21 de setembre del 2011

SILVESTRE, VEGETARIÀ

Avui fa just una setmana que el meu amic Silvestre ha deixat de ser vegetarià, i mira que ja portava més de mig any sense menjar carn.
M’explica que al principi s’ho havia pres amb moltes ganes, i es va apuntar a un grup amb fortes conviccions ideològiques anticarnívores.
La seua militància en el credo vegetarià era ferma, però conforme passaven els dies en Silvestre s’anava desmotivant, en especial quan tocava fer la compra setmanal al mercat i passava per davant de les parades de carns i d’embotits.  Accelerava la marxa i les deixava enrere ràpidament, però la visió i l’aroma romania al seu cervell, martiritzant-lo dia i nit.
Era un calvari: per molt que s’esforçava en mirar amb bona cara els pèsols i les pastanagues, amb aquells colors tan alegres, o les albergínies, tan rodanxones i ufanes, per no parlar de la gran varietat de fruita d’estiu, sucosa i dolça com la mel, en Silvestre no aconseguia treure’s del cap el desig de menjar carn, i se la imaginava tota rostideta per fora i vermella i gairebé crua per dins, com a ell li agradava; i els embotits, en especial la botifarra negra, amb tantes maneres possibles de menjar-se-la, cuinada o crua,  tendra o sequeta, li treien la son; també enyorava la sobrassada i el pernil, acompanyats de pa amb tomàquet, i tot això per no parlar del seu plat preferit, els peus de porc!
Pobre, pobre Silvestre, la seua decisió de ser vegetarià li ho feia passar molt malament, així que va decidir que hauria de parlar-ne amb la resta de la colla de militants anticarnívors, per que l’animessin i el recolzessin quan ell es trobés en hores baixes. Els va explicar com era assaltat contínuament per un desig quasi irrefrenable de menjar carn, i vet aquí que els altres se’l miraren amb cara de no comprendre’l, i fins i tot amb un cert fàstic.
-Com et pots delir per una cosa com la carn? –li deia un.
-Si jo, només de veure aquell vermell sangonós que té, ja em poso malalt! –comentava un altre.
-I els embotits? Quina cosa més greixosa, tot regalimant d’oli, i amb aquelles espècies d’olor tan molesta –rematava un tercer.
La conversa continuà per aquests camins, i en Silvestre va acabar descobrint que en realitat, l’únic que feia un esforç per ser vegetarià era ell, i que als altres ja els anava bé ser-ho, doncs encaixava amb els seus gustos.
I avui fa just una setmana que celebrà una gran festa a la que va convidar a tots els seus companys i els va preparar un àpat pantagruèlic amb tota classe d’aliments derivats del porc, i va fruir del menjar mentre els altres posaven cara de fàstic i s’excusaven  per haver de marxar ràpid.
-És clar, això de ser vegetarià ells ho tenien fàcil! –em recorda ara el meu amic Silvestre, mentre em mira socarronament.

26 comentaris:

  1. No podria ser vegetaria, ja no puc menjar porc perquè la meva religió m'ho prohibeix, doncs imaginat si no podes menjar vadella

    ResponElimina
  2. Quan és que no, és que no. Els respecto als vegetarians, però la nostra dentició és omnívora.

    ResponElimina
  3. Tots els vegetarians tenen el meu suport........així queda més carn per mi.

    ResponElimina
  4. Això de ser vegetarià és com una religió. Si ho fas per obligació no dura gaire.

    ResponElimina
  5. Els vegetarians no poden tenir desitjos carnals?

    Com és el sexe vegetarià?

    (a mi se m'ocorren coses però no les puc dir en un blog tan purità com aquest)

    ResponElimina
  6. Recolzo en Silvestre, pobre, quin esforç més mesquí!

    Confesso que podria ser vegetariana tranquil·lament, però defujo les prohibicions de cap mena.

    ResponElimina
  7. El millor és ser "detotívor" i gaudir de tot, o gairebé :) Bentornat al ramat (de béns rostidets) Silvestre! :)

    ResponElimina
  8. Ehem... espero que no se'm porti a l'escorxador si trec la poteta per aquí...

