20 de setembre de 2009

ATRACO A LAS TRES

Poca cosa hi al cinema espanyol del segle XX –i amb el franquisme i la censura, menys encara- que s’assembli a les comèdies americanes citades en l’entrada anterior si exceptuem les del genial Luís García Berlanga, però escarbant una mica acaben sortint-ne unes quantes.
Un bon exemples és La torre de los 7 jorobados, filmada l’any 1944 per Edgar Neville, i basada en el llibre homònim de Emilio Carrere –un dia en parlarem d’aquest bohemi madrileny. Barreja entre humor, chotis madrileny i absurd, té escenes francament brillants, i a més compta amb l’honor de ser la primera pel·lícula de gènere fantàstic del cine espanyol.
Un altre seria Eloisa está debajo de un almendro, filmada l’any 1943 per Rafael Gil i amb Amparito Rivelles i Rafa Durán com a principals protagonistes. Basada en l’obra homònima d’Enrique Jardiel Poncela, proposa una combinació inesperada d’elements tan poc compatibles a priori com el misteri i la comèdia, afegint-li un llenguatge que sovint ratlla el surrealisme.
Una tercera que se salva del ínfim nivell de la majoria és El malvado Carabel, dirigida i interpretada per Fernando Fernán Gómez l’any 1956. Inspirada en una novel·la de Wenceslao Fernández Flores, narra la història d’un oficinista que, desesperat de veure com de tan bona persona que és tot li surt malament i fins i tot l’acomiaden del treball, decideix convertir-se en una mena de venjador emmascarat –sí, un superheroi hispano- i robar la caixa forta de l’empresa on treballava, reparant així les injustícies comeses sobre la seua persona.
I necessàriament cal citar Atraco a las tres, una comèdia perfecta dirigida el 1962 per José María Forqué, que compta com a intèrprets principals amb José Luís López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Manuel Aleixandre, Alfredo Landa, Agustín González i Lola Gaos, un grup d’actors que habitualment desaprofitaven el seu talent en bodrios infumables, i que a Atraco a las tres demostren tot el que eren capaços de fer quan se’ls dirigia com cal i tenien un guió sòlid on recolzar-se, amb diàlegs històrics com el de l’oficinista que, cada cop que veu una dona, li dispara “Estoy disponible, guapa” o el del caixer Galindo, que es queda tan encisat per una clienta del banc que a l’acomiadar-se d’ella ho fa amb un “Galindo, un admirador, un amigo, un esclavo, un siervo”.
Possiblement inspirada en una de les obres mestres de la comèdia italiana, Rufufú (1958, dirigida per Mario Monicelli i amb Totó i Vittorio Gasman com actors), Atraco a las tres funciona perfectament de cap a peus i té fins i tot una certa dosi d’emoció que encara la fa més atractiva. He triat un fragment on, a la part final, apareix la cantant Katia Loritz –s’heu fixat que a la majoria de les pel·lis espanyoles del franquisme la noia sexy sempre era estrangera?- en una escena que en aquella època devia ser d’alt voltatge eròtic.

5 comentaris:

  1. T'has deixat l'Esteso, Pajares, Ozores... en fi, què veies tu?

    ResponElimina
  2. Jo hi afegiria les formidables "La vida por delante" i "La vida alrededor" de Fernán Gómez.

    ResponElimina
  3. No comparis Galderic, ja saps que són odioses, aquesta pel·li, és de les espanyolades que mereix la pena, sens dubte.

    ResponElimina
  4. Carme J, jo ni tan sols qualificaria Atraco a las tres d'espanyolada: aquest adjectiu té connotacions excessivament peioratives (tot i que el cosí Casto mira que en va fer, d'espanyolades)

    ResponElimina
  5. Galderich, has de saber que vaig tenir "la sort" de veure cinc cops El hijo del cura, dEsteso i Pajares. Era l'època dels videos als autocars, i cada cop que l'agafava per anar de Barna a València i viceversa, me la tragava sencereta (es veu que només en tenien una, de pel·li, i la pasaven a tots els viatges)

    ResponElimina