L'EMPROVADOR DE SENYORES (i 2)

UNA TRAPELLERIA

A mena de confessió, vull explicar una petita malifeta que vaig cometre ja fa bastants anys i de la que, en el fons, no em sento gens penedit.
Va ser a uns grans magatzems de Barcelona, quan l’estiu ja estava al caure i la gent mirava de renovar els seus banyadors. Jo acompanyava a una amiga a comprar-se roba per una celebració important, i estava assegut al passadís de la zona d’emprovadors de senyores, esperant que ella sortís per demanar-me opinió. De l’emprovador del costat, una veu de dona demanava un canvi de talla, però ningú acudia. La veu insistia, i finalment, jo em vaig atrevir a respondre-li que al passadís no hi havia ningú apart de mi.
La veu va remugar, i em va semblar que estava molesta amb el seu hipotètic acompanyant, que possiblement havia desaparegut amb qualsevol excusa. Per la meua part, em vaig voler mostrar servicial.
-Miri, si vol m’indica la talla que necessita, i ja li la porto jo –va ser la meua proposta.
-Doncs no sap quin favor em faria. Esperi un moment, que surto i li indico el que vull –em respon la veu.
I aleshores apareix una dona amb un bonic banyador estampat, amb un manyoc de roba a les mans, i m’explica que necessita la talla XYZ, que tot el que ha agafat no li va bé.
-Sobretot, m’interessaria en aquest model –em comenta, indicant-me un bikini de color fosc.
-Cap problema –li responc jo-, ara li’l demano a la dependenta.
I me’n vaig amb els banyadors a la recerca de la dependenta, que m’explica que de la talla XYZ no hi ha res d’aquell model, i que totes les talles són molt més petites.
Aleshores em quan em ve al cap fer quelcom que, tot i el risc que comporta, pot ser molt divertit. No m’ho penso dos cops, i agafo el més ínfim dels bikinis, li canvio l’etiqueta de la talla per la de la XYZ, i me’n torno a l’emprovador.
-Miri, ha tingut sort. La dependenta em diu que, del bikini que a vostè li agrada, encara en queda una talla XYZ –li comento a la meua desconeguda, mentre li passo la roba per sobre de la porta.
Ella posa veu de contenta mentre em dona les gràcies i comença el procés de treure i posar. Jo espero en silenci, amb una certa emoció. Ella fa un xiscle gairebé inaudible. Jo miro els peus que, des de la meua posició, es veu com es mouen endavant i endarrere. Ella inspira, torna a inspirar. Finalment parla.
-No ho entenc, aquesta és la meva talla, però a mi em sembla molt petita –diu amb consternació.
-Miri, deixi’m que li doni una ullada. Segur que li deu estar bé, dona –faig jo, posant la veu més agradable i convincent que puc.
Passa un temps que a mi em sembla una eternitat, i aleshores la porta de seu emprovador s’obre, i ella surt amb un bikini minúscul, que amb prou feina li tapa uns pocs centímetres del seu cos. Jo m’esforço per posar cara de pal mentre faig que ella doni un parell de voltes, i finalment opino: té raó, és massa petit.
Ella s’ha posat vermella mentre em dona les gràcies i es retira a l’emprovador. Jo començo a sentir complex de culpabilitat. I aleshores, la veu de l’amiga amb qui he vingut em crida des del seu emprovador.
-Leb, que pots venir? És que hauries de demanar-me una altra talla.