L'ÉTRANGLEUR

Parlava en el post de dijous passat de Tardi i les seues adaptacions d’algunes de les obres de Léo Malet on el protagonista és el detectiu Néstor Burma, però no és aquest l’únic autor del gènere polar que el dibuixant francès ha dut a les vinyetes: l’any 2006 veu la llum el número 1 –de cinc- de L’Etrangleur, l’adaptació de la novel·la negra que amb el títol original de Monsieur Cauchemar va publicar Pierre Sinnac l’any 1960.
L’Étrangleur és per ara la darrera obra que ha dibuixat Tardi, les següents les guionitza ell però el dibuix és obra de diversos col·laboradors –l’edat no perdona, i el pols d’una persona de 63 anys, per molt Tardi que sigui, no va tan fi com un voldria.
A més de ser una obra brillant, L’Étrangleur té el mèrit d’inaugurar –o de recuperar, depèn com es miri- un format inusual en els tebeos, el de 42 x 30 centímetres! Imitant el dels diaris, però amb paper bastant més gruixut, en un blanc i negre ideal per aquest tipus de narració, i amb un preu molt econòmic -1,80 €- Tardi ha recuperat el tebeo en el seu vessant més popular pel que fa a la forma i el preu. I els cinc números de L’Étrangleur no han estat un bolet aïllat, ja que després, i mantenint el títol de capçalera, ha continuat publicant altres histories, fins i tot el retorn de l’heroïna de cara inexpressiva Adèle Blanc-Sec. Així doncs, cal esperar que, de la mateixa manera que ara mateix s’està publicant a l’estat espanyol pràcticament quasi tot el milloret del tebeo francès, algun editor arriscar s’animi a fer-ho també respectant el format original. Ves per on, morts i enterrats els tebeos periòdics, podria ser aquesta una manera de ressuscitar-los!
Però si el format és innovador, a nivell de contingut L’Étrangleur posa el llistó ben alt, ja que a més de mantenir el ritme i l’intriga de la novel·la original, afegeix els elements que Tardi domina tant bé, a saber: Paris, sempre Paris, i la boira –quan no la pluja- que envaeix cada vinyeta a base de ratlles diagonals en forma de trama. L’Étrangleur presenta una història dura –lògic, ve d’un polar- on un assassí sense escrúpols, o millor dit, de moral neutra –amoral?- fa de les seues aprofitant que la policia de Paris s’ha declarat en vaga. L’element inesperat de la història és un noi rodanxonet de dotze anys que, bocabadat per les gestes de l’estrangulador, acaba descobrint-li la identitat, s’uneix a ell i el segueix com un fan ho faria amb els seu ídol. Tot això resultaria excessivament dramàtic si no fos perquè Tardi hi posa humor –negre- i ironia cada dos per tres, trencant així una possible dinàmica de melodrama que aquí no s’escauria en absolut. I per acabar, cal dir que L’Étrangleur de Tardi ha sabut impregnar-se del to de les novel·letes populars d’aquelles que sortien periòdicament i sempre acabaven amb uns quants interrogants del tipus “Aconseguirà X trobar a Z?” “Es descobrirà finalment el secret de Y?” o “S’haurà de casar X amb Y contra la seiua voluntat?” i la frase “Ho sabreu llegint el proper número de XYZ!”. O el que és el mateix, l’oncle Tardi ha recuperat el “Continuarà...” de tota la vida. Per molts anys!