Al seu assaig Per què no soc cristià, el pensador britanic Bertrand Russell es qüestionava el seu ateisme, afirmant que no tenia clar si realment ell era tal, o calia definir-se com agnòstic. Filosòficament parlant, deduia que de la mateixa manera que cap argument racional pot recolzar la idea de l’existència de Déu, tampoc existeix cap raonament que pugui servir per negar categòricament la seua realitat. Però personalment Russell no podia deixar de pensar que la religió i la pròpia idea de Déu eren una herència nefasta del passat, transmesa habitualment per la via familiar o acadèmica, i un llast del que ens havíem d’alliberar si volíem avançar cap al coneixement.
Curiosament, aquesta postura filosòfica encaixa molt bé amb la de molts científics que, tot i definir-se com ateus i considerar l’existència de Déu com altament improbable, no s’atreveixen a negar-la científicament parlant, és a dir que conclouen que l’agnosticisme és la única opció possible si parlem en termes de ciència empírica.
Penso que, junt amb la citada obra de Russell, un altre assaig molt clarificador, però aquest des del punt de vista d’un científic de prestigi reconegut com és Richard Dawkins, és El espejismo de Dios –el títol original és The God Delusion-, on durant més de 400 pàgines es van desmuntant pas a pas tots els arguments i hipòtesis que s’han anat donant al llarg de la història per recolzar la idea que Déu existeix. La conclusió, no obstant, és similar a la de Russell: la ment científica de Dawkins li impedeix negar l’existència de Déu, tot i declarar-se ateu.
Dues obres que inciten a la reflexió.
Curiosament, aquesta postura filosòfica encaixa molt bé amb la de molts científics que, tot i definir-se com ateus i considerar l’existència de Déu com altament improbable, no s’atreveixen a negar-la científicament parlant, és a dir que conclouen que l’agnosticisme és la única opció possible si parlem en termes de ciència empírica.
Penso que, junt amb la citada obra de Russell, un altre assaig molt clarificador, però aquest des del punt de vista d’un científic de prestigi reconegut com és Richard Dawkins, és El espejismo de Dios –el títol original és The God Delusion-, on durant més de 400 pàgines es van desmuntant pas a pas tots els arguments i hipòtesis que s’han anat donant al llarg de la història per recolzar la idea que Déu existeix. La conclusió, no obstant, és similar a la de Russell: la ment científica de Dawkins li impedeix negar l’existència de Déu, tot i declarar-se ateu.
Dues obres que inciten a la reflexió.
Sobre aquest tema recomano també el llibre del filòsof André Comte-Sponville "L'ànima de l'ateïsme".
ResponEliminaA Riell Bulevard hem parlat alguuna vegada sobre el tema.
Ahir vaig afegir el meu blog a la Lletra Escarlata, una iniciativa promoguda per Dawkins, http://outcampaign.org/ La veritat és que és la meva assignatura pendent aquest autor, ma germana em tritura viva amb ell :) però no tinc pressa, no cal que em convencin del que ja n'estic :) espero poder-lo emprendre aviat. Un bon post, gràcies :)
ResponEliminaEns l'apuntem. I jo també recomano Compte-Sponville com l'Eulàlia. I també Michel Onfray, un assagista i divulgador que té un llibret magnífic: Tractat d'ateologia.
ResponEliminaSalut
Jo prefereixo dir-me ateu. Els agnòstics sembla que diguin: no està demostrada l'existència de pingüins de color de rosa experts en mecànica quàntica, però qui sap...
ResponEliminaDe vegades, Clídice, jo també em pregunto perquè hem de llegir llibres com el de Dawkins; però, apart de la companyia que fan, contenen idees polèmiques i interessants.
Gràcies, Eulàlia i Lluis, per les recomancions. He entrat a Riell Bulervard i he llegit les ressenyes, i l'únic que coneixia dels tres era el del Bloom, que per cert em va semblar molt interessant.
ResponEliminaClidice, he entrat a The Out Campaign i he flipat: el text està fins i tot en papiamentu!
Allau, l'agnosticisme és el dret al dubte, ni que sigui al dubte pietós. Hi ha però, un agnosticisme irònic, com és el de Protàgores, que davant la insistència en que es definís rspecte als déus, va afirmar que el problema era massa difícil i la vida massa curta per poder donar una resposta. Té la seua conya, no?
Eduard Ariza:
ResponEliminaDefensar que Déu no existeix en base a que hipoteticament és menys probable és fer un raonament amb un monumental defecte de base. Actualment pensem que és menys problable que Déu existeixi puig la ciència ha donat resposta a un gran nombre de preguntes, establint un nou sistema de pensament.
Però de no ser per la fe cega que la societat actual ha deposita en la ciència no tindriem aquesta idea de que el més probable és que Déu no exiteixi.
No obstant pensar que Déu no exiteix és una idea tan fora de la raó com pensar que si que existeix. Crec que és un debat que queda fora de l'abast humà, pot ser la millor solució del mateix és actuar com Descartés "Si penso algú m'ha creat" Aquest algú se li pot dir Déu, Energia o X.
Una altre possibilitat és admetre que saber si Déu existeix o no depen de conviccions personals i íntimes i no d'un raonament lògic.
Eduard, penso que, tal i com tu conclous la teua argumentació, estem parlant d'una qüestió de fe: si en tens, creus; si no en tens, t'ho questiones, i aquí és on ve la necessitat d'argumentar tot cencant una resposta.
ResponEliminaEn canvi, els raonaments que fas en contra de l'ateisme racional o científic penso que el propi Dawkins te'ls rebatria ràpidament, motiu de més per recomanar-te la seua obra.
Hola!!Encara recordo les classes de filosofia de batxillerat (no sé si encara es dona el mateix). En vaig quedar ben convençut de l'organització i l'estructura dels discursos interpretatius de la realitat.
ResponEliminaPerò és per això que em qüestiono, realment té sentit la pregunta de si som ateus o no? No podem ENTENDRE o RAONAR l'existència de Dèu ja que seria barrejar el discurs interpretatiu cièntific amb el discurs interpretatiu religiòs. De fet, crear un metadiscurs que classifiqui els discursos segons més o menys vàlids seria un tipus de discriminació, no gaire acertat al tractar-se de filosofia.
Potser arribarem a ser ateus quan tothom deixi de fer ús de la religió per explicar els fenòmens, és a dir, quan ja no hi hagi NECESSITAT de creure en Dèu per donar sentit a certs afers quotidians o fins i tot, per donar motius per viure.
Records
Lluïs Antoni, el plantejament que fas és interessant, però crec que per a molts la necessitat de donar sentit a la vida passa per postular que Déu existeix. I si no és així, es parla d'extraterrestres, de guies còsmics, de forces ocultes o ves a saber què.
ResponEliminaEl més dur de tot -Sartre dixit- és assumir la pròpia existència sense subsumir-se a cap ésser superior, tant si existeix com si no. És l'angoixa de viure, però és el que ha!