MOTIUS PER COMPRAR UN CEDÉ

No us imagineu l’emprenyamenta que agafo cada cop que compro un devedé i, quan el poso, em surt la propaganda anti-pirateria en que uns paios fan destrosses al ritme d’una música bastant dura mentre se m’adverteix que ni em passi pel cap baixar-me música o pel·lis de l’emule o similars perquè em convertiré en un delinqüent al que la justícia perseguirà fins atrapar, i que ja cal que vagi amb compte amb el que faig, que “ahora la ley actua”. Glups! L’emprenyamenta encara és més gran si el devedé comprat és una sèrie de televisió, i abans de començar cada un dels 23 capítols, et surt la propaganda en qüestió.
És clar que baixar-se música o pel·lis no necessàriament vol dir fer descàrregues il·legals; per exemple, hom pot anar a l’itunes i per 0,99 € baixar-se una cançó, o per una mica més, un videoclip.
Qualsevol de les dues opcions resulta més senzilla i més econòmica que la d’anar a la botiga i comprar el suport físic. En el cas de la música, resulta tan pràctic que això de comprar-se un cedé s’ha convertit en quelcom destrellatat, en especial per al jove consumidor, que va a tot arreu amb el seu MP3 o la seua memòria portàtil, i a casa ni tan sols té cedés verges. La de botigues que han tancat (la darrera, la popular Overstocks de Discos Castelló a Barcelona) a causa d’això!
A mi això em sap molt de greu, i vull poder seguir comprant cedés dels que ocupen lloc físic, ja m’enteneu. Alguns dels suports materials de la música –disc compacte, estoig, llibret amb les lletres de les cançons o els crèdits- són autèntiques peces mestres de la cultura popular, com ho va ser la capsa del Norit amb el borreguito blanco, l’ampolla d’Orangina o el paper de cel·lofana grogós que embolicava el llegendari paper higiènic El elefante (en aquest cas segur que tothom que el vàreu patir estareu d’acord amb mi que el continent era infinitament millor que el contingut).

En el cas dels cedés, no és senzill il·lustrar un disc més petit que la mà, gens ni mica, però hi ha meravelles que mereixen ser vistes. De la mateixa manera, darrerament s’ha posat de moda presentar la primera edició d’un cedé en cartró, format on l’artista encarregat del disseny pot ser molt més creatiu. Alguns exemples: la caixa del cedé Tulsa for one second, del grup Pulseprogramming, que és una casa -amb porta i finestra- que es deplega i es converteix en tridimensional, podent-se guardar el disc a l’interior (jo la tinc, i dono fe del que dic).

Els catalans Cabo San Roque han presentat el seu treball Música a màquina dins una funda de metall amb un cargol subjectat per dues femelles (és la traducció que he trobat al diccionari de tuerca) i les seues respectives arandeles. A l’interior, un llibret de 68 pàgines amb curioses fotografies explica la gènesi i desenvolupament de l’obra.

Un bon exemple de fundes treballades són –totes- les dels islandesos Múm, que presenten el seu Go go smear the poison ivy en un recipient de cartró amb un troquelat interior, acompanyat de quatre cromos que es poden posar de manera que la portada del cedé canvia a gust de qui l’escolta.

Uns altres islandesos, els Sigur Rós, no tenen res d’avorrits pel que fa a fundes (ep, tampoc pel que fa a la música): utilitzen diversos tipus de material, des de tela a plàstic tou, passant per cartró. L’únic que m’ha quedat bé escanejat és el cedé que es titula Takk, del qual us mostro l’interior, que és en relleu. El darrer treball musical publicat per M. Ward, Hold Time, ve en funda de plàstic transparent, i inclou un pòster reproduint un gravat xinès del segle X. No hi ha forma d’escanejar-lo, així que poso un fragment que he trobat a internet.

I pel que fa als discs, un com a exemple: A mad & faithfull telling, dels Devotchka, presentat sobre un elegant cartró vermell. Són algunes mostres dels milers de bonics dissenys que es poden trobar. Els motius per comprar un cedé? No són ètics, són estètics!