Una de les afeccions de Lewis Carroll, a part de la lògica i l’escriptura, era la fotografia. En aquesta, va anar centrant-se cada cop més en retratar nenes, des de la petita Alexandra Kitchin –la més fotografiada per Carroll- fins a Alice Liddell, la noia que li serviria d’inspiració per crear el personatge d’Alícia.
Fa algun temps es va fer a Barcelona una exposició amb les fotografies que Carroll havia fet –les que s’havien pogut recuperar- i em van semblar molt bones, totes amb una tècnica excel·lent i algunes destil·lant un subtil erotisme.
Avui a Carroll segurament li hauríem penjat l’etiqueta de pederasta, i seria presa fàcil per part de repressors professionals, però en canvi, tot i que va viure en plena època victoriana, va comptar amb el recolzament d’alguns dels prerafaelites més destacats com Millais o Dante Gabriel Rossetti –a qui per cert va retratar-, i ja pòstumament, d’importants membres del Cercle de Bloomsbury com Virginia Woolf, que van valorar la seua obra fotogràfica de la mateixa manera que els filòsofs d’Oxford defensaren el valor dels seus escrits.
Actualment Carroll es considera, dins del món de la fotografia, com un dels grans. De la pederàstia, tot i que s’ha rebuscat a fons en la seua biografia, ni rastre. Però queden les fotos, és clar.
Fa algun temps es va fer a Barcelona una exposició amb les fotografies que Carroll havia fet –les que s’havien pogut recuperar- i em van semblar molt bones, totes amb una tècnica excel·lent i algunes destil·lant un subtil erotisme.
Avui a Carroll segurament li hauríem penjat l’etiqueta de pederasta, i seria presa fàcil per part de repressors professionals, però en canvi, tot i que va viure en plena època victoriana, va comptar amb el recolzament d’alguns dels prerafaelites més destacats com Millais o Dante Gabriel Rossetti –a qui per cert va retratar-, i ja pòstumament, d’importants membres del Cercle de Bloomsbury com Virginia Woolf, que van valorar la seua obra fotogràfica de la mateixa manera que els filòsofs d’Oxford defensaren el valor dels seus escrits.
Actualment Carroll es considera, dins del món de la fotografia, com un dels grans. De la pederàstia, tot i que s’ha rebuscat a fons en la seua biografia, ni rastre. Però queden les fotos, és clar.
Tots correm molt a posar etiquetes. Avui en Carroll seria un pederasta, segurament, i com a feminista en podria dir algunes coses més, però qui no contextualitza és idiota. Per tant cal llegir el passat en la clau corresponent. Tot i que no m'ha agradat mai Alícia.
ResponEliminaRealment és un gran fotògraf tant pel que fa a les composicions com a les situacions dels models.
ResponEliminaTot el que toca als nens sempre pot estar a la frontera de la pederastria, o no, però això sempre depèn de la intenció, qüestió molt subtil i a vegades molt barroera...
Sembla, Clídice, que per avui ja havíem coincidit massa. Per a mi Carroll i Alícia són al capdamunt del panteó.
ResponEliminafiu! quin descans! ja començava a trucar al meu terapeuta! ;) guan quis :)
ResponEliminaEm temo que jo aprecio més el Carroll fotògraf que l'escriptor.
ResponEliminaÉs cert que avui seria un pederasta, i els seus llibres llençats al foc. Les fotos serien proves a mans d'un fiscal. El tema de la pederàstia és dens i extremadament delicat. Hi ha grans obres que analitzen l'evolució del concepte de la infància al llarg de la història. Sense contextualitzar, resulta que anirien a la presó escriptors, artistes, músics, emperadors i reis. Molt delicat.
Ni que ho fos de pederasta, Carroll era un fotògraf genial!
ResponEliminaTotes les fotos clàssiques de nens/es despullats que corren per milers de cases, que eren els nostres avis, oncles, pares i potser algú de nosaltres, també era un pederasta el retratista o qui les encarregava fer?
Estem llestos! De vegades les caceres de bruixes estan a les consciències de qui s' atreveix a valorar als demès amb el seu enteniment trasbalsat.
dimecres, octubre 28, 2009 8:19:46 PM
Clidice, la frase "qui no contextualitza és idiota" la trobo genial, fins i tot descontextualitzada. I estic segur que mai has tingut a les mans una edició completa i acuradament traduida d'Alícia: crec que t'encisaria. Com diu l'Allau (ara en toca a mi coincidir amb ell), cal posar-la al cim, i jo afegiria que a més és una de les obres mestres de la lògica.
ResponEliminaLluís, estic d'acord amb tu: anirien a la presó moltíssima gent, i mira, si fora un rei o gent així, m'importa un rave; el problema és quan en nom del que és políticament correcte s'anatemitza a tort i a dret, i no hi ha artista, filòsof o escriptor que se salvi.
ResponEliminaXoca-la, Leb! M'ha sorprès trobar-me dos comentaris que no mostraven apreci pel Carroll escriptor, jo em pensava que era algú que d'una forma o altra agradava tothom. Ja veig que ens haurem de posar a reivindicar-lo.
ResponEliminaCarme J, veig que tu encara apuntes més enllà, i crec que, malharudament, el que tu denuncies passa massa sovint: és allò del "cree el ladrón que todos son de su condición", oi? Em ve al cap ara aquell cretí governador d'un estat USA (o era un congresista?) que s'oposava furibundament a reconèixer cap dret a les parelles homosexuals, i que resulta que el van enxampar als lavabos posant-se a to amb la visió dels tios pixant.
ResponEliminaAllau, m'apunto on calgui per reivindicar al Carrol filòsof -al fotògraf també,és clar. Penso que posar les seues obres més conegudes com literatura infantil li ha fet molt de mal, i en especial les edicions "adaptades", la majoria de les quals perden tot l'encant de l'obra original, ja que retallen justament les parts més succulentes, com són els jocs lingüístics, paradoxes, nonsenses i demés.
ResponEliminaEnllaç molt interessant!
ResponElimina