LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (I)

ACTE PRIMER
I
A la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa.
II
La seua minusvàlua psíquica no li ha impedit mai a l’Elena ser una de les persones més felices i rialleres que he conegut. Frueix de la lectura i, en especial, de l’escriptura, i li agradaria dedicar-s’hi. La seua passió és escriure relats i explicar-los a qui es presti a escoltar sense massa interrupcions, tot i que accepta gustosa qualsevol consell que se li doni.
III
Casolana fins la medul·la, en fer els 18 anys l’Elena li va demanar a la seua mare que confiés en ella, i que li permetés quedar-se sola a casa sense temor, que ella era molt responsable i sabria cuidar-se bé; i si sorgia algun problema, ja telefonaria; i si el telèfon no funcionava, ja sabria ella anar a cal Josep-Lluís i la Mari Carmen, que són veïns i coneguts de tota la vida.
Així que des de fa ja mesos, la Carme ve a dormir amb mi els caps de setmana: li deixa a l’Elena el seu sopar a punt, li fa un petonet i s’acomiada fins al matí següent. I l’Elena se sent feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
IV
En més d’una ocasió, el telèfon de ma casa ha sonat en plena nit: l’Elena teia mal de queixal; o estava tronant i tenia por; o simplement havia tingut un malson i necessitava comentar-ho. Cap problema: en menys d’un minut la Carme es presentava a sa casa –vivim un al costat de l’altre-, li feia un petonet a la seua filla, i tot tornava a estar com cal.
V
El passat pont del 12 d’octubre l’Elena estava feliç com sempre, o encara una mica més, que a ella –com a tothom- li agrada tenir festa i no haver d’anar als tallers ocupacionals. Ens va explicar que havia ideat una història llarguíssima que aprofitaria per escriure aquells dies festius.
I com cada cap de setmana, la Carme li va deixar a l’Elena el seu sopar a punt, li va fer un petonet i s’acomiadà fins al matí següent. I l’Elena es va sentir feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
VI
El matí del dilluns, la Carme va entrar a casa -la porta ben tancada amb clau, el gos fent guàrdia- xiulant una cançó, va anar directament a la cuina i es va posar a preparar l’esmorzar, mentre cridava a la seua filla.
Però passaven els minuts i l’Elena no venia. La seua mare va pensar que se li haurien enganxat els llençols i va anar a despertar-la. El llit estava buit, així que devia ser al lavabo. Però no, tampoc hi era allà. Ni al menjador, ni a la terrassa, ni al jardí, ni a cap altre lloc de la casa.
La Carme sap bé que l’Elena no marxaria mai sola, però el cert és que allà no hi era. Revisà l’habitació a la recerca de pistes, i descobrí que la bossa de mà i el moneder de la seua filla no hi eren, ni tampoc el seu clauer amb les claus de casa, i que l’ordinador estava tan fred com el llit, la qual cosa indicava que l’Elena, tot i haver-se aixecat feia estona, no s’havia posat a escriure ni a veure cap peli en el seu portàtil, que era el que més li agradava fer, junt amb la lectura, només llevar-se.
Aleshores va ser quan a la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa. Va seure per reflexionar. Això no podia estar passant, era impossible.