    El millor, com diu la Cli, és gaudir de tot, de la bona verdura que n'hi ha molta, de les fruites, del peix, de la carn, de la pasta, de les llegums... i de tant en tant d'un bon croissant de xocolata!!

    ResponElimina
  9. Jo sempre decideixo fer-me vegetariana, quan, per l'autopista, adelanto un camió carregat de porquets camí d'algún escorxador...la pega, és que quan m'assec a taula, tendeixo a oblidar aquestes coses :-(

    Entenc perfectament a en Silvestre, quina penitència!

    ResponElimina
  10. Va, però si hi ha coses que semblen carn i no ho són! Qui ho diu que el pernil de Jabugo és carn?

    Això és com els tomàquets. Aquells tomàquets, vermells, carnosos, amb a... tomàquet. Qui ho diu que són vegetals?

    Les taxonomies ens confonen. Només hi ha una percepció de la realitat: els sentits!

    Mentre llegia m'he recordat d'aquella frase de la pel·lícula "Tesis". Ell li diu a ella: "Estàs bona. Però no t'emocionis: no és mèrit teu"

    ResponElimina
  11. Aris, després de llegir el teu post "Esport total", no sé si recomanar-te que facis com en Silvestre... sense la traca final, és clar :)

    ResponElimina
  12. Alyebard, ja veig que qualsevol excusa és bona per retornar a la carn, haw, haw!

    ResponElimina
  13. Galderich, has fet un aforisme digne de figurar en els manuals més apreciats de la filosofia oriental. I ho dic seriosament.

    ResponElimina
  14. Tirant, deu ser cosa de la telepatia blocaire aquesta, però a mi, només llegir el teu comentari també m'han vingut al cap un bon feix d'escenes de sexe vegetarià. Quina cosa més verda, haw, haw!

    ResponElimina
  15. Carme J, jo seria vegetarià per plaer si tingués l'opció d'anar més enllà de les simples amanides. Això sí, de tant en tant cometria sacrilegi i aniria al Burguer King a posar-me a tope de greixos. Ningú no és perfecte (i jo menys encara)

    ResponElimina
  16. Clídice, l'amic Silvestre ahir mateix em confessava la seua felicitat en haver tornat a ser detotívor, però també la seua preocupació en haver augmentat més de 10 (sic!) quilos de pes des que va deixar la militància, ai!

    ResponElimina
  17. Porquet, ja posats, que el croissant vagi farcit de nocilla, mmm...

    ResponElimina
  18. Carme de la maleta, això que expliques té relació amb la meua negativa a menjar carn de conill: des que un dia vaig veure com el pelaven (metafòrica i literalment) que ni el provo.

    ResponElimina
  19. Enric, i això per no parlar dels bolets i demés fongs, que segons les darreres classificacions formen un regne apart dels vegetals i els animals :)

    ResponElimina
  20. Amplia és la taxonòmia dels no carnívors. Sí o no a la llet, als ous, al peix?
    Conec extremosos vegans que ni coses de cuir volen tenir (i uns botons de nacre, que ve d'un animal?).
    L'home d'una d'aquestes radicals, que per a fer-li compliment segueix la seva dieta (i que consti que és una mestra cuinera), m'explicava que quan ella surt uns dies comença una dieta boja de fuet, tonyina, llet, llardons...

    ResponElimina
  21. Haw, haw! Girbén, aquest amic teu deu ser com en Silvestre. Em pregunto què passa quan la dona torna i descobreix rastres del sacrilegi...

    ResponElimina
  22. Em sembla que el que ens pertoca és menjar de tot, varia i amb moderació. Menjar poquet.
    Som ommnivors, què hi farem (tot i que la imatge del camió que diu la Carme de la maleta fa venir esgarrifances... i ganes de no menjar-ne més).

    ResponElimina
  23. Tot i que el seu nom apunti a verd, pobre Silvestre, ha fet bé de tornar a les costellades... Jo que he fet moltes vegades règim, menjar sempre verd és avorridíssim, allí on hi hagi rellom de vedella que no em portin bròquil. mmmmmmm

    ResponElimina
  24. Ser vegetarià a la força no és un bon plantejament. Aquestes tendències te les ha de demanar el cos, no te les pots imposar.

    ResponElimina