MAGDALENES CATÒDIQUES

L’altre dia em vaig sorprendre a mi mateix a la dutxa quan, sense cap motiu aparent, em vaig posar a xiular la cançoneta de Bonanza, un clàssic entre els clàssics de les sèries de televisió. I d’aquí vaig anar passant a altres, posant a prova la meua memòria, intentant recordar com començava aquella, o com es deia aquella altra.
És clar, d’entrada em va venir al cap la que durant tota la meua infatesa va ser la preferida: Thunderbirds, traduïda aquí com Guardianes del Espacio, una espectacular sèrie de ciència-ficció amb titelles i uns efectes especials fantabulosos, fruit d’una tècnica que els autors, en Gerry i la Sylvia Anderson, van batejar com Supermarionation. Tots els xiquets de Xàbia anàvem bojos amb aquella sèrie, i jugaven a imitar algunes de les aventures emeses a la tele, repartint-nos els personatges (jo sempre volia ser en Virgil Finlay, el pilot del Thunderbird 2). Ja de gran, quan a una botiga de Barcelona vaig trobar les maquetes de les naus, no vaig dubtar en comprar-les, tot i el seu elevat preu, i posar-les a una prestatgeria ben visible de la meua biblioteca, per que no quedés dubte que soc un freak de tota la vida. Adjunto un video del youtube amb el tema principal dels Thunderbirds, i ja posats, després de confessar el meu frikisme, aprofito i poso també el tema Marina, d'una altra famosa sèrie dels Anderson, Stingray. Tan el tema dels Thunderbirds com el de Marina són del genial compositor Barry Gray.

Una altra musiqueta que m’agradava molt era la de La família Addams, i encara em fa gràcia imitar a la Mortícia quan clica els dits creuant els braços, tota una demostració de com amb un gest senzill es pot revelar la naturalesa profunda del personatge. Haig de confessar públicament -avui vaig de revelacions- que a mi la Mortícia em semblava sexy quan feia això.

Una de les sèries més antigues que recordo és la que aquí es va titular Granjero último modelo –en l’original americà, Green Acres-, que era poca cosa, però la musiqueta inicial era simpàtica, i ara encara la sabria xiular sense cap esforç per recordar-la.

Continuo amb dues que personalment no m’agradaven gens, però que en canvi, no tan sols soc capaç de recordar la música, sinó també la lletra en espanyol: la nipona Mazinger Z, cantada –de veritat, no és conya- per Raphael, i la italiana Orzowei, una de les coses més infumables que s’han emès mai per la tele, i que curiosament va substituir a Mazinger els dissabtes a la tarda.

I acabo amb el show de Woody Woodpecker, l'esbojarrat Pájaro Loco, i l'espectacular tema amb que s'iniciava la sèrie. Mmm, vaig a la despensa a per una mica de xocolata per acompanyar aquesta magdalena!