17 de juny de 2010

LA LUISA, EL JULIO I LES HORTÈNSIES


Quan me les van donar, semblaven qualsevol cosa excepte hortènsies. Només eren una dotzena de palets grisos i prims, però la Luisa va insistir en que els plantés, que passat l’hivern que s’aproximava –era ja desembre- començarien a sortir brots verds i cap a l’estiu s’omplirien de flors roses i blanques, i jo li vaig fer cas, que aquesta dona en sap molt d’aquestes coses, com de tantes altres.
Són veins del meu carrer, la Luisa i el Julio. Ella és la primera persona que em va saludar quan vaig venir a viure a Dosrius. Em va fer un somriure franc i càlid, i em va desitjar sort. N’he tingut, i molta.
M’estimo a la Luisa i al Julio, i al post d’avui, que probablement no llegiran mai –això d’internet els ha arribat massa tard a la seua generació-, vull deixar constància que les seues hortènsies ja estan fent flors, i moltes.

26 comentaris:

  1. Que no siguin gallecs, la Luisa i el Julio. Ho dic perquè tenim una autèntica obsessió per les hortènsies. Al meu país de Galícia creixen a pertot. Les més maques són les de color blau, però els cal que el ph de la terra sigui molt àcid. Per modificar el ph, al meu poble enterren claus (de ferro, que s'han d'oxidar)a peu de l'arbust. No sembla gaire científic. Jo en tinc quatre, al meu país d'Osona. Cara nord. Volen molta, molta aigua. Ai, ara semblo el padre Mundina.

    ResponElimina
  2. Aquestes persones com ells que nomes tenen interes d'ajudar a tota hora fent tot el que necessitis, que saben respectar tothom tal i com som, sempre ella amb un somriure i ell una broma dolça.
    Cal reconeixer quan se'ls estima!
    Aquesta post d'avui es una bona manera.

    Potser no ho llegiran mai! No tenen internet, pero si moltes mes eines per detectar sentiments, que els mostres sense adonar-te'n

    Ah! Acaben de ser iaios,estan feliços tot i que la nena no es diu Hortensia.

    ResponElimina
  3. No passis ànsia, MU, el sòl del Corredor és saulonós -ben àcid, per tant-, i el Leb les té plantades en un indret ombrívol i acarat a nord.
    Només insistiré en què si agafen, com sembla, estima pel lloc haurà de moure el caminal que les flanqueja perquè poden convertir-se en unes tofes enormes.

    ResponElimina
  4. Tenia unes hortènsies molt maques a la meva ex-casa. En un intent d'endur-me els records, també me les vaig endur. Les vaig arrencar i ara les tinc plantades a casa dels meus pares, però estan com escarrancides, no han crescut gaire i no han fet gaire flors. Però com que soc tossuda, ja estic pensant on les plantaré allà on sigui que vagi. I segur que allà on sigui que vagi, reeixiran i tornaràn a la seva esplendor.
    Felicitats per tenir gent a prop com la Luisa i el Julio. I per les hortènsies, és clar. És una de les flors que m'agraden més. I quan es marceixen, les tallo , les lligo i les poso cap per avall fins que s'assequen del tot i les poso als gerros. Seques també queden molt maques.

    ResponElimina
  5. M'agraden molt les hortènsies i també la gent generosa com la Luisa i el Julio.

    Un apunt maco, Leblansky. :-)

    ResponElimina
  6. ja és ben certa la dita que val més un bon veí que una bona casa :)

    ResponElimina
  7. Sovint no ens n'adonem del què pot significar tenir uns bons veïns. Jo, que allà on em mudo, truco a dreta i esquerra per presentar-me com la persona que a partir d'ara viurà aquí al seu costat, m'he trobat de tot, i aprecio moltíssim uns bons veïns. Si a més de discrets et dónen esqueixos d'hortènsia i bons consells per cuidar-les acompanyats d'un somriure...no ho dubti's; T'ha tocat la Loteria!
    Les meves hortènsies també han florit i ja estic esperant a fer-ne un ram.
    ;-)

    ResponElimina
  8. Quina felicita Leblansky!!!
    Bons veïns i magnífiques hortènsies. :)

    ResponElimina
  9. no n'he aconseguit fer créixer mai jo d'hortènsies. i mira que ho he provat. però per molta cura que en tingui les acabo matant!

