Me’n vaig, que s’acosta la revetlla de Sant Joan i no suporto els petards ni les aglomeracions.A més, cada dia m’agraden menys les festes preestablertes: tinc la impressió que allò que en el seu origen era diversió i transgressió, s’ha convertit en obligació consumista i en invasió de la intimitat, començant pels nadals –ya es navidad en el Corte Inglés-, continuant amb el Carnestoltes –i pensar que era la festa transgressora per antonomàsia!- i acabant amb la nit de Sant Joan, que diuen que era màgica.
Demà me’n vaig a veure si retrobo aquesta màgia.
Ens llegim el dilluns, bona revetlla!
Quin valencià de pa sucat amb oli...
ResponEliminaJo faria com el gos de casa i em ficaria a l'armari, però com que arriba el dia de l'orgull gai, no queda bé.
ResponEliminaEntre la cúa de la venda de petards i l'atronador soroll dels carrers de ciutat, no n'hi pot haver gaire de màgia, no. Fas bé d'anar-la a buscar lluny. Si la trobes, ja ens explicaràs...
ResponEliminaQue la sort t'acompanyi!
A mi també em molesta que es passin quinze dies abans i quinze dies després tirant petards per tot arreu, si només fos Sant Joan, a mi m'agrada molt la coca amb pinyons.
ResponEliminaEn quan a que el Carnestoltes es com nadal, crec que aqui t'equivoques, la gent es disfraça i segueix sent transgresora. La gent es fa els disfraços, hi possa molt art.
El que em sorpren es que hagis trobat un lloc on no tirin petards. Com no sigui un poblet abandonat dels pirineus (i dic abandonat) no m'ho crec. Ja et veig amb la tenda de campanya, fent de robinson crusoe.
huas! l'Allau "entrant a l'armari"! hihihi. Leb si trobes un lloc d'aquests passa-ho. Sembla mentida, amb el que m'agraden els correfocs i els petards, "pum i prou", no els suporto :( que tinguis/eu un bon pont :)
ResponEliminaAmb mí l'indústria pirotècnica se n'aniria en orris en 5 minuts. I això que provinc d'un poble ( Rafelguaraf , a costat de Xàtiva) on embogeixen tirant traques i tota mena de ginys amb pólvora. Sant Joan sí, però els petards ben lluny.I totalment d'acord amb tú amb això de les festes preestablertes. Jo me'n vaig a Ceret!
ResponEliminaJo aquí dalt no tinc petards ni coques, i això sí qeu em sap greu. Tota festa que ve acompanyada d'una excusa per endrapar és benvinguda!
ResponEliminaBon capde llarg sense petards! :-)
ResponEliminaTampoc m'agraden els petards, però no el puc fer aquest pont...
Ai... no saps prou bé com t'entenc. Cada cop que que venen festes obligatòries m'agafa mal de panxa, com als nens el dia de l'examen de mates.
ResponEliminaTampoc suporto els petards i menys ara que les meves filles en volen començar a encendre soles!... a sobre no tinc pont... i a sobre comencen vacances escolars i jo treballo fins... no se quan...així que intentaré arribar al dilluns sense tenir un atac de nervis.
ResponEliminaTampoc m'agraden els petards. Sorollosos i moltestos. I no sé si és pel fet de ser i viure a Barcelona que cada cop m'agraden menys les festes amb tanta gent. Cansa i atabala!
ResponEliminaMés que els petards per mi cada cop és més feixuc el tema és la festa obligada. Bona fugida!
ResponEliminaTot el que és pleestablert i per obligació no m'agrada gens, tot, tot, ni tans sols coses bones com regals i d'altres situacions. Clar que cal estar oberts a tot. No hi ha res com les sorpreses, però sobretot que no explotin!
ResponEliminaLlum, potser ens veiem!. . .
No ho entenc . Tots els valencians els hi agrada la "disparà". si vols trobar la màgia podries anar al Canigó a buscar la flama. Haw, haw, haw...
ResponEliminaGalderich, encra puc quedar pitjor si t'explico que a Xàbia, en lloc de falles, fan fogueres, i Sant Joan és fetgs grossa.
ResponEliminaUps, quan he dit "fetgs" volia dir "festa".
ResponEliminaAllau en circumstàncies com aquesta, està justificat tornar a l'armari, haw, haw!
ResponEliminaCarme de la maleta, al menys espero que m'acompanyi un moderat silenci :)
ResponEliminaAris, això de fer-se un mateix la disfressa està molt bé, ja és un puntasso; però ara ja no sol ser així, fins i tot la recerca lúdica de la disfressa amb quatre draps vells recosits s'està perdent.
ResponEliminaI per fugir de l'aglomeració i la petardada me'n vaig a la Catalunya nord, on se celebra en alguns llocs Sant Joan, però molt discretament :)
Clídice, diria que el secret de trobar un lloc on al festa sigui agradable és el tamany: com més petit és l'indret, més familiar serà l'ambient. O això espero...
ResponEliminaLlum, igual ens veiem!
ResponEliminaSM; suposo que a mi em passaria el mateix: l'abstinència forçada fa venir més gana!
ResponEliminaRita, pensa que aquest any, com que fa més fresqueta a les nits, al menys podreu tancar la finestra i no sentireu tanta tronadissa :)
ResponEliminaLluís, les obligacions són horribles. I si són festes obligades, pitjor encara. Acabo de llegir el teu post sobre la teua revetlla alternativa. Que tot vagi bé!
ResponEliminaJomateixa, entenc molt bé el teu nerviosisme, jo m'estaria enfilant per les parets... Però pensa que com fa fresqueta, podreu tancar les finestres i esmorteir els trons :)
ResponEliminaHa,ha,. . de segur que cap moderat silenci serà el que t'acompanyi, perquè no penso callar en tot el camí!!
ResponEliminaAlbert, jo vaig començar a agafar-li mania al Sant Joan precisament quan vaig començar a viure a Barcelona. És un agobi!!!
ResponEliminaEulàlia, em repeteixo, però és igual: les imposicions, ni que siguin de festes, són odioses. Vull poder dir no a la festa obligatòria!
ResponEliminaCarme, penso com tu: els millors regals són els inesperats. El problema és quan el regal se li fa a un perepunyetes com jo, que costa d'encertar, haw, haw!
ResponEliminaErnesto, doncs passaré a prop del Canigó. I li donaré records de part teua!
ResponEliminaCarme, tu en silenci només estàs quan dorms... profundament, haw, haw!
ResponEliminaTant de bo ens veiessim! Jo hi seré divendres i dissabte. Potser podriem fer un cafetò?
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina