VIDAS EJEMPLARES (2)

SUPERPODERS
Des de sempre el meu amic Ricard m’ha recordat a aquells personatges televisius com el professor Jiménez del Oso i altres parapsicòlegs de cara misteriosa i parla convincent, fins al punt que el vaig utilitzar com a model per crear un personatge de tebeo que tenia la peculiaritat de veure sense mirar, així com altres superpoders mentals espatarrants.
I ves per on, fa uns mesos en Ricard va fer-li ombra al seu doble de paper, quan en companyia de Carme em va acompanyar a la FNAC a comprar un cedé de Seabear, un grup islandès que fa una mena de música indie-folktrònica que m’agrada molt.
Mentre en Ricard i la Carme es distreien mirant aquí i allà, vaig cercar el cedé, i com no el trobava, vaig demanar per ell a un dependent, que es va posar davant l’ordinador, va tocar tres tecles, va mirar de reüll la pantalla, i em va dir: “agotado”.
Amb cara trista –tenia moltes ganes d’aquell disc- els vaig dir als meus amics que ja podíem marxar, que el dependent m’havia dit que no hi era.
Aleshores, en Ricard es posà seriós i em digué que era culpa meua, que havia anat amb massa xuleria a demanar-ho, i que calia ser més humil. “Fixa’t en nosaltres”, digué, i ell i la Carme es dirigiren a un altre mostrador, i demanaren de nou el disc, pronunciant el nom del grup lletra per lletra. Fins i tot la Carme va explicar que no ho sabien dir bé, però que creien que s’escrivia així. El dependent els mirà amb cara d’autosuficiència, i sense tocar per a res l’ordinador ni fer cap tipus de consulta, els va dir que en quedava un de cedé, i que ho miressin per la S.
Tots dos van donar les gràcies, i em van dir que “veus? Tot era qüestió de demanar-ho com cal”.
Jo flipava: “Però si ni s’ha dignat a mirar res! No cal que el busqueu, ja ho he fet jo abans i no hi era”.
En Ricard em tornà a tirar per cara la meua xuleria, es dirigí al lloc on hi ha els dics dels cantants i grups que comencen per S, tancà els ulls, passà els dits per sobre dels cedés, i en treié un a l’atzar. “És aquest?”, em preguntà amb cara de saber que sí.
I encara ara no sé com s’ho va fer per trobar amb els ulls tancats l’únic disc de Seabear que quedava a la FNAC i que jo, que fins i tot coneixia com era la portada, no havia aconseguit localitzar.
Qüestió d’humilitat?