Buf, la de vegades que he canviat el començament d'aquest post. Vaig començar fent declaració pública del meu pacifisme, però ràpidament vaig decidir que això no era del que volia parlar. De nou vaig començar, definint "pacifisme" com "moviment o ideologia que defensa la pau", però de nou vaig fer marxa enrrere: si fins i tot el trio calavera, ups, perdó, volia dir el trio de les Açores, es va reunir -segons ells- en defensa de la pau! I per tercera vegada he recomençat: ser pacifista és estar en contra de la guerra. I un cop més, el dubte se'm presenta: de totes les guerres? Si no és així, potser caldrà començar a escriure pacifista* amb un asterisc? És a dir, que la paraula pacifista haurà d'anar acompanyada de la maleïda lletra petita típica dels contractes bancaris que remeti a especificacions del tipus "només en les guerres del tipus X, i en les circumstàncies Z", o similars?
Finalment -si ho llegiu així, és que així ha estat-, decideixo anar directe on volia: admiro a Bertrand Russell, l’únic filòsof que ha estat premi Nobel de Literatura –van haver de donar-li el de Literatura perquè de Filosofia no n’hi ha. Russell era pacifista.
És fàcil declarar-se objector de consciència quan tal cosa pot servir per escaquejar-se del servei militar, tot i que això no sigui obstacle moral per que després alguns d’aquests objectors es liin a òsties amb el primer que se’ls xuleja, o acabin treballant de guàrdia de seguretat, amb pistola inclosa, per una empresa privada; no costa res, i a canvi es pot obtenir un cert carisma d'intel·lectual, definir-se com pacifista, tot i que això no representi cap problema a l’hora de justificar determinades accions bèl·liques, sobretot quan aquestes ens afecten econòmicament.
Russell va ser un pacifista quan calia ser-ho: durant la primera guerra mundial, com ja ho havia fet abans, es va manifestar públicament i en repetides ocasions en contra, i no es va callar ni tan sols quan el van empresonar a causa del seu clam contra la guerra. Quan començà la segona gran guerra, ningú es va atrevir a recriminar a Russell els seus dubtes pel que feia a la necessitat d'aquella conflagració mundial.
Gran filòsof, gran lògic, gran persona.
És fàcil declarar-se objector de consciència quan tal cosa pot servir per escaquejar-se del servei militar, tot i que això no sigui obstacle moral per que després alguns d’aquests objectors es liin a òsties amb el primer que se’ls xuleja, o acabin treballant de guàrdia de seguretat, amb pistola inclosa, per una empresa privada; no costa res, i a canvi es pot obtenir un cert carisma d'intel·lectual, definir-se com pacifista, tot i que això no representi cap problema a l’hora de justificar determinades accions bèl·liques, sobretot quan aquestes ens afecten econòmicament.
Russell va ser un pacifista quan calia ser-ho: durant la primera guerra mundial, com ja ho havia fet abans, es va manifestar públicament i en repetides ocasions en contra, i no es va callar ni tan sols quan el van empresonar a causa del seu clam contra la guerra. Quan començà la segona gran guerra, ningú es va atrevir a recriminar a Russell els seus dubtes pel que feia a la necessitat d'aquella conflagració mundial.
Gran filòsof, gran lògic, gran persona.
I crec recordar que el pacifisme li costà anar a parar a la presó, on continuà escrivint de filosofia matemàtica. I el Millet pel carrer!
ResponEliminaCrec que un veritable "pacifista " no pot portar asterisc. Si cal utilitzar un asterisc és que no estem parlant d'això sinó d'una altra cosa: perversió del terme, ús perniciós en benefici propi, com aquell que es declara ecologista peerquè queda "guai" i dóna vots. Una guerra mai pot ser justificada en nom de la Pau.
ResponEliminaEns falten intel·lectuals coherents.
Bertrand Russell és un dels sants que tinc penjats a l'altar barroc que hi tinc a la biblioteca ;) ell SI que n'era de pacifista, i coherent, perquè alguns pacifistes i objectors que conec, després, com bé dius tu, et deixen bocabadada amb els seus comentaris filo-feixistes i allò de: "els altres? caldria matar-los a tots". Ara, però, sembla que tot el llenguatge està pervertit i cal parlar amb tanta precisió que la lletra petita es torna imprescindible, quina angoixa. Un bon post :)
ResponEliminaNo hauria estat més adequat que li donessin el Nobel de la Pau?