    ResponElimina
  10. quines hortensies més maques! i aquests veïns tan simpàtics! aquest post d'avui es maco, res de grups sinestres i sorolls estridents. si senyor. tornem al poble, a la terra. Això es felicitat. No et pots baixar una hortensia del e-mule.

    ResponElimina
  11. Jo les hortències les tinc en l'únic lloc on el sol no toca directament en el terrat.
    La resta de la zona necessito plantes molt resistents!
    També tinc una veïna que de tant en tant deixa plantes al terrat comunitari del que gaudeixo.

    ResponElimina
  12. jo tinc moltes plantes al jardí, però reconec que hi ha gent que hi te la ma trencada, plantin el que plantin els surt fantàstic. Potser si practiquem...

    ResponElimina
  13. JO tic una certa debilitat pel món vegetal, i reconec que les hortènsies tenen alguna cosa misteriosa i fascinant. Una imatge fractal? Crec que he passat hores de la meva vida contemplant-les, de minut en minut, durant una època que vaig viure en un indret on n'hi havia tres d'enormes al pati.

    ResponElimina
  14. Matilde, pel que sé, ni la Luisa ni el Julio són gallecs, però són uns enamorats de les plantes i de la jardineria en general.
    Ah, i gràcies pels consells que em dones; en metèria vegetal soc un absolut ignorant, i agraeixo qualsevol ajuda :)

    ResponElimina
  15. Carme, la descripció que fas d'aquesta parella és molt exacta. I jo encara afegiria un detall més: estan molt enamorats, i se'ls hi nota a un quilòmetre!

    ResponElimina
  16. Girbén, realment la teua sapiència és impressionant: només vas estar a ma casa unes horetes, i ja has estat capaç de fer una previsió brillant del terra, el lloc, etc.
    I això que dius del tamany que acaben assolint em preocupa una mica, però suposo que es deuen poder anar retallant sense que es morin...

    ResponElimina
  17. Llum, les teues hortènsies segur que acaben reeixint. El poc que sé d'elles és que no vole sol directe, i necessiten aigua.
    I avui he aprés una cosa més: no sabia que les hortènsies es poguéssin secar. Gràcies per la idea!

    ResponElimina
  18. Rita, sincerament, m'agraden els teus comentaris :)

    ResponElimina
  19. Clídice, no coneixia aquesta dita, però en el cas d'aquesta parella, s'ho valen, que és molt bona gent.

    ResponElimina
  20. Carme de la maleta, segur que et quedarà un ram la mar de bonic!
    I a mi també m'agrada fer això que tu fas de presentar-se als veins. On visc ara sincerament penso que he tingut molta sort, i he trobat a una gent que val molt. En parlaré aviat.

    ResponElimina
  21. Ernesto, quan tinguin el tamany adequat, et regalaré un pom d'hortènsies; sé que eres una persona de gran sensibilitat :)

    ResponElimina
  22. Kika, tot i la meua ignorància en temes vegetals, m'atreveixo a donar-te un parell de consells, que són els que em va donar a mi la Luisa: no les plantis mai a un lloc on els hi doni el sol, que volen llum però no directa; i regales bastant, però sense ofegar-les. Que tinguis sort!

    ResponElimina
  23. Aris, efectivament, l'emule no subministra hortènsies -de moment!
    I del que comentes dels grups sinistres i estridents, lamento dir-te que seguiré amb ells... penso que tot és compatible. de fet, quan era un xavalet m'agradaven l'Ovidi Montllor i els Neu!, que només s'assemblen en que tots dos porten una n :)
    Però tranquil, que al merrie melodies de demà he penjat una cosa indie que fins i tot té nom de... bé, ja ho veuràs demà ;)

    ResponElimina
  24. Galderich, doncs el veïnat generós i amable cal cuidar-lo. I ple que dius, ja m'imagino que en saps més que jo de temes vegetals.

    ResponElimina
  25. Jomateixa, t'asseguro que el secret està en anar provant, com bé dius tu. Tan gran ignorant com soc, he aprés a base de practicar, i ara, al cap de tres anys de proves, començo a trobar-me amb resultats acceptables :)

    ResponElimina
  26. Lluís, em passa coma tu: trobo fascinant el món dels vegetals, és tan caviant i ho fa tan ràpid, que sempre em sorpén. Ara per primavera cada dia quan torno a casa baixo al jardí i em miro i em remiro tot, i cada dia trobo novetats, habitualment bones: flors que han començat a esclatar, fulles verdes que han brotat d'un tronc aparentment sec, fruites inesperadament primerenques... és una passada!

    ResponElimina