19 d’octubre del 2009

MAGDALENES CATÒDIQUES




L’altre dia em vaig sorprendre a mi mateix a la dutxa quan, sense cap motiu aparent, em vaig posar a xiular la cançoneta de Bonanza, un clàssic entre els clàssics de les sèries de televisió. I d’aquí vaig anar passant a altres, posant a prova la meua memòria, intentant recordar com començava aquella, o com es deia aquella altra.
És clar, d’entrada em va venir al cap la que durant tota la meua infatesa va ser la preferida: Thunderbirds, traduïda aquí com Guardianes del Espacio, una espectacular sèrie de ciència-ficció amb titelles i uns efectes especials fantabulosos, fruit d’una tècnica que els autors, en Gerry i la Sylvia Anderson, van batejar com Supermarionation. Tots els xiquets de Xàbia anàvem bojos amb aquella sèrie, i jugaven a imitar algunes de les aventures emeses a la tele, repartint-nos els personatges (jo sempre volia ser en Virgil Finlay, el pilot del Thunderbird 2). Ja de gran, quan a una botiga de Barcelona vaig trobar les maquetes de les naus, no vaig dubtar en comprar-les, tot i el seu elevat preu, i posar-les a una prestatgeria ben visible de la meua biblioteca, per que no quedés dubte que soc un freak de tota la vida. Adjunto un video del youtube amb el tema principal dels Thunderbirds, i ja posats, després de confessar el meu frikisme, aprofito i poso també el tema Marina, d'una altra famosa sèrie dels Anderson, Stingray. Tan el tema dels Thunderbirds com el de Marina són del genial compositor Barry Gray.







Una altra musiqueta que m’agradava molt era la de La família Addams, i encara em fa gràcia imitar a la Mortícia quan clica els dits creuant els braços, tota una demostració de com amb un gest senzill es pot revelar la naturalesa profunda del personatge. Haig de confessar públicament -avui vaig de revelacions- que a mi la Mortícia em semblava sexy quan feia això.


Una de les sèries més antigues que recordo és la que aquí es va titular Granjero último modelo –en l’original americà, Green Acres-, que era poca cosa, però la musiqueta inicial era simpàtica, i ara encara la sabria xiular sense cap esforç per recordar-la.


Continuo amb dues que personalment no m’agradaven gens, però que en canvi, no tan sols soc capaç de recordar la música, sinó també la lletra en espanyol: la nipona Mazinger Z, cantada –de veritat, no és conya- per Raphael, i la italiana Orzowei, una de les coses més infumables que s’han emès mai per la tele, i que curiosament va substituir a Mazinger els dissabtes a la tarda.





I acabo amb el show de Woody Woodpecker, l'esbojarrat Pájaro Loco, i l'espectacular tema amb que s'iniciava la sèrie. Mmm, vaig a la despensa a per una mica de xocolata per acompanyar aquesta magdalena!

10 comentaris:

  1. No sabia que el Raphael cantava el Mazinger!! Creus que encara la deu tocar als concerts? ;-) La cançó de l'Orzowei era genial (la sèrie una mica friki).

    ResponElimina
  2. Mazinger, Orzowei i Woody Woodpecker les recordo, deu ser que els pares ens devien controlar més la tele del que em pensava :D però recordo més les cançons que no pas les sèries, serà que amb mon germà ens cansàvem aviat i passàvem de la tele :)

    i si, friki total, jo no arribaria a la teva puntuació ni entrenant-me :P

    ResponElimina
  3. I tant que recordo aquestes sèries i de Gerry Anderson també hi havia una que es deia "Supercar" de la que podria cantar la sintonia.

    Abans dels Adams hi havia hagut els menys sofisticats Munster.

    ResponElimina
  4. SM, si Raphael cantés el Mazinger, amb tots els tics escènics que fa servir, i a més amb les go-gos disfressades d'Afrodita/pechos fuera, potser encara aniria als seus concerts, haw,haw!

    ResponElimina
  5. Clidice, crec que és normal que de moltes de les sèries del dissabte a la tarda només recordem les cançons: la memòria, per sort, és selectiva!

    ResponElimina
  6. Allau, ara mateix t'estic "fent la ola" virtual! És fantàstic que recordis altres sèries dels Anderson com Supercar, i que a més te'n recordis de la cançó, bravo! Suposo que el Capità Scarlet i els Mysterons no deuen tenir secrets per a tu :-)

    ResponElimina
  7. Doncs del Captain Scarlet no me'n recordo.

    Del Supercar recordo que amb els meus germans cantàvem la sintonia amb una lletra apòcrifa que deia: "Supercar, Supercar, se tira un pedo y se va al mar". (Amb perdó)

    ResponElimina
  8. De petits jugavem a endevinar la serie cantant la cançó... suposo que no erem els únics.
    A10 AX

    ResponElimina
  9. Benvingut, anònim benvolgut. Jo també jugava a això, però nosaltres no cantavem, només tararejavem la musiqueta, així era més difícl encertar-ho.
    Allau, aquest rodolí que vareu inventar em recorda que nosaltres també arrodoniem les cançons com podiem, i fins i tot posavem lletra on no n'hi havia, cas de Bonanza, per exmple, que quan arribava al trocet final cantavem "Bonanza, el de la panza".

    ResponElimina
  10. Nosaltres dèiem "A Hoss de Bonanza le duele la panza". Per descomptat, Hoss era Dan Blocker, el germà gras.

    ResponElimina