veure que la noia s’havia adormit dreta. Procurant no fer soroll i cobrint-se com va poder amb la tovalloleta, s’aixecà i tocà a la massatgista, que sobresaltada es despertà i es posà a plorar, demanant-li perdó entre sanglot i sanglot.

(continuació i final al post de demà)

CAPITAN DE LAS SARDINAS

Després de la pausa estiuenca, res millor que reprendre les Merrie Melodies –la secció més criticada del bloc!- amb una tema intimista i tendre, Capitán de las sardinas, una preciositat en miniatura que, junt amb altres nou peces d’estètica similar, conforma l’àlbum Rayos, truenos y relámpagos.
Ella, la música i cantant, és Cristina Plaza, i es presenta -one woman show- com a Gran aparato eléctrico. Si us agrada la cançó que he penjat, es podeu descarregar gratuïtament tot l’àlbum a http://granaparatoelectrico.bandcamp.com/
Tot junt no arriba als vint minuts, però ja se sap: al pot petit hi ha la bona confitura... al menys en aquest cas.

DOS-ZERO

Quan el meu nebot Nico era ben petitet, en arribar l’estiu ell i jo passàvem moltes estones junts jugant, pintant o veient dibuixos animats.
Amb això de ben petitet vull dir quan encara no sabia llegir ni escriure, tot i que coneixia els números de l’1 al 5 i li havien ensenyat a pintar el seu nom sobre el paper.
Quan ens cansàvem de jugar amb els lleons, zebres i tigres –els seus preferits- de plàstic, seiem al sofà i posàvem algun film divertit, que ens explicàvem mútuament: jo responia a preguntes sobre coses o paraules que ell desconeixia; ell em feia prestar atenció a aspectes de la pel·lícula que només un nen es capaç de captar.
I en certa ocasió, em va fer la pregunta, vull dir, aquella que fan els nens i que per molt hàbil que sigui l’adult o preparat que estigui, sempre t’agafen desprevingut.
-Tiet, perquè en començar la pel·lícula posa dos-zero?
Era una de la Fox, i em vaig quedar tan sorprès que no sabia per on tirar. El meu estimat nebot Nico no es mereixia una bola d’aquelles que els adults inventen per sortir del pas; l’explicació científico-racional, la veia força complicada; i el NS/NC em deixaria en un dels llocs més baixos del ranking dels tiets.
Finalment, i després d’uns instants que em varen semblar eterns, vaig decidir-me per la resposta científico-racional. El meu nebot em mirava fixament i sense interrompre’m mentre jo m’esforçava per explicar-li el significat del maleït 2-0, i poc a poc i a mesura que ell feia cara d’entendre’m, jo vaig anar agafant confiança.
En acabar l’explicació, en Nico, sense deixar de mirar-me, em va tornar a preguntar.
-Però tiet, al final encara no m’ha quedat clar qui són els dolents.

AUUUUUUH!

Me’n vaig al balcó, a iniciar una bona tanda d’udols de benestar. No tinc massa clar com han de ser els udols de benestar n i amb quina cadència s’han de fer, però estic convençut que em sortiran bé sense cap esforç.
És que em sento molt feliçot, francament. Una tarda com la d’aquest diumenge de Sant Llop em fa sortir l’alegria per les orelles, i em pinta a la cara un somriure tan ampli que quasi no em veig el nas.
Seran 24 udols, cada un amb dedicatòria exclusiva.
I en acabar, sé que tot i havent cridat amb tota la força, tindré el coll com si res: ni mal de coll ni esquinència.

SANT LLOP, PATRÓ DELS BLOCAIRES

M’han passat una xuleta recordant-me que aquesta setmana se celebra la festa de Sant Llop, que és el patró de Dosrius. Així que penjo la meua particular visió del sant, realitzada a partir d’una il·lustració de la gran Margaret Brundage; recito el rodolí que apareix en els goigs al sant (per cert que no sé que deu ser l’esquinència aquesta); proposo que el fem patró de la trobada del diumenge proper; i aprofito per recordar que tothom pot venir.
Si el problema és que no coneixeu a ningú, no us talleu: és una cita a cegues per a la quasi totalitat dels que som. O sigui que si us ve de gust, encara esteu a temps d’apuntar-vos enviant un correu a santperfecte@gmail.com (hauria d’haver obert un correu nou posant a Sant Llop, però m’ha fet mandra).
Per cert, quan li explico a ma mare –que viu a Xàbia, al País Valencià- que el patró del poble on estic vivint és Sant Llop, la dona se’n fa creus i no entén com poden haver fet sant a una bèstia tan ferotge. Mira que fan coses ben estranyes, aquests catalans!, diu amb un somriure de persona que a la seua edat ja n’ha vist de tots els colorets.

GENEALOGIA D'UN BLOC

En un principi, fou en Galderich. Me’l vaig mirar fixament: tan atabalat ell i amb tantes coses a les mans alhora, i encara tenia temps per tirar endavant un bloc. I molt bo, per cert, el seu & Piscolabis librorum.
Si l’erudit però atrafegat Galderich podia, per què no jo?
El següent pas va ser aprendre dels que en saben, i per tal cosa vaig acudir a l’SM, l’autor del bloguejat, demanant-li consell. Em va respondre amb una línia, i amb això en vaig tenir prou.
El tercer moviment no el vaig iniciar jo, sinó la Clídice d’Un tel als ulls, la fada madrina dels blocaires novatos, que s’apareix al pocs dies de vida d’un bloc, es fa seguidora i a més et fa comentaris a cada post que penges.
El quart pas és descobrir el bloc de l’Allau i aprendre’n cada dia de l’erudició dels seus posts, de l’elegància dels seus comentaris i del savoir faire que envolta el seu The Daily Avalanche.
A partir d’aquí, una colla heterogènia de blocaires i seguidors es van creuant i descreuant, i el bloc avança ja tot sol, reconstruint-se contínuament.

D’això, en el meu cas, ara fa just un any.