CULS

Impossibles d’amagar, les corbes del cul evoquen, invoquen o exorcitzen fantasmes atàvics amb els que cal conviure i, si és possible, exhibir.
El dibuixant Robert Crumb ho va fer des del primer moment, acceptant el que per alguns era una aberració, quan no un pecat: els culs l’embogeixen. Així, un dels comic-books pioners de la contracultura americana dels anys 60, elaborat íntegrament per Crumb, duia per títol Big Ass, i mostrava un cul gegant a la portada. La seua obsessió per les natges molsudes i poderoses el portà a dibuixar una divertida historieta on el protagonista, Mr. Snoid, vivia en un cul de dona, i allà era feliç, tal com explicava als lectors des del seu habitacle.
El dadaista Man Ray ens ha deixat unes quantes imatges de culs difícils d’oblidar, prenent com a model la seua companya sentimental Alice Prin, que amb l’alies de Kiki de Montparnasse es va convertir en musa dels artistes bohemis parisencs del primer terç del segle XX. La més coneguda potser és la que du per títol Le violon d’Ingres, però la que a mi més m’ha impactat des de sempre ha estat La Prière –la pregària-, una imatge amb tanta força eròtica que recordo que el primer cop que la vaig veure, sent un adolescent, em vaig posar vermell com una magrana i el cor em començà a bategar tan fort que estava convençut que tothom el sentiria.