
Quan en Cigronet Leblansky va marxar a Barcelona a cercar feina, els seus pares el van avisar del que es podria trobar allà, del que no hi trobaria, i de l’estranya forma de parlar d’aquella gent del nord.
-Cigronet, fill, que allà la gent no agrana mai, només escombra –li va avisar el seu pare.
-I no hi ha xics ni xiques, sinó nois i noies –va continuar sa mare.
-I quan et sembli que un senyor té nom de fruita, no t’ho pensis pas, que en realitat es diu Pere, però ells no fan la e com nosaltres.
-I d’eixir, res de res, que a Barcelona la gent només sap sortir.
-I no li diguis mai a una dona que té un forat a les calces, que allà diuen calces a una altra cosa, i a les calces els hi diuen mitges.
I moltes més coses que li van ensenyar els seus pares, i així, pensant-se que ja anava ben preparat, en Cigronet Leblansky se’n va anar a viure a la capital del Principat.
I al poc tems d’estar allà, va pensar fer un bon àpat cuinant el seu plat preferit: amanida russa. I content i feliç anà a la botiga de fruites i verdures, i va demanar els ingredients que necessitava. I seguint els consells dels seus pares, no va demanar creïlles, sinó patates, i li les van servir; ni va demanar bajoques, sinó mongeta tendra, i el van entendre molt bé. Tot cofoi, Cigronet Leblansky pensà que això era més senzill del que s’havia pensat, i aleshores demanà l’últim ingredient vegetal de l’amanida russa.
-També voldria un quilo de carlotes –digué, mirant un cistell plenet a vessar d’aquella hortalissa.
El venedor va fer una mirada com de no entendre’l, però va reaccionar ràpid.
-Esperis un moment, que ara sortirà la meva filla a servir-li.
Cigronet Leblansky no entenia massa bé el motiu d’allò, ja que no n’hi havia cap client més a la botiga, però s’esperà pacientment, i quan sortí la noia va tornar a demanar el que necessitava.
-Voldria un quilo de carlotes.
En sentir-lo, la noia va mirar el seu pare, i aquest li va picar l’ullet. Ella ho va tenir clar.
-Passis la setmana que ve –va dir-, que se’ns han acabat.
Cigronet Leblansky es va imaginar que aquelles boniques carlotes que veia devien estar reservades, i se’n va tornar a casa sense poder fer el seu àpat preferit.
Quan la setmana següent va anar de nou a fer la compra, es va posar davant d’un enorme cistell de carlotes, i en va tornar a demanar.
-Voldria un quilo de carlotes.
I de nou el venedor va fer sortir a la seua filla, i aquesta li va dir que en aquell mateix moment no en tenien, però que aviat en tornarien a portar.
Molest, Cigronet Leblansky va decidir canviar de botiga, i va entrar a una altra d’un carrer més enllà on hi havia carlotes per donar i vendre, i va tornar a posar el seu somriure simpàtic, i va deixar anar amb veu clara la seua demanda.
-Voldria un quilo de carlotes.
I aquest cop, el venedor encara el va deixar més descol·locat.
-D’aquestes coses no n’hem tingut mai, ni tan sols sé què són.
I aleshores, mentre pensava “Són bojos aquests barcelonins!”, en Cigronet Leblansky va demanar que li servissin un quilo d’allò que assenyalava amb el dit, i el venedor li va posar un quilo i cent grams de boniques carlotes, comentant-li que de pastanagues si que en solia tenir sempre.