ResponEliminaSobre pacifismes és molt complicada la cosa... I sobre Nòbels deu ni dó!
ResponEliminaEls nòbels de Literatura ja veieu que n'hi ha uns quants d'al·lucinants com el de Churchill i de la Pau, en fi... que us haig de dir per no parlar del Kissinger!
Has tocat un tema polèmic i molt contradictori perquè hi ha el famós dret a la revolta en cas que el govern sigui una dictadura... però revolta pacífica? És molt difícil sobretot veient com han acabat algunes revoltes "alliberament"! Tot un embolic sobre el que cal reflexionar i sobre el que en Bertrand Russell dona alguna pista.
Francament interessant i complicat.
ResponEliminaEl pacifisme té moltes lectures errònies. Si fos pau veritable, no hauria de tenir cap mena d'asterisc, ha de valdre per a tot i tots. (Revoltes permeses incloses)
Si tothom des els mandataris a la persona més insignificant, fóssim capaços de començar a "lluitar", he, he, millor dit, a voler aconseguir tenir i sentir pau individual i conseqüent amb els nostres actes, no seria tan fàcil ofendre'ns, mantenir rancúnies, proferir crits, insults i quelcom que mai sabem on es pot derivar.
No és una opinió religiosa (que vaja uns per això de beneir guerres.)
Si qui s'autoproclama pacifista, no és capaç d'aplicar-ho a casa seva, Mal anem!
De poc li val, admirar a Bertrand Russell.
Puigmalet, seria interessant saber si en Millet es va declarar`pacifista en els eu moment.
ResponEliminaEulàlia, estic plenanemt d'acord amb tu: cal anar contra totes les guerres.
Clidice, demà un altre episodi més de Sant Bertrand Russell, patrò dels ateus.
Allau, després de llegir el que diu Galderich i veure amb qui li tocaria a Russell compartir el Noble de la Pau, penso que millor que li donessin el de Literatura.
Galderich, si hi ha un adjectiu que no se li pot aplciar de cap manera a Russell és el de dogmàtic: justament per això, en arribar la 2a GM, l'home es va replantejar la seua postura a favor de la pau.
Carme, penso que la pau a la que tu et refereixes té més a verue amb la pau interior o amb el fet de saber dominar les emocions i els sentiments -la qual cosa per descomptat que és valuosa- que al concepte de pacifisme en el seu ús habitual.
Tens raó, però si la pau interior regnés en tothom, no seria més senzill arribar a arreglar-ho tot sense fer-ho bèl·licament? En una ínfima escala, no seria l'inici també d'alguna mena de pacifisme? Ja entenc que parleu d'un concepte molt més ampli, complex i seriós, però si no es saben dominar emocions, és perillós, sobretot depen del poder que tingui el decerebrat/s que organitzen els conflictes armats.
ResponEliminaEduard Ariza
ResponEliminaCrec que el problema social actual és que el llenguatge públic està dominat per "el políticament correcte". Un només es pot definir pacifista quan es troba en contra de qualsevol resposta armada, sigui quina sigui la circunstacia sigui quina sigui la "Causa". Qualsevol persona que defensi un conflicte armat amparant-se en circunstàncies X o argumentant que les situacions són excepcionals només es pot definir com a bel·licista. El cas Russell és el d'un veritable pacifista que va defensar les seves idees i conviccions morals fins a les últimes conseqüències.
La gran llàstima és que homes com aquest siguin tildats d'entrada de "covards" "agitadors" o altres épitets despectius i només obtinguin un reconeixement molts anys després d'haver passat les mil i una penalitats, un reconeixement a vegades insuficient i que Russell, a diferència d'altres homes tan honestos com ell va tenir la sort de rebre'l en vida. No com tants i tants altres pacifistes en majúscula que no han obtingut el seu reconeixement fins anys després de la seva mort.
Benvingut al bloc, Anònim/Eduard,
ResponEliminaestic d'acord amb tu respecte a l'abús del "políticament correcte", penso que aquest era un concepte interessant d'entrada, però ara mateix s'ha pervertit, i en nom del "políticament correcte" es fan callar veus crítiques i es censura la creativitat. Escriptors que van poder torejar la censura franquista, avui serien anatemitzats.