L'AVI MARIANO I L'INFERN

Encara no devia tenir jo deu anys quan l’avi Mariano va morir, però me’n recordo molt bé dels seus dits grocs de fumador de tabac embolicat amb paper de fumar i saliva, les seues ulleres amb el vidre dret enfosquit i la seua veu rogallosa però melòdica que taral·lejava cuplets, tangos i sobretot, sobretot, el Rascayú, cançó de contingut fúnebre i sinistre però amb un ritme tan alegre i ballable que la mort i els cadàvers de que en parla la seua lletra resulten simpàtics i la mar de trempats.
L’avi Mariano era mariner de barca de bou, d’aquells que es lleven a les cinc de la matinada per anar a la mar i tornen a port passades dotze hores. Subhastat el peix, se’n anava a beure, a fumar i a jugar a les cartes amb els amics i coneguts –és a dir, amb tota la resta de pescadors del poble- i tornava a casa quan veia que l’alcohol podia començar a fer-li males passades, que no es podia permetre el luxe d’emborratxar-se –mai no ha va fer, segons explica ma mare-, que era vidu i havia de fer el sopar per als cinc fills que tenia.
És clar, quan jo el vaig conèixer, l’avi gairebé no podia caminar, l’alcohol li estava estrictament prohibit pel metge i les cartes les tenia guardades i només jugava en contades ocasions, quan venia a veure’l algun dels seus amics; en canvi, i afortunadament pel meu avi, en aquella època el tabac encara no s’havia anatemitzat.
En més d’una ocasió, quan el mossèn venia a casa a visitar-lo -als pobles petits era costum que el mossèn anés a veure a la gent gran- jo els sentia com discutien, i com el meu avi defensava que l’infern era el lloc ideal per retirar-se. El mossèn s’encenia, s’escandalitzava i el renyava, però l’avi Mariano es mantenia en la seua tesi i l’argumentava de manera convincent, explicant que a l’infern van els bevedors, els jugadors de cartes i les xiques guapes dels cabarets, que sempre acaben traient-se la roba degut a la calor que fa allà baix.
Quan el mossèn marxava empipat, l’avi Mariano, tot cofoi, es liava una cigarreta, es reclinava al balancí i començava a taral·lejar el Rascayú.